La via Blanca Serra

Ens hem d’explicar la nostra història a nosaltres mateixos. No serà l’única versió, ho sé, però és important de tenir perquè si l’únic que tenim és la versió dels fets explicats per l’enemic, podem acabar tenint una visió falsa, interessada, de la realitat. Una visió feta per afeblir-nos, ja sia a base d’insults, ja sia a base de falsos elogis.

Un terreny on això és, per als catalans, molt feridor és en el terreny de la lluita armada. Mitjançant els enemics, en un relat que massa sovint ens fem nostre, ens cau a sobre una narrativa contradictòria que, per una banda, nega que mai hàgim tingut soldats (els catalans, es veu, només som botiguers) i, per una altra banda, ens explica a partir del terrorisme. Es veu que no tenim codis militars. Per això per a mi és important de tenir, com a llibre de consulta, la Història militar de Catalunya (Dalmau Editor) i com a llibre de referència, L’eco de les passes, del reusenc Joan Garcia Oliver, que m’explica la revolució anarquista des de dins, i que es troba en versió en català curada per Xavier Díez. També va ser important, i de quina manera, conèixer personalment Àlvar Valls, l’autor de l’inesborrable Al cap dels anys (Edicions de 1979), que explica en un llibre impressionant la lluita armada independentista d’Època, els predecessors de Terra Lliure. (Aquesta entrevista  feta amb ell a Andorra, el resumeix). Aquests tres llibres són versions de la història que no es fan per afeblir-te. Es fan per entendre.

Aquest divendres s’ha mort una senyora que m’ha ajudat a entendre coses. Parlo de Blanca Serra (1943-2026), símbol de l’esquerra independentista (ara militava a Poble Lliure de la CUP). El dia que la vaig visitar al seu pis de l’avinguda de la Diagonal de Barcelona vaig ser plenament conscient que visitava un referent de la branca política de l’independentisme armat, actiu als anys vuitanta, sobretot. El germà de Serra, en Cala, havia estat membre fundador de Terra Lliure. Ella i la seva germana Eva (historiadora elogiada per Josep Fontana), les germanes Serra, en serien la branca política, via PSAN i PSAN-P. No, no és el mateix la branca militar que la branca política. Ella, aquesta experiència, l’explica detalladament en aquesta entrevista amb Josep Reixach, en què també parla de com va ser torturada repetidament per la policia espanyola.

El dia que la vaig visitar, ja a l’entrada de casa, me’n va deixar anar una de bona: “No sóc pacifista, però estic per la no-violència.” I m’ho va ampliar dins: “Em sembla que aquí ens vam equivocar. Aquí hi havia una organització armada que no era catalana. I el tema central va ser l’Hipercor. A partir d’aquí, no vull veure cap història amb bascos. Som molt diferents. I és on vam veure la possibilitat de la no-violència, la no-cooperació, que pot ser una cosa molt dura. Però no en tenim una tradició. Tenim una tradició de bufetades, però no la tenim d’aquesta mena. I això s’ha de crear. Comença a haver-hi alguna cosa. I poden ser coses espontànies (jo no vaig signar mai els principis del moviment, em vaig negar a cooperar). El Primer d’Octubre és quan la gent va veure com es podia actuar. Han passat quatre anys, però continua essent un element important.”

Crear, doncs, la tradició de la lluita no-violenta, dura, que no coopera, com a deure que ens deixa una Blanca Serra que, com Àlvar Valls, deien coses, políticament tan incorrectes com aquesta: “Lluita armada, ara no. Veurem en el futur.” Típica frase que te l’agafa un enemic i et diu terrorista. Jo ho puc llegir així: agafar les armes contra un hipotètic Franco del futur és una cosa. Agafar-les ara, contra un hipotètic demòcrata, en seria tota una altra. Veurem què ens presenta el futur.

Blanca Serra va oferir l’any 2021 un discurs al Consell de la República que va ser molt comentat, en què veia la societat catalana definida a partir de tres idees que ens marquen, que ens limiten: horror al conflicte, alienació i impotència imduïda. Seves són les paraules, meva és l’edició: “L’horror al conflicte va lligat amb la història de les agressions constants. No sé si ve de la religió, o el pensament burgès, però la idea és que cal entendre’s amb l’enemic. I fa gràcia, perquè després la relació no és bona entre els del mateix bàndol. I amb els altres sí? L’error és equivocar-nos d’enemic. El nostre enemic és l’estat espanyol. La preferència per buscar querella entre nosaltres va molt lligada a la idea de tenir horror al conflicte.”

“L’alienació és prendre per normal coses que no ho són. Coses com la impotència, l’agressió constant i històrica. No som un país pacífic, sempre hem estat molt combatius, però hi ha algun element que frena la combativitat.”

“La impotència induïda fa que vegis l’enemic com una cosa tremenda. Però crec que té força més fissures que no ens pensem. Que des de la FAES a la gran església, o el que sigui, van insistint que no és realista segons què, que et titllin d’hiperventilat (ara de veure les coses clares en diuen ser hiperventilat), que no toques de peus a terra… et van muntant una construcció de pensament.”

Explicar-nos a nosaltres mateixos, també gràcies a Blanca Serra. Això es pot fer. Si no, tenim la versió que ens pengen uns espavilats que ens bategen de botiguers o terroristes. I potser, ves què et dic, som unes altres coses.