Bèsties salvatges i territorials

A El segon sexe, com ja sabeu, Simone de Beauvoir va dir que ningú no neix dona, que s’hi torna; de la mateixa manera, no cal que ningú hagi escrit un títol com ara El primer sexe per arribar a una conclusió semblant respecte dels hòmens. Al nostre segle, per dona, o home, podem entendre la construcció social de les identitats femenina i masculina, que al final resulta una mica més complexa que mirar dins la roba interior de la gent. A la majoria de naltros, per exemple, ens van criar sota la premissa que som tal o tal segons allò que ens penja o no pel camal, però ai, i si resulta que no n’hi havia prou?

Per acabar de pressa amb les dones: a la meua època, si naixies amb vulva, al cap d’un temps algú et deia que tanquessis les cames, que se’t veien les calces, perquè a casa t’havien posat faldilla, i passats els anys et trobaves amb els genolls juntets sense ni pensar-ho, disciplinada, per no fer nosa als hòmens espaterrats que tenies a cada costat. “Tornar-se dona” és com això: obeir una disciplina que et ve de fora i no parar d’obeir-la fins que finalment et surt de tu, fins que et creus que tu ets així de naixement, que ets allò per naturalesa i no pas per coerció, perquè dintre les calces hi tens el que hi tens.

I ara, ells, que és el que avui ens interessa. Per aquesta mania que tenim les senyores de llegir també coses de senyors, tard o d’hora descobrim de la seua veu que el patriarcat també tenia un mandat enverinat per a ells; que tot allò que havíem llegit en la seua literatura, que havíem intuït en la nostra figura paterna, que havíem vist en els violents de l’escola, ja estava tot teoritzat, i la teoria deia que la construcció de la masculinitat es basava històricament en tres negacions i una propina: no ser una dona, no ser un nen, no ser un marieta, i haver de demostrar-s’ho els uns als altres contínuament. Encara avui, els petits mascles potser no saben què seran, però de seguida aprenen dels altres xiquets què no han de ser.

Segons aquest codi, “tornar-se un home” en el sentit clàssic vol dir demostrar-se resistent a les emocions, a la tendresa, a la delicadesa; vol dir interioritzar i desenvolupar una intolerància envers tot allò que consideren feble, tou, sentimental. Aquella mili que ja no existeix, continua en els cervells de la llopada: les burles entre amics, el maltractament fraternal, les humiliacions, les plantofades d’afecte: que corri l’aire i, si no corre, que sigui perquè se sàpiga qui mana. I això que la iniciació sexual de molts és amb els seus companys nois: un ritual que en els heteros de seguida queda oblidat, perquè allò que s’espera d’ells no és el que són els gais.

Diu un dels molts autors que han escrit sobre el tema: l’home es fa home amb els hòmens, entre els hòmens, en complicitat amb altres hòmens i en oposició a la feminitat: és una demostració constant. Créixer amb aquesta pressió escènica ha donat molts grans actors, però encara més damnificats, més que no sabrem mai. Segurament algunes hi reconeixerem els nostres hòmens, pares i germans. Per una altra banda, la confiança en un futur automatitzat, robotitzat, lletrat, en què la força física ha passat a un segon pla, ha portat molts dissidents a creure que podrien alliberar-se per fi d’aquesta asfíxia. Però, noi, sembla que no hi ha manera. Després d’un petit miratge evolutiu en temps de pau, la història torna a estar en mans d’hòmens que es dediquen a demostrar a uns altres hòmens qui és per sobre de qui, i a la manera de sempre, com bèsties salvatges i territorials, amb perdó per les bèsties.

Quin cansament, haver-ho de presenciar. Que les principals notícies d’actualitat encara girin al voltant del xoc de les masculinitats hegemòniques contra les que consideren per sota –un altre dels mandats del patriarcat: no siguis un subordinat. Arreu d’occident, mascles que responen a l’udol dels alfes a les xarxes i al carrer; alfes que instiguen els aspirants a la caça d’immigrants, mariques, trans, pobres, minories nacionals. Hòmens utilitzats per hòmens en aquest món de videojoc, en aquesta realitat de darrere el vidre de la pantalla, en què no cal que cap amenaça sigui veritat per a desencadenar la ira, la crueltat, la venjança. Sort que deixar-se endur per les emocions era una flaquesa de dones, sort d’això.

En el context de la supremacia blanca, són els hòmens blancs els qui decideixen a qui es permet de robar, matar, violar dins del territori que consideren seu. Això es dedueix mentre encara no veiem caceres organitzades per venjar cap feminicidi, cap crim homòfob, cap “manada”, cap estafa bancària en cap gueto acomodat. El #notallmen va per color de pell: només els blanquets són individus i individuals, els fosquets és tot massa bàrbara i potencialment delinqüencial. Ara bé, entre els fills sans del patriarcat hi ha una transversalitat que travessa la pell: el respecte que s’adquireix per la via de la competició, qui és el més fort, el més ràpid, el més cruel; qui acumula més capital i més béns, més cavalls als seus motors, més dones-trofeu, de franc o de pagament.

A internet, el planeta on passa més hores la canalla, un nen socialitzat com a nen és a tres vídeos innocents que l’algorisme li serveixi aquest model aspiracional de ser home, aquesta idea de què és el poder. Des de l’ídol futbolístic que fa desembarcar trenta dones “d’imatge” a la seua festa d’aniversari, fins als streamers masculinistes que els venen com fer-se milionaris entre partida i partida del videojoc de torn. No descobrirem ara el vincle estret entre el capitalisme i el patriarcat –com el de les masculinitats dissidents amb molts feminismes– i com desespera veure’l no només tan hegemònic com sempre, sinó puixant i saludable com si s’hagués inventat ahir. Suposo que la ràbia dels hòmens lliures envers aquests homenets deu ser similar a la que sentim tantes dones en veure les donetes que els fan de comparsa.

En tot cas, el món digital també alimenta una llumeta entre tanta tenebra, des del moment que permet als nanos rebels d’accedir a referents de masculinitat que desafien les tradicionals, i cada vegada són més i són imparables, i cada vegada ens tenen a més al seu costat, imparablement. De fet, si avui podem parlar d’una lluita compartida sense ironia, és d’aquesta que ens uneix contra el patriarcat sense mirar si som de calces o calçotets.