La notícia ha passat d’una manera relativament discreta: BlackRock ha notificat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) que ara controla el 8,2% de les accions del Banc Sabadell, el percentatge més elevat d’ençà que va entrar en l’accionariat l’any 2010. D’aquesta manera, amb el 8,19%, el fons nord-americà es consolida com el principal accionista del Sabadell, seguit de l’asseguradora Zurich, amb el 4,94%, i de l’inversor mexicà David Martínez, amb el 3,86%.

Però què és, exactament, BlackRock? A molts lectors, el nom els sona a alguna cosa llunyana i abstracta. En realitat, és l’empresa financera més poderosa de la història.

Un origen marcat per una desfeta

La història de BlackRock comença amb un fracàs. L’empresa va ser fundada el 1988 per Larry Fink, Robert S. Kapito, Susan Wagner, Barbara Novick, Bennett Golub, Hugh Frater, Ralph Schlosstein i Keith Anderson per oferir als clients institucionals serveis de gestió d’actius d’una perspectiva de gestió del risc.

El risc, precisament, és la clau de tot. Poc abans, el 1986, un error de càlcul en les projeccions dels tipus d’interès va ocasionar una pèrdua de gairebé cent milions de dòlars en la divisió de Fink al banc First Boston, cosa que li va costar la credibilitat i, finalment, la sortida de l’empresa. Aquella caiguda el va obsessionar. Convençut que sense un sistema rigorós de gestió del risc no hi havia cap èxit que durés, va crear BlackRock per demostrar que es podia fer millor.

Fink, Kapito, Golub i Novick havien treballat junts a First Boston, on van ser pioners en el mercat de valors amb suport hipotecari als Estats Units. Inicialment, van obtenir el suport de Peter Peterson, del grup Blackstone, que els va concedir una línia de crèdit de cinc milions de dòlars en canvi d’un 50% del negoci. Quan el 1994 hi va haver la ruptura amb Blackstone per diferències estratègiques, Fink es va emportar no sols l’equip i el model de negoci, sinó també el nom: BlackRock, amb què homenatjava l’origen però guanyava independència.

La plataforma que ho controla tot: Aladdin

Allò que distingeix BlackRock de qualsevol altre fons d’inversió no és únicament la quantitat de diners que gestiona, sinó la tecnologia que empra per fer-ho. La clau de l’èxit va ser el model operatiu centrat en la plataforma tecnològica Aladdin —acrònim d’Asset, Liability, Debt and Derivative Investment Network—, un sistema d’anàlisi que permet d’avaluar riscs, simular escenaris i gestionar carteres de manera integrada.

Aladdin no sols és emprat internament per BlackRock, sinó també per institucions financeres i fons sobirans de tot el món. En unes altres paraules: BlackRock no sols gestiona el seu propi imperi, sinó que ven el cervell tecnològic amb el qual funcionen bancs, asseguradores i governs de mig planeta. Per tant, qui controla Aladdin, en certa manera, controla la informació sobre bilions de dòlars d’actius de tercers.

Un creixement accelerat per crisis alienes

L’ascens de BlackRock fins al cim del poder financer mundial va lligat, paradoxalment, a les grans crisis d’aquestes darreres dècades. El govern dels Estats Units va contractar BlackRock perquè ajudés en la recuperació posterior a la crisi financera del 2008. I durant la pandèmia de la covid-19, la Reserva Federal nord-americana també va recórrer a BlackRock perquè l’ajudés a comprar actius amb problemes.

Les adquisicions van ser l’altre motor del creixement. Sota el lideratge de Fink, l’empresa va créixer fins a adquirir Merrill Lynch Investment Managers el 2006 i, posteriorment, Barclays Global Investors el 2009, la qual cosa va incloure la plataforma d’ETFs iShares. Aquestes adquisicions van convertir BlackRock en el gestor d’actius més gran del món.

El resultat d’ençà d’aleshores ha estat vertiginós. Els actius sota gestió han crescut dels 69.000 milions de dòlars el 1995 fins als 13,5 bilions en el tercer trimestre del 2025. Al tancament del quart trimestre del 2025, els actius sota gestió van assolir un rècord de 14,04 bilions de dòlars. Per tenir una referència propera: el PIB del Principat de Catalunya l’any 2024 va assolir els 316.728 milions d’euros. BlackRock, doncs, gestiona un volum de capital equivalent a quasi quaranta-cinc vegades l’economia catalana.

Com funciona: un accionista que és a tot arreu alhora

BlackRock no és exactament un fons d’inversió en el sentit tradicional. És, principalment, una gestora d’actius: gestiona els diners d’altri. Entre els seus clients, hi ha institucions financeres, companyies d’assegurances, bancs centrals, fons sobirans, fons de pensions i fins i tot famílies amb gran patrimoni. Quan un funcionari jubilat al Regne Unit cobra la pensió, o quan un fons sobirà noruec inverteix els seus excedents petrolífers, és molt probable que una part d’aquells diners passin per les mans de BlackRock.

El gran producte que ha democratitzat la inversió a escala global és l’ETF (Exchange-Traded Fund, o fons cotitzats en borsa). La divisió iShares de BlackRock ha superat el llindar dels 5 bilions de dòlars en actius sota gestió. Un ETF permet a qualsevol inversor, amb poc capital, de comprar una cistella diversificada d’accions d’empreses d’un índex sencer –el S&P 500, el Dax alemany o l’Íbex 35, per exemple– sense haver d’adquirir cada títol individualment.

Això té una conseqüència estructural enorme: BlackRock, juntament amb Vanguard i State Street –els anomenats Big Three–, controla més del 5% de les accions de la majoria d’empreses del S&P 500. És un poder que no s’exerceix des d’una cadira de consell d’administració, sinó per mitjà del vot per poders (proxy voting) a les assemblees d’accionistes. Amb un simple vot delegat en nom de milions d’inversors, BlackRock pot influir en polítiques de dividends, en criteris de govern corporatiu o en les estratègies ambientals d’una empresa.

Quin poder real té BlackRock sobre el Banc Sabadell?

La presència de BlackRock al Banc Sabadell és significativa, però cal contextualitzar-la. La gestora nord-americana és present a l’accionariat del Sabadell d’ençà del 2010, i ha anat pujant posicions al banc català d’ençà d’aleshores. També és el primer accionista del BBVA, amb un 7,15% del capital, cosa que significa que hauria estat també el primer accionista del banc resultant si l’OPA hagués triomfat.

Ara bé, tal com expliquen fonts financeres, BlackRock, com la resta dels grans fons, replica els índexs borsaris i fa una gestió passiva, és a dir, no cerca d’incloure consellers en les empreses on entra i no aplica el poder polític que la seva participació li permetria d’exercir. La seva presència és, per tant, la d’un inversor estable i de llarg termini.

BlackRock és un dels primers accionistes en unes quantes empreses cotitzades de l’Íbex 35, especialment als bancs. Al BBVA assoleix el 7,15%, al Santander el 6,8%, a CaixaBank el 4,68% i a Bankinter el 5,9%.

Les polèmiques que l’acompanyen

Amb el temps, el poder de BlackRock ha generat un conjunt de crítiques i controvèrsies que convé de saber per tenir una visió completa d’aquesta empresa. La primera de totes, la porta giratòria amb els governs.

La relació de BlackRock amb el poder polític va molt més enllà de la simple influència financera. La llarga relació de Fink amb alts funcionaris dels Estats Units ha generat múltiples preguntes sobre possibles conflictes d’interès respecte de contractes públics adjudicats sense licitació competitiva.

Durant la crisi de la pandèmia, el conseller delegat Larry Fink va estar en contacte freqüent amb el secretari del Tresor nord-americà, Steven Mnuchin, i amb el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, els dies previs a l’anunci dels programes d’emergència. En un correu electrònic obtingut per la premsa, Fink es referia als plans de rescat com “el projecte” en què ell i la Fed “treballaven plegats”. La seva empresa va ser l’única, de tot Wall Street, que es va situar en el centre d’aquella operació. Una pauta similar es va reproduir a França: Emmanuel Macron, tot just al cap de trenta dies d’haver arribat a l’Elisi, va convidar Larry Fink a París, i mesos després va privatitzar els salons del palau presidencial perquè els ministres francesos “presentessin” el país als dirigents de l’empresa nord-americana.

També BlackRock ha rebut moltes crítiques pel medi. Durant anys, BlackRock va impulsar una estratègia d’inversió responsable basada en criteris ambientals, socials i de governança, i Larry Fink publicava cada any cartes obertes als consellers delegats del món demanant-los que s’impliquessin en el futur del planeta. El 2020 va anunciar que la sostenibilitat ambiental seria un objectiu clau per a les decisions d’inversió. Però les crítiques van arribar de seguida i de totes bandes: de l’esquerra, per mantenir inversions en combustibles fòssils; de la dreta, per una suposada intromissió ideològica en les empreses. El resultat és que el 2023 Fink va dir que havia deixat de fer servir la terminologia ecologista perquè havia estat convertida en arma política. El tomb va il·lustrar la fragilitat d’una estratègia de comunicació construïda sobre principis que l’empresa mateixa no estava disposada a defensar fins al final.

Però una de les polèmiques que més ha envoltat BlackRock aquests darrers anys és un rumor persistent a les xarxes socials: l’acusació que l’empresa compra cases unifamiliars a dojo als Estats Units, cosa que encareix el mercat immobiliari i deixa les famílies sense accés a l’habitatge. Els verificadors de fets han negat sistemàticament aquesta afirmació, i els informes destaquen que bona part del contingut a internet confon BlackRock amb Blackstone i amb uns altres inversors actius en el sector del lloguer unifamiliar.

BlackRock diu que no compra cases unifamiliars als Estats Units i que la seva exposició immobiliària se centra en valors hipotecaris, habitatge plurifamiliar i finançament de nova construcció. Que el rumor persegueixi l’empresa malgrat que sigui fals revela fins a quin punt la dimensió de BlackRock ha generat una desconfiança profunda i difícil d’eradicar en sectors molt amplis de la societat.

Sigui com sigui, més enllà de les anècdotes, hi ha una crítica estructural que preocupa cada vegada més economistes i reguladors: la concentració en tan poques mans d’una quantitat tan enorme de capital, amb la capacitat d’influir en decisions de sostenibilitat, governança i estratègia en gairebé totes les grans empreses del món. Quan tres gestores –BlackRock, Vanguard i State Street– controlen alhora percentatges significatius de pràcticament totes les empreses dels grans índexs, els mecanismes tradicionals de la competència capitalista s’alteren d’una manera que cap regulació no havia previst ni sembla que tingui manera de corregir.