Bombolles familiars

Aquests dies, l’amic Pep Antoni ha rescatat fotos familiars. Concretament, d’un seu besavi, del qual contava les peripècies i records transmesos generacionalment. Aconseguia transmetre d’una manera tan succinta com encuriosida la vida d’aquells senyors que ens són avantpassats directes. Les fotografies velles sempre m’han atret, com la mosca va a la mel. Recordo el gaudi de remenar fotografies velles amb les àvies, i quedar fascinant per aquella maleta vella o aquella capsa de sabates on es guardaven aquests antics tresors familiars en blanc i negre, sovint anàrquicament desordenades, on tant apareixien diades de reis com retrats infantils, fotografies de grup o parents que costava d’identificar. La història de la fotografia ocupa una brevíssima i pròxima etapa dels nostres llinatges, i, per tant, la possibilitat de saber quina cara feien aquells ancestres es troba limitada a unes poques generacions. La fotografia del besavi Antoni em va fer remirar les dels meus. Concretament, la del meu besavi, de qui tinc alguns retrats digitalitzats. Algunes van servir per a il·lustrar un article que vaig escriure quan va fer cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

La primera copa de xampany

Francesc Sisa Albert tenia vint anys quan va esclatar la guerra europea, i poc s’imaginava que aquell conflicte llunyà li procuraria una de les experiències de la seva vida. Una petita llegenda familiar que s’ha transmès generacionalment. Fill d’una família humil i nombrosa de Malgrat de Mar (Maresme), amb la informació que devia córrer pels cafès i barberies del poble, va agafar el portant i se’n va anar a la França en guerra, no pas a fer de voluntari ni a allistar-se a la legió estrangera, sinó a substituir els homes del front, primer al camp i després a la ciutat. La picardia familiar parla de l’irresistible atractiu que desperta aquell jove català entre les franceses. El gèlid hivern del 14 el combatrà amb un abric de pell d’ós autèntic, que s’endurà quan l’aventura francesa s’acabi, quan és cridat a fer el servei al regiment d’infanteria Àsia núm. 55, amb seu a Girona, el mateix on pocs anys després servirà l’escriptor Josep Pla. L’home té sort. Aconsegueix d’esquivar la batussa a bufetades, cops de sabre, trets i bastonades entre uniformats i civils a la Rambla, i mentre el coronel a qui fa d’ajudant marxa al Marroc –regalant-li un volum dels relats de cacera del duc de Montpensier com a testimoni d’amistat–, ell roman a Girona, perquè hi té interessos que l’hi lliguen fort. És llavors quan, com assegura la seva filla –la meva tia Montserrat–, el meu besavi tasta per primera vegada les bombolles del xampany, servit per la minyona dels parents rics de la seva promesa, Antònia Colomer Rigau. La meva besàvia.

Llavors en dèiem –o en deien– “xampany”. I el meu besavi, per fidelitat al terrós de la Tordera que l’havia vist néixer, solia posar a taula Mont-Ferran, el pioner escumós nascut l’any 1865 a Blanes gràcies a l’indià visionari Agustí Vilaret. Els descendents no hem seguit els seus gustos fixos, i som molt més promiscus en qüestions de bombolla. Ara, és evident que ens agrada celebrar, i diumenge, diada de les Santes de Mataró, els néts, besnets i rebesnets d’en Francesc –pronunciat “Franciscu”– Sisa, ens tornarem a aplegar per al tradicional dinar de festa major. “En arribar a l’estiu, apareixen les festes majors. En els pobles i poblets es produeix la festa major per antonomàsia i la festa petita, generalment a l’hivern. Són les reminiscències de l’època del barroc, d’aquella llarga etapa en què la gent visqué tan malament i tan tranquil·lament, allomada per la misèria, sense necessitats, sense il·lusions, en la buida inòpia d’una societat estàtica i tancada. La compensació de la misèria foren les festes: les grans i les petites, les eclesiàstiques i les cíviques. Encara aquest espai és un país de festes i festetes”, escriu Pla a El que hem menjat. Volent deixar testimoni de l’esllanguiment d’aquells temps passats de l’hospitalitat vasta i familiar, que convocava parents i amics dels parents a festa major, un aplec de convidats que provocaven “l’entregent” i els amors fatals, l’escriptor de Palafrugell evoca l’interès culinari de tot plegat. L’àpat de festa major, triomfalment el platillo, en què Pla enyora especialment l’oca amb naps i el farciment. Jo encara he menjat alguna d’aquestes barreges d’aviram i naps i peres en taules familiars, que m’agrada fantasiejar que són una herència d’aquell quartil de sang empordanesa que em pertoca en herència.

Una història familiar de vint-i-dues generacions

Com a guardià de la memòria familiar que he acabat essent, m’impressionen les genealogies d’altri. I per això em va causar una gran admiració seure a taula fa unes setmanes amb la senyora Ernestina Torrelló Llopart, vint-i-unena generació –tan sols escriure-ho ja fa patxoca– de la família propietària de Can Martí, a Gelida, a l’Alt Penedès. Enguany, els Torelló precisament commemoren una doble efemèride. En primer lloc, els sis-cents trenta anys de documentació familiar i vincle amb la terra ininterromput, des que el 17 de juny de 1365 Jaume Miquel, avantpassat directe de la senyora Torelló, va obtenir del senyor de Gelida l’emfiteusi –contracte de cessió a perpetuïtat– del mas de la Torrevella, amb “totes les seves cases, edificis, camps, vinyes, boscos, horts, aigües, aqüeductes drets i pertinences”. Ho feia en canvi de cinquanta lliures barcelonines, que poc es podia imaginar que serien evocades amb admiració pels seus descendents, en un dinar al Passadís d’en Pep de Joan Manubens, a l’ombra d’una Santa Maria del Mar que tot just era flamant quan les monedes dringaven cap a la bossa feudal i la família s’arrelava a unes terres a les quals s’han mantingut, fins avui, estretament vinculats. L’arxiu familiar pot presumir de reunir un dels fons documentals més rics del món vitivinícola català, amb cent disset documents, entre capbreus, testaments, cartes de pagament, contractes de pagesia, confessions, plets, cessions que són testimoni de l’activitat vitícola continuada des del segle XIV, amb referències constants a vinyes, botes, cups, raïm i vi d’una finca familiar que avui ocupa cent trenta-cinc hectàrees, de les quals vuitanta són plantades de vinya.

Dèiem que la festa és doble a Can Torrelló, perquè enguany també fa setanta-cinc anys de la primera verema per a fer escumós. Francesc Torelló i Casanovas i Josefa Llopart i Mir, pares d’Ernestina i avis de la vint-i-dosena generació, formada per Paco i Toni de la Rosa Torelló, van ser els visionaris que, en un moment de postguerra i mancances, varen decidir de reorientar-se cap al que llavors se’n deia xampany, i es venia com “vi criat en cava” o “méthode champenoise”. De fet, si d’entrada, amb el raïm de Can Martí, el vell Torelló elaborava escumosos per a més de trenta cellers del rodal, sense etiqueta pròpia, amb el temps hi voldrà posar el seu segell, la seva marca, la seva signatura de qualitat, fins a fer de Torelló un dels noms més distingits de l’escumós elaborat a Catalunya, membre fundador de Corpinnat l’any 2019, i que destaca per les llargues criances.

No sé quan és la festa major de Gelida –bé, si ho cerqués, Google m’indicaria que és per Sant Roc–, però sí que puc dir que enguany, a casa, brindarem per trobar-nos un any més, amb el Torelló 75è aniversari Brut 2018, elaborat pel celler per commemorar aquesta data assenyalada. No solament l’ampolla té un disseny deliciosament vintage, que evoca les primeres ampolles dels anys cinquanta, sinó que el contingut remet al cupatge clàssic del Penedès: xarel·lo en un 57%, macabeu en un 23% i parellada en un 20%, totes tres varietats provinents de Can Martí i veremats a mà l’any 2018, criat durant setanta-cinc mesos en ampolla, un mes per a cada any d’història. De moment, alço metafòricament una copa i saludo, amb els millors desigs, els fidels lectors d’aquest Mirador, que setmana rere setmana travessen la cortina virtual per compartir dèries i impressions. Bon estiu!