En el seu discurs després de la presó, el març del 2016, Arnaldo Otegi recordà la resposta de Rodríguez Castelao quan Calvo Sotelo va dir aquella frase lapidària: “Antes roja que rota.” “Perquè algun dia Espanya sigui roja –va respondre el gallec–, abans s’haurà d’haver trencat.” Otegi demanava així a l’esquerra espanyola que s’enfilés al carro de l’independentisme. Els deia: l’oligarquia econòmica que voleu derrotar se sustenta sobre la unitat d’Espanya; només transformareu l’estat si el feu saltar pels aires. L’Otegi del 2016 ja tenia ben poc a veure amb l’Otegi portaveu de Batasuna, la moderació discursiva es covava de lluny i la majoria de l’esquerra abertzale la va assumir com un pas inevitable per a la pacificació al País Basc. Però l’Otegi del 2016 havia arribat al cap del camí: la independència és urgent per raons històriques i perquè és l’única opció de canvi amb una correlació de forces viable. Tot i que la desaparició d’ETA havia fet que es rebaixés en la societat basca la importància del conflicte nacional, l’esquerra independentista podia veure llavors una oportunitat. El procés de Catalunya es trobava en el moment de promesa màxima, amb el govern de Junts pel Sí compromès a desplegar el full de ruta.

En aquella cantarella d’Otegi ressonava amb força la d’Oriol Junqueras del 2012, mirant d’empènyer CiU i Iniciativa perquè es decantessin obertament per la independència. Era el Junqueras que deia, rotund: “Negociar amb l’estat espanyol no té gens de sentit, perquè sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.” I: “Estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Canviant CiU pel PNB, Iniciativa per Podem i el 2012 pel 2016, el discurs era el mateix: l’estat espanyol és insalvable, no s’hi pot confiar i ara que tenim la possibilitat de crear un moment històric per a fer la independència, afegiu-vos-hi tots. És significatiu que avui, anys després d’aquestes declaracions, tant Esquerra Republicana com Bildu, els partits que encara dirigeixen, es trobin com a socis del govern del PSOE i Podem i escenificant una oportunitat d’una suposada negociació amb l’estat espanyol, dins el marc jurídic espanyol, amb pretensions no rupturistes sinó integrades dins les possibilitats democràtiques d’un estat que deien que no en tenia.

Sobretot d’ençà de l’octubre del 2017, tant ERC com Bildu han anat fent la viu-viu amb l’esquerra espanyola, però aquests últims mesos això ja ho han normalitzat del tot. Aquí s’ha vist molt clar amb la taula de diàleg i amb l’intent del president Pere Aragonès per a unir els comuns al govern. Amb Bildu ja es va veure quan va pactar amb el PSOE la derogació de la reforma laboral, que evidentment no s’ha complert. Però aquests dies, amb l’aniversari dels deu anys de la fi d’ETA, la cosa s’ha accentuat encara més. Ho hem comprovat avui, quan Otegi ha dit que votarien el pressupost espanyol si és una condició perquè surtin dos-cents presoners. Ho vam comprovar molt bé en una entrevista que li van fer a Catalunya Ràdio, ahir mateix. La seva tesi era que cal una taula de negociació com la de Catalunya i avisava que aquesta era l’última oportunitat del progressisme espanyol de demostrar la seva proposta per al País Basc. Però Laura Rosel li deia: “Pedro Sánchez va dir ahir que mai de la vida no s’autoritzaria un referèndum d’autodeterminació.” I ell responia, mig resignat: “Sí, i crec que diu la veritat.” I tot seguit parlava d’Escòcia i de l’exemple del Regne Unit.

Otegi sap perfectament que no esgarraparà mai un referèndum de cap govern espanyol, i com que ho sap ho diu. Però, com Esquerra, té la sensació que per a prendre la posició hegemònica al PNB dins el nacionalisme basc, ell també ha de trencar el glaç amb els socialistes i parlar d’un ajornament sine die. “Paciència, prudència, sense pressa, sense ansietats”, repetia ansiosament a l’entrevista. Tant Otegi com Junqueras saben, en el fons, que no tenen força per a pressionar l’estat. La seva fuita argumental és la manca d’incentius, perquè si hi ha incentius per a l’estat també n’hi ha per a ells. I per tant tot és càlcul i prou. Tota la fanfàrria del diàleg és càlcul nu i cru per a guanyar temps i consolidar-se com a força hegemònica. Per això tots dos repeteixen una vegada i una altra que s’ha de tenir paciència. Otegi justifica l’opció pel diàleg perquè diu que sempre dóna fruit, i certament l’estat espanyol ha negociat i ha fet concessions al País Basc. Però s’oblida d’esmentar que ETA matava.

Otegi i Junqueras són dos peixos que es mosseguen la cua. El fals pragmatisme d’Esquerra necessita aigualir la urgència de la independència, i això és un tret al peu que porta a la situació del País Basc, en què el PNB i Bildu tenen el 67% dels vots i ni tan sols així avancen en la reforma de l’estatut. I Otegi prova de fer de Carod-Rovira i repetir el procés de dur la crisi territorial al límit per generar un moment independentista definitiu, però tota la rebaixa discursiva que l’esquerra abertzale va haver d’assumir per a la pau ara li passa factura, i tampoc no té capacitat d’imposar el marc polític en què la independència és una necessitat imminent. Otegi és l’abans d’Esquerra i també el després, la mostra de la contradicció permanent a què et porta la renúncia, com un cicle que no s’acaba mai. Et moderes per arrossegar gent per quan arribi l’hora i acabes empetitint tant la pròpia força que l’hora no arriba.

Esquerra potser tindrà un problema quan es vegi que la taula de diàleg no treu cap a res, però de moment té la taula, i la presidència, i encara li aguanta el relat, per inconsistent que sigui, per contradictori que sigui amb el seu passat i amb la història. Esquerra treu rèdit de la por i dels interessos dels socialistes; Bildu ja no pot fer-ho ni podrà fer-ho. Són els problemes d’Esquerra, que com més va més s’assemblaran als de Bildu, i no pas a l’inrevés.

Si voleu rebre aquest butlletí al vostre correu, subscriviu-vos-hi ací


Yolanda Díaz pica l’ullet

Als diaris de paper més venuts a Catalunya –sobretot a La Vanguardia, l’Ara i El País– és important d’observar que els articles d’opinió que parlen de Barcelona són gairebé els únics que serveixen per a entendre coses políticament, els únics en què encara sembla que els autors vulguin aconseguir alguna cosa. En la qüestió nacional, ja ben poca gent s’escarrassa a mirar d’imposar relats, perquè sembla que la finestra d’Overton dissenyada per Esquerra és la que s’ha normalitzat, i la pandèmia de cinisme està tan escampada que és difícil, d’entrada, copsar a què juga cadascú. En canvi, amb Barcelona les coses són vives, perquè encara hi ha joc. La setmana passada vèiem com grans opinants del món conservador, com ara Màrius Carol i Miquel Roca, defensaven –no pas explícitament– per una ciutat que quedés del tot en mans del poder econòmic, presentant-la com l’única solució per a revertir la decadència. Tots dos atribuïen a la classe política, i especialment a la batllessa Ada Colau i el seu equip, l’estat en què es troba la ciutat.

Aquests dies s’ha comentat força un article de Jordi Amat a El País –ara escriu a El País– en què responia a un article de Javier Marías però que perfectament li hauria valgut per a Roca o Carol. A parer seu, les insinuacions de la decadència de Barcelona provenen d’opinants al·lucinats “que miren Barcelona morbosament i que treballen per instal·lar un estat d’ànim depressiu”. Segons Amat, el problema que té la ciutat és que durant massa dècades s’hi ha alimentat un model econòmic de serveis sense una indústria pròpia potent, i ara que aquest model s’ha exhaurit hi ha tot de gent que s’aferra a la nostàlgia. Però diu que, si bé el govern de Colau ha comès errors, les crítiques sistemàtiques que li adrecen tenen a veure amb el fet que de seguida “la van identificar com una amenaça perquè el seu discurs evidenciava injustícies accelerades pel model d’extinció”. La vice-presidenta segona espanyola, Yolanda Díaz, va citar l’article d’Amat al congrés espanyol, parlant “d’aquesta Ada que som totes”, i Amat se’n congratulà, a Twitter, content.

En el cas de Roca i Carol, dèiem que aquesta obcecació perquè Barcelona floreixi en termes econòmics, com si la vitalitat d’una ciutat depengués dels diners i prou, era tal volta perquè somnien una Barcelona pròspera al marge de la nació. L’article d’Amat és graciós perquè, criticant el model econòmic que reclamen els altres dos, sembla que faci un esforç per a circumscriure al debat en els mateixos termes que ells. Són les dues propostes que hi ha per a Barcelona, al marge de l’independentisme: economia desfermada per a aprofitar la carn que queda o cofoisme protegit per un aire de modernitat i victimisme.


El ministre despertador


Fotografia: François Mori

El ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer, ha llançat un think tank anomenat Laboratori de la República, que té la missió de combatre les idees del moviment Woke nord-americà. L’objectiu original del moviment Woke és d’assenyalar –”despertar”– els prejudicis i les discriminacions contra les minories. L’expansió d’aquestes teories, que reforcen el pes de les identitats personals, ha causat un cert malestar entre l’esquerra clàssica, sobretot a Europa, perquè acusen els Woke, pretesos progressistes, de perdre de vista la lluita de classes. Per al món conservador, en canvi, l’identitarisme Woke ha desfermat una onada de “cultura de la cancel·lació” que s’ha d’evitar perquè fa tremolar els fonaments de la civilització occidental. Segons Blanquer, justament, els valors Woke van contra els valors francesos i cal combatre’ls. “Als Estats Units van originar l’ascens de Donald Trump“, diu. L’opció de Blanquer i el president francès, Emmanuel Macron, a l’hora de presentar aquesta batalla respon a l’auge del candidat d’extrema dreta, Éric Zemmour, als sondatges. Per més que Blanquer digui que combat el moviment Woke per evitar que sorgeixi un trumpisme a la francesa, precisament malda per ser el canal de tota la pulsió reaccionària, i evitar que ho sigui Zemmour.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.