10.10.2025 - 21:40
Hi ha gests que formen part de les nostres rutines diàries, de tot allò que fem constantment sense adonar-nos-en. Per exemple, obrir i tancar portes, agafar una maneta, girar-la, tornar a tancar… Quantes vegades el dia arribem a tocar aquest element, tan útil i alhora senzill! Manetes, tiradors de calaixos, poms de porta, i totes les articulacions de mobles, calaixos i portes necessaris perquè tot aquest mobiliari s’obri fàcilment i ens permeti de continuar obrint i tancant sense pensar-hi ens donen accés cada dia a escales, habitatges i objectes. I al número 43 de la rambla de Catalunya, a Barcelona, hi ha una botiga que d’ençà del 1910 es dedica a recomanar-ne els més idonis, d’aquests objectes imprescindibles a les nostres vides.
La seva història comença amb Santiago Bolibar, l’avi de l’actual gerent del negoci, Bruna Bolibar. A ell el situem en el moment en què la ciutat s’eixamplava, es construïa l’Eixample i es feien avingudes com el passeig de Gràcia. Encara no tenia la majoria d’edat –perquè fins el 1978 s’assolia als vint-i-un anys– quan Bolibar, observant la gran quantitat d’obres de construcció que hi havia a Barcelona, va veure una oportunitat per a muntar un negoci que hi tenia a veure. Ell no n’era cap expert, però coneixia algú que sí que en sabia, Josep Graupera, i li va proposar de constituir una empresa col·lectivitzada, la societat J. Graupera y Cia. Era una companyia dedicada al subministrament per a la indústria del moble que comprenia ferreteria i fabricació de bronzes i metalls per al moble de marqueteria.
Van obrir una botiga al número 106 de la rambla de Catalunya, fent xamfrà amb el passatge de la Concepció. Però a final d’any, aquell mateix 1910, Josep Graupera va morir i la societat es va dissoldre. Santiago Bolibar va continuar el negoci, i el 1912 va traslladar la botiga al número 43 de la rambla de Catalunya, on encara és avui. Han passat 113 anys, però aquest emblemàtic comerç continua especialitzat en allò que el va fer néixer, el servei a particulars, industrials, fusters que necessiten frontisses, panys, tiradors de calaix, manetes per a obrir i tancar mobles.
De fora la botiga, a la cantonada de la rambla amb el carrer del Consell de Cent, els aparadors ja ens parlen. Transmeten molt de la història del comerç, que ha mantingut la fisonomia, i mostren la seva especialitat, exposada darrere els vidres. I és en aquesta especialització on hi ha l’expertesa en allò que fa tants anys que despatxen. Coneixedors de les prestacions de cada maneta i cada pom que venen, la venda en un establiment com aquest té el valor afegit de l’assessorament personal, individual i únic. “Els nostres venedors són experts, passen dos anys aprenent”, comenta la gerent.
Totes les manetes que es poden imaginar
El ventall de dissenys i materials, colors i formes de maneta que hi ha exposat a la botiga, en plafons en què es poden tocar, fa pensar que allò que no trobis allà no existeix. “Molts constructors, fusters o interioristes envien els seus clients a la nostra botiga i els diuen: allà segur que trobes el que busques”, comenta Bruna Bolibar.
Després del seu avi, va ser el seu pare, Jordi Bolibar, qui va continuar portant aquesta emblemàtica ferreteria, que, després de la Primera Guerra Mundial, va començar a expandir una bona xarxa de comercials per tot l’estat espanyol. Van arribar a tenir quaranta treballadors i una trentena de representants per tota la península, a més de quatre viatjants.
L’època més difícil per al negoci va ser la guerra del 36-39, però, així i tot, la ferreteria va continuar funcionant, això sí, comandada durant aquell temps per un comitè de control obrer. I malgrat que a continuació van venir els problemes de subministrament en la postguerra, la botiga va anar subsistint. No va tancar mai.
Cap al 1943, Jordi Bolibar, que estudiava enginyeria, va haver de deixar els estudis perquè el seu pare va morir, i l’empresa va passar a dir-se Viuda de Santiago Bolibar. El gran dels sis fills que eren va marxar a Galícia i Jordi, que era el segon, va haver d’agafar el rol de germà gran i posar-se al capdavant del negoci.
Van obrir un taller a la plaça del Doctor Letamendi per treballar a mida aquells bronzes i metalls. Eren bronzes per a mobles i decoració de mobiliari d’estil imperi, tiradors de calaixeres, i peces que vestien, decoraven, els mobles i les portes. Encara guarden models de l’època en catàlegs de gravats i accessoris per a aparadors, porta-barrets i carruatge.
En la dècada dels seixanta, van començar a especialitzar-se en el treball de peces de llautó i metalls decoratius. Aleshores van liquidar la secció d’eines de ferreteria, com tota la gamma de caragols, i també van deixar de vendre bateries de cuina. Van anar deixant tot allò que veien que no tenia tanta sortida, i van augmentar les seccions d’agafadors, ferramenta per a mobles, metalls artístics i serralleria. Quan l’àvia, vídua de Santiago Bolibar, va morir, l’any 1977, el negoci va prendre el nom que avui conserva, Ferreteria Bolibar. Metal·listeria. I amb l’afegit de “Bronzes i Metalls des del 1910”.
Van ser dels primers d’importar panys alemanys, “un pany que funciona com un rellotge, i molt robust”, destaca la gerent de la ferreteria. També venien manetes italianes, que “en aquell moment eren un súmmum”, diu. La visita dels Bolibar a fires d’Alemanya els facilitava contactes amb futurs proveïdors.
Tercera generació
La Bruna és la petita de tres germans i cap dels grans no volia continuar el negoci. De manera que va pensar que, si no l’agafava ella, la botiga hauria de tancar. Va començar treballant-hi cada dissabte i, a partir dels divuit anys, va compaginar els estudis empresarials amb la feina a la botiga. Anava a les vuit del matí a la universitat i a les quatre de la tarda entrava a la botiga. “Un negoci així són moltes hores i dedicació, però també té molts avantatges, com, per exemple, poder dirigir el negoci cap on jo volia”, expressa la néta del fundador. El 1990 acaba els estudis d’empresarials i es posa a treballar de manera exclusiva a la botiga, i informatitza l’empresa amb la tecnologia de l’època. D’ençà de la jubilació del seu pare, l’any 2003, ella és la gerent. Ens explica que sempre han tingut “tant clients particulars que volen un pany o una maneta o un tirador, com professionals que són constructors i restauradors de mobles”. “Però el fuster és el nostre client per excel·lència, que fabrica el moble i necessita la maneta, les frontisses, la molla, els tancaportes…”, afegeix.
Temps enrere també havien venut neveres de gel, làmpades i joguines, en algunes èpoques, però ho van anar liquidant. I així va ser com es van anar especialitzant i tornant a l’essència de la ferramenta de portes, tots els accessoris i tots els complements de ferro que es necessiten perquè el mecanisme d’una porta, un moble o un calaix funcioni bé.
Centenari
El 2010 van celebrar el centenari d’aquesta empresa familiar. Va ser tot recopilant històries, com a part de la preparació de l’aniversari, que la Bruna va adonar-se amb més plenitud de què tenia a les mans. “Començo a investigar i m’adono que l’evolució de Barcelona no ha estat aliena al negoci i prenc consciència que els negocis emblemàtics com el nostre sí que marquen i donen caràcter a la ciutat. [La botiga] és un llegat que jo tinc i l’he de respectar.”
Portar la gerència li agrada, però també troba “molt estimulant el tracte amb el públic”: “Intentes d’ajudar el client amb consells, i això és molt gratificant.” Diu que gran part de la clientela són clients de tota la vida, alguns veïns, però que com més va reben més expatriats i que també noten el fet que hi hagi molts pisos turístics. Amb tants anys, les portes d’aquest comerç han vist passar molta gent i també personalitats, polítics, gent del món de la cultura i més d’un famós, com l’actriu Maureen O’Sullivan. Sí, la dona de Tarzan també havia estat clienta d’aquest establiment.
L’any 2015 van fer obres a la botiga per accentuar els elements més emblemàtics del local, originals del 1912, com els aparadors d’estil art-déco. També els taulells, que els van restaurar juntament amb els calaixos, més d’un centenar, que hi ha a la botiga. Van treure les manetes de les vitrines perquè la gent les pogués tocar. “La maneta de porta és el producte número u i solen durar tota la vida”, explica la Bruna.
Tot es fa amb voluntat de tornar als orígens i als valors de marca de l’inici del negoci. També el reforç i la promoció de tallers artesanals de metal·listeria i treballs fets a mida per als clients, feines que actualment fan artesans que treballen per a ells. Una mostra del que fan es pot veure a la pàgina web Bolibar Artisan, creada “per ensenyar a fora el nostre tipus de producte”, explica la gerent. També tenen botiga de venda en línia i un bloc amb idees de decoració. La Bruna explica que venen producte nacional i d’importació d’Alemanya, França, l’Índia, Anglaterra, Itàlia. A Madrid i a Marbella tenen comercials i al barri madrileny de Salamanca tenen uns metres d’espai en una sala on exposen els seus articles per a arquitectes i interioristes.
Fan manetes especials i poms a mida per a botigues i hotels, i ofereixen al client allò que no existeix. Han pogut comprovar que, després de la pandèmia, la restauració ha fet un boom, “la gent ha donat importància al lloc on és i vol que sigui un entorn agradable, sentir-s’hi de gust, acollida i confortable”. Adequar i actualitzar els espais també implica canviar manetes i tiradors d’armaris i portes, per donar un nou aire. “La maneta és un element que cada dia toques i no li dones importància. El nostre eslògan del centenari de l’empresa va ser: ‘Cent anys obrint portes’.”
L’any passat, i pensant en el futur del negoci, van vendre les accions de l’empresa a un ferreter del sector, el grup Alianza Mengual, però ella en manté la gerència. Això els permet d’ampliar la capacitat de servei als clients i augmentar el potencial de creixement. La Bruna té tres filles, però ja sap que cap d’elles no vol agafar les regnes de l’empresa familiar, i aquesta era una manera d’assegurar-ne la continuïtat, en mans de gent del ram. “El meu avi va veure l’oportunitat d’emprendre aquest negoci perquè era el moment”, recorda. I ara ella ha aprofitat l’oportunitat de procurar-li un futur.
