La memòria històrica no parla mai d’ahir, sinó de demà

El simbolisme tan sols té sentit quan és la mostra d’on serà avui i demà la línia vermella, no pas quan és una declaració retrospectiva

Ot Bou Costa
06.07.2022 - 19:50
Actualització: 06.07.2022 - 20:01
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Esquerra Republicana i Junts per Catalunya van abstenir-se, dilluns, en la votació del dictamen de la llei de memòria democràtica espanyola. Diuen que no n’hi ha prou. La norma, avalada per Bildu, no modificarà la llei d’amnistia de 1977, que a la pràctica indultà tot l’engranatge franquista, i tampoc no farà algunes altres concessions reivindicades llargament, com traspassar la titularitat de la comissaria de la Via Laietana de Barcelona a les mans de la Generalitat. Esquerra ha justificat la seva abstenció –en lloc de l’oposició que hi havia mostrat sempre– perquè encara vol continuar negociant, cosa que ha fet enfurismar el seu històric portaveu a Madrid, Joan Tardà, que considera tèbia la posició. “Tants anys tibant i denunciant la impunitat per part de tants afiliats no mereixien aquest final mentider blanquejat per nosaltres”, va escriure abans-d’ahir. La decepció de Tardà no és tan sols un indici que el bunyol que s’han empescat els socialistes és molt gros, sinó que és un error de base entrar en l’esquema de debatre com han d’explicar els espanyols el seu passat.

Per què volem una llei de memòria democràtica? Per què volem que Espanya reconegui res sobre el franquisme? Si el problema és justament que no es va fer mai cau i net, si el problema és que al formiguer intel·lectual, polític, judicial i militar de la dictadura li va ser molt fàcil d’integrar-se en l’estructura de l’Espanya democràtica, i això encara decanta la política espanyola, té cap sentit de posar el focus en allò que va fer el franquisme? En casos com aquest, el simbolisme és important per a la conciliació espiritual, per al dol de cadascú, per a les tensions genealògiques, però sempre és innocu i eteri.

El simbolisme tan sols té solta quan és la mostra d’on serà avui i demà la línia vermella, no pas quan és una declaració retrospectiva. La “memòria democràtica”, com en diuen els socialistes, és molt més sòlida a Alemanya pel fet que avui és tan dràstica la intransigència amb l’extrema dreta i el negacionisme. Els judicis de Nuremberg van ser essencials per a impedir l’oblit i descriure el passat, però no haurien existit sense la victòria dels aliats. A Itàlia van penjar Benito Mussolini i els seus hereus encapçalen de fa mesos els sondatges. La memòria històrica sempre parla de l’endemà.

Quan els problemes estructurals perduren, parlar de reparació vol dir procurar guanyar en el simbolisme del passat allò que ara perilla. Sempre hauria de ser a l’inrevés. No és un detall menor que el soci clau del PSOE per a aprovar el dictamen hagi estat Bildu. Al País Basc hi ha hagut l’última dècada una obsessió pel relat. El relat, el relat, el relat: quina serà l’explicació de més consens sobre què va passar perquè ETA matés i deixés de matar. Amb l’aprovació de la llei, no és pas Bildu que emblanqueixi el PSOE perquè li sigui més fàcil de pactar-hi en el futur; és el PSOE que, per consolidar la seva victòria pràctica i simbòlica, fa la concessió d’incorporar la poca mica de raó que Bildu ha aconseguit de preservar.

Aquestes coses s’escriuen cada dia, mot a mot, decisió a decisió. Què va passar el 2017 a Catalunya? Què va passar el 2012, el 2018, el 2019? Com hem arribat fins aquí? La victòria de Vox no es mesura tant en els vots que té com en quant s’assembla l’Espanya realment existent amb l’Espanya que ells somien. La llibertat i la democràcia a Catalunya no depenen del discurs oficial sobre què va passar, sinó de les concessions que es faran demà.


Johnson, ara sí?

Fotografia: Tolga Akmen.

Sembla que ara sí: el primer ministre britànic, Boris Johnson, és a punt de caure. Ahir li varen dimitir els dos homes forts del govern: el ministre d’Economia i el de Sanitat, a més a més de dos secretaris d’estat i més càrrecs orgànics de segona fila. Johnson va superar amb prou feines la qüestió de confiança que li van organitzar els diputats del seu partit, fa unes quantes setmanes, i es pensava que tenia uns mesos per a remuntar. Però al final s’ha hagut d’encarar amb l’opció més descarnada, que menys marge li presta: una revolta interna del seu executiu.

En realitat, el presumible final del primer ministre que va executar el Brexit té una explicació més enllà dels escàndols: Johnson va tenir l’orgull i l’empenta d’anar-se’n de la Unió Europea, va ser si es vol l’esperit pur del sentiment d’independència amb què els britànics haurien d’encarar la nova guerra freda, però no ha tingut mai cap pla per al Regne Unit. El seu adeu, si es consuma, tornarà a obrir la partida a Escòcia just en un moment important per al procés d’autodeterminació, i caldrà veure si fa que Londres es replegui una mica més a redós de l’OTAN, dels Estats Units i d’Europa.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes