Boye: “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”

Ara fa uns quants dies, Gonzalo Boye va comparèixer com a advocat defensor en un procediment judicial davant una magistrada que lluïa un mocador amb els colors de la bandera espanyola. Ni a la jutgessa ni a la majoria de les parts els va semblar que allò fos cap problema. Boye no ho veia igual: si aquesta jutgessa ha de prendre decisions en un cas que té a veure amb el conflicte entre Catalunya i Espanya, quina mena de decisions prendrà? És possible que sigui capaç de mantenir la seva imparcialitat, però el problema és que la seva neutralitat ha estat compromesa. I, a sobre, tot seguit pregunta a Boye: “El vostre segon cognom [Tuset] és català?” Tant el mocador com la pregunta formaven part de la normalitat dins l’àmbit judicial espanyol, però no ho són, de normals. Són habituals, però això no vol dir que siguin normals, perquè no respecten una qüestió fonamental que posava damunt la taula la sentència del 5 de febrer proppassat del Tribunal de Justícia de la UE que anul·lava l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí: la necessitat que totes les administracions públiques respectin l’aparença d’imparcialitat envers els ciutadans.

Vet aquí la lliçó principal de la conferència que va impartir ahir al vespre Gonzalo Boye a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el títol “El deure d’imparcialitat objectiva com a garantia del dret de la ciutadania a una bona administració”, sobre la sentència del 5 de febrer del 2026 del TJUE. Boye fou introduït pel catedràtic Josep Maria Vilajosana, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, i per l’advocat Josep Cruanyes, que van repassar la trajectòria de l’advocat dels exiliats i van enfocar la qüestió fonamental que Boye posava a debat i que permet d’entendre el biaix amb què la justícia espanyola ha (mal)tractat els independentistes catalans: la manca d’imparcialitat.

Boye va explicar la transcendència de la sentència del 5 de febrer, que no té precedents, perquè corregia per primera vegada a la història el Parlament Europeu en l’aixecament de la immunitat d’un diputat. Una transcendència que, segons l’advocat, va molt més enllà del cas concret. “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”, deia davant més d’un centenar d’assistents que van fer petita la sala, un públic majoritàriament entès en qüestions jurídiques i que exigia que Boye filés més prim, que fos molt exhaustiu a l’hora d’explicar el potencial de la sentència.

“La cara que vaig fer quan la magistrada em va demanar pel meu segon cognom devia ser la mateixa que vaig fer quan vam saber que [l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta] Ànguel Djambazki era el designat per a ponent del suplicatori”, explicava Boye, tot recordant l’argument amb què els magistrats del Tribunal de Luxemburg van anul·lar l’aprovació del suplicatori que demanava Pablo Llarena. El TJUE deia que el Parlament Europeu no podia permetre que hi hagués cap mena de dubte que als eurodiputats afectats, a qui es demanava d’aixecar la immunitat per a poder ser perseguits judicialment, hom els dispensaria un tracte ajustat a la normativa de la institució, és a dir, imparcial, i que, a més, havia de semblar imparcial. Però l’aparença era tota la contrària, pel fet que Djambazki formava part del mateix grup de Vox i perquè va presidir un acte en què es cridava “Puigdemont, a la presó”.

Aquest principi, el de necessitat d’aparença d’imparcialitat, s’ha d’estendre a tots els àmbits de l’administració. A tot arreu. “Aquesta sentència tan sols s’ha llegit en relació amb la immunitat del president Puigdemont, de Toni Comín i Clara Ponsatí. Però podem pensar en expedients disciplinaris, en sancions, etc. Hem vist que l’administració ha abandonat qualsevol aparença d’imparcialitat quan el tema es relacionava amb l’independentisme català.” I això no es pot normalitzar, advertia Boye. “No podem considerar que allò que és habitual és normal.” I no solament en afers relacionats amb l’independentisme, sinó en la pràctica administrativa i judicial habitual, fins al punt que l’advocat encoratjava tots els juristes a fer difusió del principi fonamental que es desprèn de la sentència: “L’aparença d’imparcialitat és una garantia transversal que afecta tota autoritat pública que exerceixi poder.” I si no és així s’ha d’impugnar.

S’atansa una època complicada, amb un vent que bufa molt fort per a la regressió dels drets dels ciutadans, per imposar visions autoritàries sobre el funcionament dels poders públics. Boye pensa que el TJUE comença a blindar les institucions amb principis de funcionament tan elementals com aquest, i que és en aquest context que cal entendre la sentència del 5 de febrer. I pronostica que vindran més sentències de tribunals europeus (sobre la protecció de la immunitat i sobre l’amnistia, al TJUE; i sobre la sentència contra l’1-O, al TEDH) que poden fer que el Tribunal Suprem ja no tingui més marge per a la rebel·lió judicial, i que hi haurà efecte semblant al de la sentència del TEDH que va anul·lar la doctrina Parot.  “Crec que el Suprem ha exhaurit totes les arestes que tenia per a intentar d’allargar això al màxim. No descarto que els quedi alguna escletxa, però si ho fan ara això ja no tindrà sentit.”