La desorientació del PSOE i d’Esquerra es comença a notar

És ben lògic que la primera melodia a desafinar sigui la relació del PSOE amb Esquerra Republicana, perquè és la relació que ha estructurat la fase de què sortim ara

Ot Bou Costa
22.06.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La por que han infós els resultats d’Andalusia ja es comença a palpar. Per l’horitzó treu el cap una Espanya nova i és ben lògic que la primera melodia a desafinar sigui la relació del PSOE amb Esquerra Republicana, perquè és la relació que ha estructurat la fase de què sortim ara. En això s’ha basat la mecànica d’aquests últims cinc anys: Esquerra ha premut l’accelerador de la reculada i la desnacionalització mentre donava estabilitat al PSOE, en canvi que l’ecosistema mediàtic espanyol i la seva progressia, amb el vent del cicle electoral a favor, enllustressin la imatge dels republicans com l’opció més assenyada a Catalunya. Ha estat el color de l’època. Aquest pacte, no explícit però políticament efectiu, ha apuntalat la transició entre l’Espanya en conflicte i l’Espanya constreta i estable. Per això ha afectat tot l’engranatge, més enllà dels dos partits: perquè Podem, el PNB, Compromís i més partits perifèrics essencials li permetessin de governar, el PSOE havia d’oferir una aparença de solució per a Catalunya, ni que fos ínfima.

La victòria demolidora de Juanma Moreno i la remuntada de Núñez Feijóo als sondatges els ha fet aguantar l’alè. El PSOE veu com creix el PP i Esquerra tem la tenalla entre el PSC i Junts –partit on es va imposant el retorn convergent–, perquè sap que poden esgrimir un nou pragmatisme sense la llufa del ridícul. Tant socialistes com republicans se senten acorralats: a mesura que el tauler es trasbalsa i el canvi s’albira, es fa més evident que la seva col·laboració era estrictament partidista i que, per tant, no té cap fruit, cap benefici net més enllà del temps que han pogut governar. El teatre que han organitzat no s’aguanta si ells no en tenen el comandament. La por no és tan sols la por orgànica de perdre el poder, sinó les pors personals de perdre el relat. Pedro Sánchez sembla fora de joc. En la sessió parlamentària d’avui ha retret a la portaveu del PP, Cuca Gamarra, que el seu partit consideri el govern espanyol il·legítim. És mentida: no tan sols Feijóo ho ha deixat de fer, sinó que li ofereix pactes d’estat dia sí nit també i li ha estat respectuós en tot moment.

El president espanyol no sap què dir si el seu interlocutor no és el Pablo Casado més virulent, perquè el seu mandat i la seva obra no s’han fonamentat sobre cap projecte, sinó sobre el mer servei que ha fet a l’estat: netejar la imatge corrupta del PP de Mariano Rajoy i endreçar Catalunya. Sánchez serà sempre el president dels indults i de la covid: quin altre llegat li restarà? Probablement cap. Ha gaudit del benefici de la centralitat durant aquest temps perquè, després de la sotragada del 2017, al PP, als partits independentistes i a Podem els ha costat de trobar el seu lloc, un lloc que poguessin mantenir a llarg termini, i el PSOE, que ja era al poder, ho ha pogut aprofitar. A mesura que l’han anat trobant, però, Sánchez s’ha quedat despullat. Ara li passa exactament com li passa a Esquerra, que s’ha quedat sense paraules a mesura que el PSC s’ha desprès del record del 155 i que Junts ha desmentit barroerament la confrontació que prometia.

En Sánchez, tot això s’observa perquè fa servir un marc mental desfasat, que no forma part del present sinó de l’Espanya que li va tocar de governar al principi. L’extrema dreta, la il·legitimitat. En Esquerra, perquè han perdut el sentit de la humiliació: sembla que estiguin disposats a assumir un menysteniment darrere l’altre, com si no existís la gran vergonya mansa dels lladrucs. La consellera Laura Vilagrà ha representat avui la Generalitat en la represa del diàleg aparent amb el govern espanyol, en una reunió a Madrid amb el ministre Félix Bolaños. El glaç que havia forçat el distanciament va ser l’escàndol de l’espionatge i les dades de l’execució pressupostària, i la no-convocatòria de la taula de diàleg, i la sentència del 25%, que deriva d’un recurs que el govern del PSOE hauria pogut retirar, i l’espectacle patètic de la candidatura olímpica, i la riota que ha fet la Moncloa de l’informe del Consell d’Europa. Una rere l’altra. Tant se val: amb el terror que els ha fet San Telmo, tot això resta a segon pla. Com Sánchez, Esquerra no sap sortir de l’esquema del 2019. Com més va menys temps els resta.


Trencament italià

Draghi i Di Maio, avui (fotografia: Riccardo Antimiani).

Luigi di Maio, vella jove promesa del Moviment 5 Estels i que guanyà les eleccions del 2018, ha anunciat que deixa el partit en un moment convuls. Di Maio és crític amb el nou dirigent del seu partit, l’ex-primer ministre Giuseppe Conte, que critica els ajuts militars que ha enviat a Ucraïna el govern de concentració encapçalat per Mario Draghi. Di Maio, que n’és precisament el ministre d’Afers Estrangers, els defensa. Ara formarà una escissió que si res no canvia tindrà d’entrada de seixanta diputats, una proporció molt important en un parlament extraordinàriament fragmentat. El partit de Beppe Grillo, una volta mig revolucionari, viu un procés de transformació en mans de Conte, que, tot sigui dit, la progressia europea –i espanyola– van convertir en un gran estadista quan va fer caure la Lliga de Matteo Salvini del govern ­–després d’haver-hi pactat. Itàlia és una tempesta que s’ha aturat de cop per la mà de Draghi, però potser no trigarà a esclatar, en un moment que Brussel·les anhela i ordena pau i tranquil·litat al sud del continent.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes