Borumballes de Fuster

Joan Fuster és un continent de saviesa escèptica, xafarderia dialèctica, emprenyament còsmic i sarcasme de conyac de matinada (“Ah, que la vie est quotidienne!”, deia, citant Jules Laforgue, mentre llegia Salvat-Papasseit) que no l’acabes mai de creuar, sobretot si fas cas de la seva descreença en ell mateix: “l’home que escrivia tebeos per a intel·lectuals”, un “especialista en idees generals”, un “jornaler de la ploma”; aquell que afirmava que “el més semblant a un exiliat català és un valencià catalanista”, lliurat a l’“hàbit de la incoherència” –com escrivia a Josep Pla (“desmanegat, exuberant”)– a causa de la seva cultura “caòtica i dèbil”. En conseqüència, Fuster podia afirmar urbi et orbi que declinava l’honor de ser “intercalat en la nòmina circumstancial dels crítics i dels historiadors”, ja que només era un “viciós de la lectura i curiós de les implicacions que qualsevol text comporta”, arrecerat dins els “límits de l’opinió personal i ingènua”. Home, senyor Fuster, ingènua, precisament, no: qui pot escriure que, en Maragall, “el dolor, més que sentit, sembla contemplat”, i que l’ingredient dionisíac [en El comte Arnau] hi és, a tot estirar, “per delegació o per símbol interposat” (no sé pas si anticipant-se al poema de Gabriel Ferrater, “Sobre la catarsi”, o en correspondència amb ell), pot ser titllat de qualsevol cosa menys d’ingenu… El miracle d’una semblant “ingenuïtat” haurà estat que, en plena dècada dels cinquanta del segle XX, aquell guaita intel·lectual (el “corb de Sueca”, l’anomenava Joan de Sagarra) que el 1952 anticipava el “descrèdit de la literatura” per culpa del cinema, la ràdio i la televisió, hagi produït papers com ara Notes per a un estudi de l’oratòria valenciana (1954), Sobre algunes relacions entre l’art i la política (1955), El descrèdit de la realitat (1955), Pàgines escollides de Sant Vicenç Ferrer (1955), Antologia de la poesia valenciana (1956), La poesia catalana (1956), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Figures de temps (1957), Antologia poètica d’Ausiàs March (1959)…! I ja que hem esmentat concordances entre tots dos a propòsit de Maragall, ara em fa gràcia d’evocar la visió de Fuster del “franciscanisme” de Ruyra (“realitat depurada”, “realisme blanc”) a Literatura catalana contemporània i comparar-la amb la lectura “catòlica” que feia Ferrater de La parada. En fi, aquell polemista, esbrinador i inductor encara tenia esma i humor per a desafiar-se: “Espanya entre els catalans podria titular-se l’estudi (N.B.: sobre una trajectòria politicocultural nostra) –potser alguna vegada el faci jo mateix. Tema espinós, però suculent; i ens empenyeria a revisar molts tòpics, moltes obcecacions, moltes febretes confusionàries.” Nihil obstat.

Dècima (1947)

Ara que véns, primavera,
no t’estengues sobre mi:
nega’m la cançó lleugera,
la mà breu del gessamí;
passa, abandona’m ací,
com a un mort, com a una austera
pedra o a un arbre partit;
no esdevingues, primavera,
sang, sinó cendra, al meu pit,
que me’l vull suspès d’oblit!

Carta a Enric Valor (1947)

“Enric, el compromís que jo he agafat és diferent. Jo necessite utilitzar un idioma establert per una societat sòlida i escriure per a aquesta societat, per a formar-ne una d’igual al País Valencià.”

(N.B.: Però no anant a Barcelona de provincià assimilat, sinó capbussant-se en la llengua literària fundacional: sor Isabel de Villena, Vicenç Ferrer, Joanot Martorell, Ausiàs March, Roís de Corella… fins a la poesia valenciana de diumenge a la tarda.)

“Detalls d’una decadència” (1950), a Figures de temps (1957)

“Tot és qüestió de sentir-se vives les arrels i quan els nostres contemporanis arribaran a sentir la urgència d’una cura contra la impudícia i contra l’esterilitat espiritual, giraran els ulls vers el nu i el diàleg mediterrani (N.B.: “intel·ligència en marxa i possibilitat d’ironia”). I vers les altres coses –el nombre apol·lini, l’all o vés a saber què– quan voldran guarir-se d’altres malalties fàustiques.”

A propòsit dels intel·lectuals, el comunisme i la nova “ateocràcia” (1955)

“La cultura és un patrimoni, el títol i l’usdefruit del qual pertany a unes minories concretes.”

Judicis finals (1960)

“La literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats –i per capellans. D’aquí que resulti absolutament fada i, sobretot, reiterativa.”

“Salvant tots els respectes, Marcel Proust me sembla la correspondència exacta, en literatura, de la goma de mastegar –del xiclet, vaja.”

“L’Ulisses només podia escriure’l un devot pervertit, un ex-alumne depravat de col·legi de religiosos.”

“Admiro molt l’obra d’Espriu, entre altres raons, perquè ha intercalat una mica de semitisme enmig d’una literatura de tantes pretensions hel·lèniques com la catalana del Noucents.”

“Resulta difícil destriar, en Dostoievski, on acaba el cristianisme i on comencen les conseqüències de l’epilèpsia (o viceversa).”

“Poe –ho deia ell mateix– era artificial per naturalesa. La majoria de nosaltres, pobres, intentem ésser, o aparèixer, naturals a força d’artifici.”

“Donat un vocabulari més o menys suggestiu, la filosofia és gairebé una qüestió de sintaxi, com la poesia és gairebé una qüestió de prosòdia.”

Introducció a la poesia de Salvador Espriu (1962)

“Valdria la pena d’anar fent un mapa dels rastres que el gran daltabaix col·lectiu ha deixat en la lírica, en la narrativa i en la reflexió dels literats del 36… Sospesar aquella gravetat, de veure-la traduir-se de vegades en un auster despullament d’estil, sovint en una interiorització malenconiosa de l’actitud vital, o bé revestir-se amb la ganyota àcida del sarcasme, amb la flamarada encegadora d’una passió insaciable.”

“[Villalonga: ‘aristòcrata i fred’]: petit món tancat, veïnat de ‘botifarres’ i de senyors rurals mallorquins, pairals i cosmopolites, salsa picant i ensopida d’anècdotes incordioses, tacte i repòs, mesurat quan el rictus de la ironia se li endureix, prospecció psicològica: intel·ligència, raó com a salvació en l’home digne.”

“[Espriu: ‘melangiós i cantellut’]: finesa diamantina, narracions i teatre d’un esquematisme concentrat i conceptuós; dicció artitzada, pur enginy, voluntat impàvida i eficient, estampes i evocacions entorn de secretes angoixes: acceptació del seu destí mortal com a salvació sota l’honor de servir.”

El bandolerisme català (1963)

“Werther, Arsène Lupin, Rocambole, Ivan Karamàzov, Dedalus de Joyce o l’Ulrich de Musil, com el Roquentin de Sartre, són energies insolidàries, gèrmens anàrquics. Darrere la querella amorosa o familiar, en el secret de l’ambició o de la inquietud metafísica, sota la venjança, la justícia o l’abnegació, s’hi ventila una crisi de societat. Indiferent que el personatge la provoqui o la sofreixi, que l’anècdota sigui banal o greu: Don Quixot és un foll perfectament manicomial; Raskòlnikov, un assassí de dubtosa amenitat; la Bovary, una adúltera més aviat irrisòria. Cervantes aprofita l’esquizofrènia de l’hidalgo per a atribuir-hi un radicalisme cavalleresc anacrònic, amb el qual la virulència antisocial de don Quixot queda irònicament –i equívocament– cohonestada; l’estudiant de Dostoievski, matant un parell d’inútils ancianes, planteja el problema del valor de la vida humana i dels límits de la llibertat; Flaubert, en presentar-nos les preocupacions interiors d’Emma Bovary, afronta els tabús de la moral conjugal. La societat sencera s’hi sent compromesa, perquè intercepta una vocació humana, la defensa o la intoxica.”

“Protagonistes aberrants, que no arriben a fer-se íntegrament repulsius als ulls del lector. Sempre amb un bri de noblesa salvadora: un malvat total no hi serveix. El personatge conserva un punt de fascinació moral irreductible encara que s’enfonsi en la truculència més horrorosa. ¿Per què Julien Sorel o Ròdia Raskòlnikov no podrien se uns altres ‘napoleons’?¿Per què Anna Karènina no hauria de consagrar-se al seu amor veritable? Perquè la societat no els deixa.”

“La veritable novel·la és el fulletó: tot és episodi o res. I el ‘veritable teatre’ és el cinema, on tot és episodi o res. Però la literatura, allò que en termes de càtedra o de crítica entenem per literatura, no hi té res a veure: ni amb la ‘veritable novel·la’ ni amb el ‘veritable teatre’.”

Notes per a una introducció a l’estudi de l’obra de Josep Pla (1965)

“[El Noucentisme ha estat] la major dosi de treball normalitzador que mai hagi rebut el cos del país –des dels temps de l’abat Oliva–… [mentre que el Modernisme fou] un còctel manicomial de pretensions metafísiques, evanescències esteticistes i esclats xarons… [un] desori protuberant, febril, confeccionat amb somnis, misteri i passions, i amb alguna baula excessiva. [Però, també, el Noucentisme] s’acontentava amb les pròpies elegàncies…no feia sinó estilitzar [el real] i convertir [l’estilització] en una finalitat autònoma i gratuïta.”

“Potser l’hedonisme és una solució de pessimistes.”

“El materialisme de Pla és també una defensa de l’esperit i el seu culte de la utilitat reverteix en potenciació de la bellesa.”

“La cultura només pot sorgir i subsistir quan la carn d’olla està assegurada… Una societat indigent no té o és ben difícil que tingui una cultura… Si mai s’ha produït un cànon humanament plausible de vida, ha estat entre grups socials usuaris d’una certa renda.”

Pla: “Els homes i les dones d’aquestes terres [Països Catalans] estem units per una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques.”