Els errors que Puigdemont ja va cometre

"El problema de les explicacions que Puigdemont pugui donar és que, si no assumeix que l'error fou total, totes legitimen l'autonomisme"

Ot Bou Costa
09.03.2022 - 18:54
Actualització: 09.03.2022 - 19:39
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Carles Puigdemont era el president de la Generalitat durant l’octubre del 2017 i va decidir conscientment de no portar fins al final l’intent de fer la independència. No és cap acusació, ell mateix ho ha admès: “Jo vaig decidir no demanar el reconeixement explícit perquè sabia quin seria el resultat.” Per a justificar-se presenta tres arguments. El primer és que no volia assumir el risc que hi hagués morts. Primer error: entrar en aquesta lògica vol dir regalar a Espanya la línia vermella moral a partir de la qual la independència deixarà de ser legítima, defensable. Una volta verbalitzat, tant se val si pot haver-hi morts o no: la simple amenaça ja serveix per a desacreditar l’intent, i carrega en la gent, en el seu dret de defensar la causa, la responsabilitat d’uns morts hipotètics que a més a més no farien ells, sinó en tot cas l’exèrcit espanyol.

El segon argument és la deslleialtat d’Oriol Junqueras. Esquerra Republicana fou sens dubte deslleial. Però si va ser tot culpa d’Esquerra, que va empènyer Puigdemont tot i no haver preparat res, i Puigdemont es deixà empènyer tot i que “sabia quin seria el resultat” perquè “no hi havia el treball previ fet”, vol dir que el càlcul era electoral i personal: no volia semblar que era ell el qui s’arronsava. Insisteixo: no és cap acusació, ell mateix ha relatat l’estira-i-arronsa. L’argument és molt fàcil de capgirar: si la qüestió era qui s’arronsava en públic abans, per què s’ha d’arrodonir a la baixa? Per què Puigdemont no aprofitava el moment històric? Creu que si hagués posat tota la carn a la graella, en el context més favorable possible, Esquerra no li hauria fet costat? Perquè si ho creu és que pensa que la independència no es pot fer amb Esquerra. Llavors, per què defensa que el partit del qual és president hi governi encara en coalició?

L’explicació pot ser encara una altra. Puigdemont podria respondre: “No, segurament Esquerra m’hauria fet costat, si hi hagués hagut el treball previ fet. Si ara el fem, per tant, ens en sortirem.” Molt bé: si aquest és l’argument final, vol dir que sense un treball previ concret, Puigdemont creu positivament que la independència és impossible. És a dir, que en aquell moment estava convençut que la independència era impossible. Però, si ho pensava, per què va convocar un referèndum? Si sabia que no en podria fer efectiu el resultat, tant li feia cremar la carta de l’autodeterminació, que és la més valuosa que tenim? Per què va promoure unes lleis de transitorietat que després el seu govern no havia de complir perquè ja sabia que “no hi havia el treball previ fet”? No se n’adonava, que això erosionaria la sobirania del parlament i desbrossaria el camí perquè Espanya també la vulnerés? Per què va gastar el cartutx de la declaració d’independència, tenint en compte fins a quin punt la devalua fer que el parlament l’aprovi sense defensar-la després?

A mi em fa l’efecte –en les seves memòries crec que es veu ben clarament– que Puigdemont fou víctima de la por de l’èxit. Com més força tens, més vertigen fa guanyar. És natural. No m’hi he trobat, ell va trobar-s’hi per un atzar, i humanament ho puc comprendre. Però aleshores cal girar l’explicació. Fins ara, el moment històric més convenient per a fer la independència –el moment en què més gent creia que era factible, el moment en què la causa havia penetrat més la vida privada, el moment en què més gent estava disposada a defensar-la, el moment en què més pendent n’estava la comunitat internacional, el moment en què narrativament era més fàcil d’explicar, el moment en què el relat d’Espanya era més afeblit– va ser fa cinc anys. Si llavors va dur-nos fins al referèndum sense saber què fer després, per què se n’hauria de sortir una segona vegada, amb tots els factors favorables neutralitzats?

Si no assumeix que l’error fou total, si no fa una autocrítica completa i honesta, el problema de les explicacions que Puigdemont pugui donar és que tard o d’hora totes acaben implicant la idea que el cost de la reculada ha estat menor que el cost que hauria tingut la independència. I això obtura les opcions que té l’independentisme de tornar a avançar, perquè les lliga en bona part al lideratge caducat d’un president que, per més comprensible que sigui que s’equivoqués, ja va equivocar-se. El problema més greu és que mirar de rellegir el passat amb tots aquests paranys és una manera retroactiva de legitimar l’autonomisme. Puigdemont és encara un actiu de l’independentisme, perquè l’exili demostra que la justícia espanyola no pot reprimir els catalans amb les lleis europees. I, per tant, manté viu el conflicte. Per això encara pot ajudar el país, però mai no podrà controlar les conseqüències dels errors que ja ha comès. No és a les seves mans.


L’evaporació sobtada dels corresponsals

Lluís Caelles (fotografia: TV3).

TV3 fou un motiu d’orgull durant les primeres setmanes de la invasió d’Ucraïna, amb el periodisme eficient i rigorós de Manel Alías i Lluís Caelles. Van fer unes cròniques bones, serioses i raonablement arriscades. I no tan sols ells; la cobertura de Cèlia Cernadas a la frontera entre Polònia i Ucraïna també va ser molt bona. La sensació era que teníem uns mitjans públics preparats, a l’altura de premsa internacional de més nivell. Però tot allò que ha vingut després és molt complicat de justificar.

El risc d’informar des del front és enorme; en les connexions amb els corresponsals ja es va veure, de fet. I és natural que ells triessin tornar. Però la xarxa de corresponsals especialitzats de TV3 i Catalunya Ràdio ha demostrat consistentment la seva vàlua, i no s’acaba d’entendre que la cadena hagi decidit aquests enviaments especials –i esporàdics– de Laura Rosel i Ricard Ustrell a Polònia per a fer sengles programes, en la mesura que això ha substituït la tasca dels corresponsals. La cobertura s’ha acabat centrant en la desesperació dels refugiats, sovint amb un punt de morbositat incomprensible, i reflecteix una deriva terrible del periodisme en general i dels mitjans públics en particular, que és renunciar a l’especialització i a la bona informació per farcir l’espectacle.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes