Blanca Garcia-Oliver: “És impossible de centrar-se només en la llengua quan l’atac és sistemàtic contra la nostra identitat”

De cap a cap del país, el jovent manté viva la flama de la lluita en defensa de la llengua. Aquest és el germen de Joves pel Valencià, una entitat que al desembre va celebrar el primer any de vida, durant el qual ha treballat per oferir propostes d’oci alternatiu, plenament en català, i descentralitzades de la ciutat de València. Han recuperat, per exemple, l’Aplec de la Safor. Ara com ara, tenen presència en aquesta comarca, les dues Riberes, la Vall d’Albaida i l’Horta Sud, i tenen previst que enguany se n’hi afegisquen més. També són una de les entitats organitzadores del Correllengua Agermanat, que recorrerà tot el país en vint dies, demostrant la força i la vitalitat del català. Parlem de tot plegat amb Blanca Garcia-Oliver, la coordinadora de l’entitat.

—D’on naix Joves pel Valencià?
—Durant el període de la consulta de la llei Rovira, un grapat de joves ens sentíem un poc orfes, en el sentit que no trobàvem un espai prou transversal per a fer-hi campanya en contra. Hi havia algunes iniciatives i companys que feien una feina increïble, però sobretot a València. A escala comarcal, més enllà de la metròpoli, no hi havia un espai d’entesa entre joves. Se’m va ocórrer de promoure un petit grup de joves a la Safor per encartellar, fer debats, seure a parlar i fer un poc de xarxa. Trobàvem a faltar un espai transversal per a posar al centre de tot la defensa de la llengua, perquè d’ençà de l’entrada de l’extrema dreta al govern hem vist unes retallades insuportables no només a la llengua, sinó també a la vitalitat i el futur de nosaltres com a societat.

—Com us organitzeu?
—És un repte enorme. Jo podia gestionar les coses a la Safor, però gestionar tot allò que passa a l’Horta, a la Ribera o a la Vall d’Albaida, amb la xarxa de comunicació tan precària que tenim de transport, era impossible. Tenim grups de treball a cadascuna de les comarques, que van proposant objectius, i després hi ha la intercomarcal. Sobretot, Joves pel Valencià volem portar una proposta d’oci alternatiu vinculat a la nostra llengua i de caràcter alternatiu, reivindicatiu de la nostra identitat com a poble i com a comarques, a vegades maltractades.

—De quin poble de la Safor veniu?
—Sóc de Beniopa, un poble oprimit per Gandia. Ma mare és de Simat, també tinc arrels a la Valldigna. Més que d’un poble, em sent d’una comarca. Un sentiment que ens han arrabassat amb la divisió provinciana i que Joves pel Valencià posa al centre de tot. Primer és el poble i, després, la comarca com a sentiment de pertinença. Només així, per mitjà de les comarques, es poden construir uns Països Catalans de veritat.

—Ja fa un any que vau nàixer. Com ho valoreu?
—N’estic molt satisfeta. A les xarxes hem crescut moltíssim perquè hi havia un buit de contingut polític i hi hem sabut entrar bastant bé amb vídeos de denúncia d’agressions lingüístiques i de convocatòria de manifestacions. Hem sabut fer-nos-hi un lloc, hem sabut teixir molt bé les nostres amistats i les nostres aliances amb els altres col·lectius locals i nacionals, i sobretot tenim moltíssima il·lusió de continuar teixint xarxa i fent coses. Només puc dir als meus companys que enhorabona, perquè han estat picant pedra d’ençà del primer moment.

—Què us ha impulsat a moure-us per la llengua?
—Hi ha una llista molt llarga d’agressions lingüístiques descarades i constants de la Generalitat, de partits, de col·lectius i fins i tot de l’estat espanyol, més enllà del territori, del paisatge o de la identitat. Porten una línia d’aniquilació que en algun moment s’haurà de redreçar. No puc fer una llista de tot allò que ens han estat fent tots aquests anys, però a banda la llei Rovira, hi ha els certificats de valencià regalats al batxillerat, la segregació del valencià dels plans educatius, la gota freda… El panorama del País Valencià, en cosa de dos anys, s’ha enterbolit tant que Joves pel Valencià, sí, se centra en la llengua, però ha de tindre una visió panoràmica, col·lectiva. És impossible de centrar-se només en la llengua quan l’atac és sistemàtic i estructural contra tot allò que ens fa construir la nostra identitat com a poble.

—Treballeu molt els espais de festa i d’aplec alternatius, què és allò que més trobeu a faltar en aquest sentit. Com penseu que es podrien anar construint?
—Et puc dir també de què prescindiria: dels macrofestivals que han acaparat tota l’escena musical i cultural, que a més són extremadament contaminants. Més enllà de quatre individus que hi guanyen diners, no repercuteixen en la xarxa d’entitats, que són les que han picat pedra durant més de cinquanta anys perquè el País Valencià siga on és ara. Volem fer una proposta alternativa. No podrem organitzar festivals de tres dies amb quaranta mil persones, però podem oferir-vos una nit de concerts els beneficis de la qual aniran 100% a la comarca i a entitats que necessiten retribucions econòmiques per a continuar la seua feina de revitalització de la llengua.

—…
—I no només nits de concert, necessitem un cine, per exemple, un cine d’estiu, un ateneu popular… La xarxa de casals i d’ateneus ja fa una feina increïble, però no arriba a tot arreu. Necessitem llocs per a teixir xarxa, asseure’ns els uns al costat dels altres i no rebre discriminacions lingüístiques. On menys t’ho esperes, et diuen “no te entiendo en valenciano, háblame en castellano”, i t’imposen descaradament la llengua castellana. Necessitem, a banda un lloc tranquil de reunió i de compartir alegries, també un lloc per a compartir les nostres frustracions. Si fórem una llengua normal, podríem anar al cine, però no som una llengua normal ni som un país normal i, per desgràcia, tot açò s’ha de vincular a les entitats. Jo, com a mínim, no hi he trobat una altra via.

—Quin posicionament teniu a l’hora de defensar la llengua?
—Primer de tot, la unitat. La unitat de la llengua és inqüestionable. Després de cinquanta anys, sembla que fem passos enrere com un carranc. La unitat de la llengua és de la llengua catalana, amb nom i cognom, perquè a vegades ens costa molt i caiem en eufemismes. Després, el valencià és obligatori a les escoles com a llengua pròpia del País Valencià. Tot allò que fem haurà de ser 100% en valencià, és a dir, en català. I no acceptem cap més resposta que no siga eixa.

—També us moveu molt per Alacant…
—El fet que el Partit Popular i Vox vulguen declarar Alacant zona castellanoparlant és surrealista perquè deixen de banda set-cents anys d’història. Cada vegada que Alacant alce els braços perquè necessita ajuda, hem de baixar-hi tots en massa. Treballem perquè hi haja un col·lectiu a l’Alacantí. No podem deixar que muira el valencià a Alacant perquè és com si ens estriparen una part de nosaltres i la volgueren fossilitzar com un reducte folklòric. Hem de començar a veure que Alacant és la primera cosa d’allò que vindrà després. El País Valencià sempre ha servit d’observatori de maniobres, entre cometes, amb la guerra del 1936-1939, amb la supressió dels furs, i Alacant ara serveix d’observatori del projecte que tenen a escala estatal. No podem deixar que passe.

—Heu defensat la llengua a l’educació i us heu posicionat contra una certa programació d’À Punt. Com creieu que cal afrontar aquests atacs a la llengua a casa nostra?
—Les xarxes són la manera més ràpida d’arribar a la gent, però no podem caure en un activisme virtual. Tot allò que fem a les xarxes ha de tenir una traducció al carrer i a la realitat. La lluita ha d’avançar en paral·lel, no podem quedar-nos a casa. La resposta de la gent i dels col·lectius no pot ser acovardir-nos. Segons les enquestes d’ús, ens queden pocs anys bons i els hem d’aprofitar. El PP ha de caure, ha de caure Vox, i hem de deixar enrere aquest govern de tenebres. No podem tirar més enrere que en aquests quaranta anys.

—Un dels desafiaments d’enguany és el Correllengua Agermanat. Què significa aquesta flama?
—Significa, com diria Obrint Pas, la flama de tot un poble en moviment. Un poble, una sola llengua, 1.500 quilòmetres i moltíssima il·lusió. Una iniciativa com el Correllengua ha de servir per a encoratjar-nos, per a creure’ns que tenim moltíssimes possibilitats si treballem junts en una mateixa direcció. La llengua està en una situació molt crítica, però encara tenim ganes de continuar fent feina, encara tenim ganes de lluitar. Farem història i marcarem un punt d’inflexió d’allò que significa la unitat de la llengua i la sobirania popular a què aspirem. Ara mateix generem un moviment que dilapida del tot la noció que els Països Catalans no existeixen, perquè en una setmana podem ser en vint-i-quatre llocs a la vegada i fem país a tots vint-i-quatre.

—Voleu afegir-hi res?
—Vénen moments incerts tant a escala mundial com nacional i si fórem un país normal podríem estar més tranquils. Però com que som una llengua minoritzada, no ho podem estar i tenim a sobre nostre el pes que, si no fem nosaltres açò, no ho farà ningú més. La llengua és un tresor riquíssim i no la podem deixar perdre. Anime molt els joves a formar part d’entitats, que no ens faça por militar, en tots els pobles i en tots els barris hi ha llocs interessants on podem contribuir.