Biografia del Cadí, la humanitat d’una muntanya calidoscòpica

El gener de 1939, després de la desfeta del final de la guerra de 1936-1939, Albert Villaró, pastisser de Ripoll que durant la guerra va fer d’intendent al front de l’Aragó, va fugir cap a França amb un amic tot remuntant el riu Segre. En pujar per la carretera de Lleida, en el punt en què es veu tota la plana de l’Urgellet i s’alça la imponent serra del Cadí, Vilaró va fer una promesa al company: “Quan acabi tot aquest malson, vindré a instal·lar-me aquí.”

Nou mesos més tard, i després d’haver passat pel camp d’Argelers i d’haver estat tancat a la plaça de braus de Burgos, va poder tornar a casa. Va instal·lar-se, tal com havia promès, a la Seu d’Urgell, on va obrir la pastisseria Cadí, al número 30 del carrer Major. Uns anys més tard, el 1964, va néixer el seu fill, l’escriptor i historiador Albert Villaró. Villaró fill va viure a Barcelona entre 1982 i 1987, però els caps de setmana sempre tornava a casa, a la muntanya.

“Així que enfilàvem la pujada cap a les muntanyes i t’arribava un glop d’aire fresc per la finestra mig oberta tot canviava. Ens acostàvem a casa. […] La carretera girava lleument cap a l’esquerra, superava una pujada relativament pronunciada i s’obria damunt la plana de l’Urgellet. La Seu, la vall de Casanoves, la Bastida, Alàs, les muntanyes d’Artedó, de Lletó. I el Cadí. Sempre el Cadí: omnipresent, elegant, proporcionat. I llavors entenia per què el meu pare s’hi va voler quedar”, narra Vilaró al començament de Cadí. Una biografia. Un llibre editat per Símbol Editors dins la col·lecció Fontalba, dedicada al poeta Àlex Susanna, que també hauria format part del repertori si no hagués mort l’any passat d’un càncer de fetge.

Biografies de muntanyes

Fontalba és una col·lecció de llibres ideada per l’editor Jaume Ciurana, que ha encarregat a uns quants autors que escriguin sobre muntanyes amb què tinguin una vinculació emocional. La col·lecció va estrenar-se a començament d’any amb Sant Llorenç del Munt. Una biografia, de Vicenç Villatoro, i ara continua amb aquest recull de memòries i reflexions sobre el Cadí fetes per Villaró. Continuarà amb Collsacabra. Una biografia, de Blanca Busquets; Montseny. Una biografia, de Jordi Cabré; Montserrat. Una biografia, de Jordi Llavina i Montsant. Una biografia, de Roser Vernet Anguera. La voluntat de l’editor és que la llista es vagi ampliant.

“La idea és que la col·lecció sigui llarga i puguem arribar a les muntanyes emblemàtiques del nostre país. Des d’una posició molt barcelonocèntrica, ens pensem que les muntanyes emblemàtiques de Catalunya són quatre o cinc. Però, en realitat, totes les comarques en tenen gairebé una que és el seu referent visual, històric, espiritual i d’excursionisme”, explica Ciurana.

Quan encarrega els texts, Ciurana dóna tan sols dues directrius: la primera, l’extensió del llibre –que, segons que diu, “per sort els autors se la salten”– i la segona, que sigui un llibre de no-ficció i que, per tant, incorpori i combini històries personals amb la història de la muntanya. A banda d’això, deixa via lliure a l’escriptor per a explicar el que vulgui i com vulgui. La intenció és, precisament, que els llibres siguin diversos entre si.

Dels dos publicats, el primer s’assembla més a un recull d’articles periodístics extensos, i el segon, a un recull de memòries, reflexions i una espècie de dietari personal. El resultat, però, acaba essent força semblant: un llibre que estableix una connexió emocional entre el lector i la muntanya. Una relació que, de fet, ha existit sempre a casa nostra perquè, per als catalans, muntanya i identitat han anat sempre de bracet, més enllà del Pedraforca i Montserrat.

El Cadí, casa de Villaró

Així doncs, Albert Vilaró va néixer i créixer a la Seu d’Urgell amb el paisatge del Cadí i el Pirineu de fons. Es coneix l’entorn pam a pam. I no tan sols això: també se l’estima. D’ençà de fa uns anys, viu a Estamariu, un poblet de l’Alt Urgell que li permet de contemplar el Cadí de la llunyania estant. El veu, l’observa i l’admira des de la finestra de casa seva. Per això, quan Ciurana va proposar-li d’escriure el llibre, no va dubtar gaire a acceptar-ho. “Sempre és complicat encaixar un encàrrec com aquest, però em feia molta il·lusió que m’ho proposessin. Des de la finestra on parlava veia el Cadí allà, magnífic, impressionant. I vaig dir que sí.”

Entre les memòries i reflexions de Villaró, el lector hi troba el contrast entre la majestuositat de la muntanya i la naturalesa efímera. La vida del dia a dia de la gent que hi viu, que l’habita: el primer cant del cucut del dia, el darrer raig de sol, la primera nevada. “L’escenari com a marc que ho domina tot”, diu Villaró, que explica que, encara que la gent que hi viu a prop el veu cada dia, és una muntanya que no deixa d’impressionar.

“El Cadí és una presència evident per a tots els qui vivim per allà. El veiem cada dia, però encara ens emociona. De capvespres amb una llum especial, n’hi ha molts, però sempre diem: ‘Corre! Corre! Mira com es veu el Cadí!’ Ho fem sempre, encara que ho hàgim dit un centenar de vegades, perquè cada vegada et sembla la primera.”

De fet, la llum és un dels elements vertebradors d’aquesta biografia, que alhora fa que el Cadí sigui una muntanya “calidoscòpica”, tal com la defineix Villaró. “Com que està orientada de llevant a ponent, hi ha jocs de llum molt especials. Quan hi ha neu i li toca el sol al capvespre, es torna de color rosa. És una cosa espectacular. A final d’estiu, quan la llum és més intensa i dura, les ombres en destaquen el relleu, que fan molt de contrast. A primera hora del matí, a mesura que es va encenent el dia, veus com es va perfilant des de l’horitzó… No hi ha panorama que el pugui superar. És una muntanya inigualable”, relata.

Una serralada per a ser contemplada

Com dèiem, Villaró coneix en profunditat l’entorn, i ho demostra parlant, per exemple, de la boira. En diu: “La boira és un poderosíssim meteor, incomprensiblement menystingut i apartat de l’imaginari hivernal. […] Al Cadí, les boires apareixen després d’un episodi de pluges, s’estenen pel fons de les valls. No són d’aquelles bromes atapeïdes, immòbils, eternes, de la terra plana. Són, en canvi, boires de muntanya alegres i actives. Ara hi són, ara no hi són, ara s’enfilen per un barranc. Es fan i es desfan, fins que quan s’aixeca el sol desapareixen.”

O quan descriu el tipus de bosc que hi ha: “Sota la roca, els boscos. Més de l’obac que del solà. Pi negre, pi roig, alguna fageda residual al més humit sector berguedà. Avets, molt escassos. I roures i alzines, allà on fa més bo. De vegades, les muntanyes no ens deixen veure el bosc. Sota les tarteres hi ha el regne dels pins.” I continua: “Els boscos de l’obaga del Cadí tenen noms sonors, perfectament ajustats a la matèria forestal: Llobateres, Estenedor, bosc Fosc, Mata Negra…”.

Amb cada fragment, ordenat alfabèticament, Villaró aconsegueix d’humanitzar la muntanya. Ho fa amb una senzillesa poètica que s’allunya de les grans pretensions. Sense maquillatge, sense grans capes d’artifici. Només amb la paraula precisa i el record, Villaró aconsegueix d’endinsar-nos dins les seves muntanyes. Ens hi du amb els seus gossos, companys de passejades i excursions tot just quan despunta el dia; ens escalfa amb l’ascorroll, el “caliu més abundant en cendra que en brases que resta al colguer després que s’ha anat cremant la llenya”, una paraula pirinenca vinculada amb la cultura del foc. Ens descobreix els broms, els dies de març que no són ni ennuvolats ni plujosos. Són dies broms. “En un dia brom, els núvols ho ocupen tot. Tampoc els domina la boira, que és un meteor lleuger, més propi del fons de la vall, no: un dia autènticament brom l’ocupen els núvols-núvols, humits, plàstics, espessos, que es mouen seguint camins capriciosos i invencibles.”

I, lletra a lletra i amb tot un abecedari per a construir, Villaró ressegueix casa seva de la nit de Cap d’Any a Sant Joan i convida el lector a contemplar-la. “El Cadí és una muntanya que està feta per a contemplar-la, no per pujar-la. Quan hi puges, tot és més desendreçat, no és tan harmònic com quan ho veus des de fora. I jo volia parlar justament d’aquesta dissociació que hi ha entre la visió i la trepitjada.” Ara, amb Cadí. Una biografia, podem contemplar-la, però també llegir-la.

Uns barretets de núvol

Abans de penjar el telèfon, Villaró, que deu haver fet les declaracions amb la mirada clavada a la finestra, descriu l’aspecte del Cadí en aquell precís moment. “Ara està preciós. Té uns barretets de núvols…!”. En acabat, envia la fotografia. És la que il·lustra la peça.