© Galina Peshkova per a 123rf.com

CaixaBank, entitat amb seu social al carrer del Pintor Sorolla, 2-4, 46002, València, està negociant un ERO que afecta uns 2.200 treballadors seus. Però el problema no és de diners, perquè l’any passat va obtenir uns beneficis de 1.768 milions d’euros, un 18% més que l’anterior, i perquè si convé es pot permetre –juntament amb el Santander, Sabadell i l’ICF– de perdonar fins a un 70% del deute del Grupo Zeta, amo d’El Periódico, per fer-lo assequible a algú que no sigui el ‘sobiranista’ Jaume Roures i la seua megamilionària Mediapro.

Així va el món mentre els pobres ens ho mirem de lluny i esperem el desenllaç de la batalla, en un sentit o altre, per aquest mos suculent de poder mediàtic. I, com cada cop que la gran banca destina la força del seu capital a la causa de la sagrada unitat d’Espanya, els independentistes corren a Twitter a piular que dilluns mateix, o dimarts, aniran a l’oficina a retirar-hi els seus diners. Una altra vegada. Cada vegada.

Només que la meitat que ho proclamen ho haguessin fet a la primera, una altra cara farien aquestes oficines que de mica en mica es van transformant en cafeteries somnolentes. Oficines on les generacions més grans hi entren passant de llarg dels caixers, buscant el caliu de l’empleat que un dia els va donar la targeta i, amb la targeta, una sensació de confiança que ha resultat més de ferro colat que moltes relacions intrafamiliars: si no, proveu de convèncer els veterans de casa, ni que sigui amb el pretext de l’ERO i els beneficis accionarials, que tinguin la descortesia de negar els dinerets als seus oficinistes amables: la mirada de sospita us l’endureu valtros, mentre Fainé es fumarà un puro a la salut de la vostra ingenuïtat.

També la sabia llarga, el president de la Caixa, quan al·ludia al seu esperit de venedor de sabates per explicar la implantació d’oficines a cada cantonada. Una xarxa de dependència basada en la proximitat física i que manté els clients fidels a l’oficina veïna: per la practicitat, que esdevé fidelitat, un dia hi ingresses el salari, l’altre hi domicilies els rebuts i l’altre ja t’hi fas la hipoteca, que són vint anys més d’un matrimoni més blindat contra el divorci que les unions per amor. Acabo la meitat de l’article, i ja paro de parlar de la Caixa, dient que l’objectiu que té ara l’entitat és reduir oficines i que el 70% de la seua clientela sigui digital. ‘Digital’, quedem-nos amb la paraula.

En tot això pensava l’altre dia, per una associació estranya, quan l’ANC va anunciar la creació dels Consells Locals de la República Catalana, en endavant CLdRC. La idea és establir una estructura civil a escala local per a menesters pràctics com ara, per continuar amb els pèmpins, informar-nos de les alternatives a les empreses de l’Íbex on confien els diners la majoria dels catalans. Perquè, com més va, més fàcil ha de ser desentendre’s del xantatge de l’atenció personal i de la banca tradicional: els més jóvens que llegiu això, cada quant heu hagut de trepitjar una oficina? I els jóvens i grans: quants preferiu que els beneficis de la vostra entitat vagin als accionistes, i quants us estimeu més decidir-ne la destinació en una banca ètica i/o cooperativa? D’ençà de l’experiència pre-1-O, amb la gran banca treballant a tota màquina per la campanya de la por, no cal cap referèndum per a saber l’opció de la plana independentista. Per tant, cal posar els mitjans perquè cap català no hagi de viure la paradoxa de voler la independència i, alhora, confiar els quartos a les empreses que els utilitzaran en contra.

Atès l’èxit modest (de moment) del Consell per la República –modest pels poc més de 55.000 inscrits del milió previst, èxit pels més de 70.000 atacs informàtics que ha resistit–, m’imagino els futurs CLdRC com unes oficines de proximitat d’aquest consell que, com avui té la seu social a Waterloo, tal dia com demà podria traslladar-la a Barcelona o a Sant Feliu de Buixalleu. (Per a qui es demani quina utilitat pot tenir un cens ciutadà virtual per a una nació-pendent-d’estat com la nostra, enllaço aquí el cas aproximat d’Estònia.) Però com que el poble català és una mica especialet, si ara mateix el consell topa amb el recel tecnològic a més a més del polític, potser és que és destinat a créixer des de baix, municipi a municipi, ‘oficina’ a ‘oficina’. Que l’indepe desconfiat, ressentit, el del ‘a mi no m’enredareu mai més’, pugui confrontar els seus temors cara a cara amb els seus veïns.

En un moment que el temps s’accelera i la història es precipita, que un pagament en línia és més segur que un taló bancari o la llibreta de la iaia, no sé fins a quin punt té sentit resistir-se a avançar feina amb els primers mitjans que ens permeten de ser lliures. Fins a quin punt té sentit resistir-se a sumar-nos virtualment i fer xarxa –xarxa feta no té destorb– per col·laborar com es fa en tantes feines, però en el marc de la dita e-República. La idea d’e-República que ara fa riure a tanta gent, independentistes inclosos, com van fer riure els primers referèndums que van seguir el d’Arenys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb