El retorn del dèficit fiscal i la impotència espanyola

Els greuges històrics d’Espanya contra l’economia, la llengua i les infrastructures de Catalunya, i sobretot la sensació que ja no es podia fer res per a revertir-los, van ser elements clau per a catapultar l’independentisme. Ara que la nació panteixa i l’independentisme està del tot desorientat, els tornem a tenim aquí: hem anat a l’altra banda de la roda. El dèficit fiscal del conseller Jaume Giró, la sentència del 25% de castellà, la llei de l’audiovisual, el teatre olímpic i l’aeroport, la diferència del pressupost executat a Madrid. Per què tornen a protagonitzar el debat públic, de cop, com genets de l’Apocalipsi que fan marxa enrere perquè s’han deixat la cartera a casa? No és tan sols perquè permetin de simular que l’autonomia no és inútil. És perquè els greuges són potencials espurnes per a tornar a encendre l’independentisme i cal explicar-los tan malament com es pugui.

Abans-d’ahir, per exemple, es va saber que els Països Catalans només havien rebut el 16,6% de la inversió, malgrat que tenen el 29,6% de la població de l’estat espanyol, i que a Madrid s’ha executat un 184% del pressupost que hi havia previst. No és nou. És el model espanyol d’Espanya. Però el conseller Giró encara ho considera “sorprenent, trist i decebedor”. El vice-president Jordi Puigneró diu que els membres del govern espanyol “o bé són inútils o bé són mentiders” i que la falta d’inversió “no pot ser casual”. Tot el govern fa grans escarafalls amb les interferències de la justícia espanyola contra la llengua, i el renec per les magres competències també va sortint ara i adés. Fins i tot quan fan l’enllaç de dir que per a això cal la independència –com certament va dir Giró dilluns–,  sempre hi ha un marge per a interpretar que les coses podrien ser d’una altra manera si l’estat fos intel·ligent, com si l’estat no sabés exactament què fa i per què.

Madrid se n’ha sortit, de paralitzar el moviment, potser fins i tot de fer-lo descarrilar, però ara no sap quin pla oferir-nos que no sigui refregit. Sap com tenir-nos captius, com espantar-nos, com desinflar-nos, desmoralitzar-nos, comprar-nos a grapats, com tornar-nos mediocres o corruptes, però no sap construir-nos cap paisatge de futur que no sigui el vell miratge de sempre, el de l’estira-i-arronsa entre aquí i allà, el de la cançó de l’enfadós. Només podem pujar al creuer de l’Espanya artificial a contracor, per una pertorbació rendida de les emocions, per un pragmatisme mal entès, perquè no resta cap somni ni esperança que sembli realista amb els polítics i mandarins de què disposem. No sap com fer-nos espanyols per voluntat pròpia perquè només pot assimilar del tot els territoris que abans ha provincianitzat, i Barcelona encara és massa forta.

Això, que per al nostre país és extraordinàriament feixuc de suportar, sobretot perquè fa repetitius i cansats els debats, en realitat és una gran mostra de la debilitat espanyola. El primer símptoma que Catalunya és un país ocupat és que la relació amb Espanya no funciona si no s’admet que hi ha una tensió de base irresoluble entre Barcelona i Madrid. És cert que Espanya i l’autonomia necessiten dissimular el conflicte, però no poden pas esborrar-lo. L’han de fer prou petit perquè es vegi; perquè es vegi per tots els prismes equivocats, però al capdavall perquè es vegi, i així poder-se erigir ells mateixos i la seva destresa en solució, en lloc de presentar-se com a peons de la solució que ja fa temps que brilla al sol, que és la independència. Com que els polítics s’ensumen que la manera de tornar-los a castigar serà despullar el seu fals pragmatisme, ja s’afanyen a reeditar el victimisme antic, enfocant tots els debats a l’inrevés.

Tardor freda

La Unió Europea ha validat la sisena tongada de sancions contra Rússia d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna. Aquesta vegada no és com les altres: el punt més important és la prohibició de totes les importacions de petroli rus que vénen per via marítima, cosa que es preveu que a final d’any haurà afectat el 90% del subministrament actual. La decisió va ser complicada. Ahir mateix es va saber que la taxa d’inflació interanual registrada el mes de maig a la zona euro és del 8,1%, set dècimes més que no pas a l’abril. És l’encariment més important mai registrat a la regió. Brussel·les fa un pas important en la política de combatre Rússia econòmicament, però el risc de les conseqüències per a Europa es dispara igualment. També ahir Moscou va aturar el proveïment del gas als Països Baixos i Dinamarca arran de la negativa de pagar amb rubles. I mentrestant, el Banc Central Europeu ha dit que Croàcia pot afegir-se a l’euro a partir del Cap d’Any vinent.