Juan Carlos, retorn al futur

La llufa de la corrupció econòmica personal i familiar serveix per a no parlar de la corrupció íntima i moral que va corcant avui l’Espanya que van dissenyar

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
20.05.2022 - 19:50
Actualització: 20.05.2022 - 19:52
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Juan Carlos és el president Pujol dels espanyols. Un boc expiatori per a deixar enrere la malaltia sense tractar-la. Són dues víctimes de parricidis improvisats per la força històrica de la independència, que va trastocar el seu ordre. Dos pares fonamentals dels consensos de la transició espanyola, despatxats frívolament pels seus fills respectius. No tan sols el biològic, Felipe, en el cas de l’ex-rei, i no tan sols el delfí, Artur Mas, en el cas del president, sinó de tota una generació que ja va néixer acomodada en les ombres del sistema polític que ells havien creat, endreçat i després consumit. La llufa de la corrupció econòmica personal i familiar, com que té una base certa i sòrdida, serveix per a no parlar de la seva obra política, de la corrupció íntima i moral que va corcant avui l’Espanya i la Catalunya que van dissenyar.

Com que el procés en va il·luminar les mentides, les cèl·lules grises de l’estat espanyol van sacrificar Pujol i l’ex-rei perquè necessitaven representar un canvi de moment històric: necessitaven representar davant dels catalans i els espanyols que l’estat sabia adaptar-se als canvis que demanava la gent, almenys en una certa manera, i que tota l’energia que dedicaven a sortir al carrer no s’escapava pel forat de la butxaca, per a poder-la reconduir ells. Però aquest canvi de moment històric, que hi era, no es produïa pas per l’arribada d’una regeneració democràtica ni per una renovació de les velles maneres de fer política, que són els paraigües conceptuals que van acollir la confessió del president i l’abdicació de Juan Carlos. Es produïa perquè amb la independència damunt la taula, els seus plànols es van tornar inservibles.

Avui que el procés ha descarrilat i que els esforços de la primera línia política, a Madrid i a Barcelona, remen per a refer el consens de la transició, Pujol i Juan Carlos van trobant una disculpa com més va més extensa. Ara que es veu ben clar que no hi ha hagut ni regeneració democràtica, ni renovació política ni independència, tots dos són rehabilitats perquè tot allò que neix de nou s’ho empassa la maquinària castradora que ha calgut per a posar en marxa l’Espanya nova. L’ex-rei, tornant per a posar els peus a Galícia, just quan el president del PP espanyol, que és gallec, defineix Catalunya com una nacionalitat –l’inconscient de l’atzar sempre surt per alguna banda. El president, amb la participació en diversos actes i amb la recuperació del prestigi del peix al cove, per pur contrast amb la gàbia en què són atrapats avui els dirigents autonòmics.

No deixa de ser revelador que es blasmés el president Pujol i Juan Carlos amb el discurs ètic de Podem i dels indignats, que han acabat servint tan sols per a regenerar el PSOE, reintegrar-hi Ciutadans i estigmatitzar l’autodeterminació, i que ara se’ls vagi recuperant a poc a poc amb el discurs ètic de les noves formes de Convergència, que prediquen que tant per tant vivíem molt millor abans, sense experiments nacionals. La gràcia és que això passa amb els papers girats: Esquerra i els comuns fan avui el vell discurs territorial d’Unió, i el president Mas es fa el republicà, com es va veure ahir en una entrevista a l’Ara on deia que el retorn de Juan Carlos és una “representació pornogràfica del poder reial”. En el fons és un indici de desesperació del sistema: per mirar de sobreviure, ha de tornar al passat amb uns equilibris com més va més estranys.


Un altre sacrifici

Fotografia: Campus Symposium GmbH.

El parlament alemany ha votat aquesta setmana de retirar els honors a l’ex-canceller Gerhard Schröder, amb forts vincles amb Rússia, i ell ha dimitit avui del consell d’administració de Rosneft, l’empresa que controla el 40% de la producció de petroli a l’estat rus. La posició de Schröder, amic de Vladímir Putin, ha estat molt polèmica tots aquests anys, però encara més després que hi mantingués els lligams malgrat la invasió d’Ucraïna. Avui, de fet, el portaveu de l’empresa ha agraït el “paper [de Schröder] en l’execució de projectes d’infrastructura a gran escala a Rússia i Alemanya”. L’ex-canceller és un símbol corrupte de la dependència energètica que Europa té de Rússia, especialment de la d’Alemanya, i ha supervisat la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que ara ha estat suspès per la Unió Europea, i el seu adeu arriba just quan Brussel·les ha anunciat el pla per a desfer aquesta dependència. És un “sacrifici” vistós, però no podrà amagar que el continent va molt endarrerit per a aconseguir-ho, ni que la moral s’hi ha anat esfilagarsant mentre s’hi esfilagarsava el pes de la democràcia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies