Benvinguts a Pedro Sánchez i les seves perilloses mitges veritats

  • El president espanyol publica ‘Tierra firme’ (Península), en què repassa aquests darrers temps polítics

VilaWeb
Andreu Barnils
09.12.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Pedro Sánchez (1972) acaba de publicar Tierra firme (Península), el seu repàs polític d’aquests darrers anys (2019-2023). Un llibre ple de mitges veritats, veritats senceres, alguna confessió, i silencis estudiats. Un llibre tan nou no s’havia fet mai tan antic tan de pressa. Impressiona de llegir el volum, a la venda d’ençà de dilluns, perquè no hi surt citada la paraula amnistia, ni la paraula Puigdemont, justament quan la seu del PSOE a Madrid fa setmanes que té davant una gernació concentrada contra l’amnistia i Puigdemont, mentre la cúpula judicial també es revolta. L’estat espanyol viu la convulsió més seriosa d’aquests darrers anys, i Sánchez ni en parla, perquè el volum s’acaba just la nit electoral del 23-J. Justament quan la part interessant i decisiva de la política espanyola va començar. El llibre es diu “terra ferma”, i evita de parlar de la tempesta que travessa. Però, tot i això, és interessant de llegir, encara que sigui de part.

El llibre repassa els darrers anys del govern Sánchez, i no és que ni Puigdemont ni amnistia no hi surtin citats –sempre podrà dir, amb raó, que el llibre acaba la nit electoral, quan la qüestió no era damunt la taula–, sinó que Pere Aragonès i taula de diàleg, tampoc. Hi surt la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la relació amb Podem, el canvi climàtic, la campanya electoral del 23-J, les cimeres europees i el feminisme. Però de la taula de diàleg, de Pere Aragonès o d’Oriol Junqueras, ni rastre. Mira si queda perfilat, el llibre.

Perfilat el llibre, l’autor, i l’autora. Que Pedro Sánchez ha escrit el volum, de 384 planes, a quatre mans amb la seva amiga Irene Lozano (1971), amb qui ja va escriure el primer, Manual de resistencia. La senyora Lozano té la carrera de lingüística i filosofia, va entrar a UPyD amb Rosa Díez i Fernando Savater “per a unir la idea d’Espanya i l’esquerra”, i una vegada va ser diputada, Sánchez la va acabar fitxant per dirigir España Global, l’entitat que combatia les campanyes internacionals independentistes. Com a directora d’España Global, la senyora Lozano va comparar l’independentisme amb una violació en una entrevista a Sky News, va promoure campanyes en què apareixia Junqueras vestit de lladre a la presó, va veure com una gernació es manifestava en contra seva a Barcelona, i va acabar plegant. Ara, a la Casa Àrab, Irene Lozano i Sánchez continuen la relació estreta, i el llibre n’és el resultat. I es nota.

Obra de prosa amb poca ànima, amb poc toc personal, poc íntima, amb un resultat que agradarà als lectors convençuts de Pedro Sánchez, que bàsicament planteja el llibre com un exercici de guerra cultural, més que no pas un repàs de l’obra de govern feta –que també. Guerra cultural en què Sánchez dedica moltes planes a advertir del perill de la ultradreta –“El PP ha franquejat el pas a Vox a la cúspide d’uns quants parlaments autonòmics: ha col·locat en el cor de la democràcia militants antivaccins, negacionistes del canvi climàtic, franquistes confessos, falangistes actius i homòfobs declarats”–, a defensar la importància de lluitar contra el canvi climàtic, a explicar què ha après del feminisme, o dels acords amb Europa que han permès els fons Next Generation i l’excepció ibèrica en la factura elèctrica. Però el lector ha d’anar amb compte de discernir les veritats, les mitges veritats –per on s’escolen les mentides– i els silencis clamorosos que parlen tant, o més, que la lletra impresa. I, a la vegada, de saber veure les virtuts de Sánchez, que també en té i se’n vanta. Per exemple, la seva brillant mirada tàctica.

Així, Sánchez explica que és ell, personalment, qui va decidir avançar les eleccions espanyoles la nit de la derrota electoral socialista de les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M. En plena derrota, és ell qui entén abans que ningú que els pactes en ciutats i autonomies entre el PP i Vox li aniran bé en unes espanyoles, que li convé avançar. I així el votant tindrà frescs a la memòria els pactes amb la ultradreta: “Els missatges contraris a la comunitat LGTBIQ+ i a les dones, com també el negacionisme climàtic, els hem escoltat en boca de dirigents de Vox molt sovint aquests darrers anys. Escoltar-los des dels governs és molt diferent. Els votants progressistes van començar a veure una Espanya en blanc i negre que creien superada. I era el PP qui havia obert la porta de bat a bat en aquests dirigents.”

Li va sortir bé.

Entre les mitges veritats que cal saber captar, hi ha les dels resultats electorals. En tot moment Sánchez diu que el 23-J els socialistes van guanyar, quan no és ben bé així. El PSOE va treure menys vots i escons (122) que no pas el PP (136), que va ser el partit que va guanyar. Passa que el bloc del PSOE (PSOE, Sumar, PNB, ERC, ara Junts, etc.) va superar el bloc del PP i Vox. Això sí. Però el matís de dir que el PP va ser el partit més votat no s’explica mai i la lectura pot portar a confusió:

“Havíem guanyat. I teníem l’oportunitat de conformar una majoria. Vam obtenir uns resultats extraordinaris. Un milió de vots més que no el 2019; més diputats i més percentatge que el 2019; el 31,7%. Vora vuit milions de ciutadans i ciutadanes ens van atorgar la seva confiança. Era el millor resultat del Partit Socialista en una dècada. […] El suport de les dones va ser crucial. Els espanyols, i sobretot les espanyoles, havien vist el vídeo promocional dels governs del PP i Vox, i van decidir que no en volien veure el film.”

Sánchez, per cert, explica que va olorar la victòria al míting del 16 de juliol a Barcelona, on el seu instint li va dir que guanyarien. “Vaig tenir un sentiment de remuntada èpica que, per descomptat, em transcendia: jo era la cara visible de la tossuderia ciutadana de no permetre una involució.”

Una altra mitja veritat –per on s’escolen les mentides– és quan Sánchez situa el drama de l’habitatge a l’estat espanyol en la llei del sòl aprovada pel PP: “L’origen d’aquest greu problema es troba en la llei del sòl, aprovada el 1998, i els efectes de la qual encara pateix la societat. La liberalització i privatització del mercat del sòl beneïda aleshores va originar en el transcurs d’una dècada un augment mitjà del 167% en els preus de l’habitatge.” I això és cert, però si es vol ser honest, i es parla d’habitatge, hom ha de citar el decret Boyer (PSOE), del 1985, que va liberalitzar el mercat de lloguer, i que va permetre que la pròrroga de lloguers no fos automàtica, que va posar fi als lloguers de renda antiga, i a drets adquirits dels llogaters enfront dels propietaris i que ha enviat a travessies del desert a centenars de milers de llogaters a l’estat espanyol.

O una altra mitja veritat, referent als fons Next Generation, quan s’explica amb tota la raó que per primera vegada la Comissió Europea s’endeuta per a projectes que han d’ajudar els estats i els ciutadans a recuperar-se de la covid. Pas endavant històric, que fa que Europa sigui solidària amb si mateixa. Però va bé de comprovar on van a parar aquests fons, al final. Un 60% a entitats públiques, un 40% a privades. I en els primers llocs, hi surten guanyant constructores, públiques i privades, per a la construcció del tren d’alta velocitat, en contractes amb ADIF, segons dades del govern Sánchez mateix.

Un dels paràgrafs més citats en els resums del llibre fins ara publicats és el referent als canvis d’opinió de Sánchez, que ell justifica així: “No crec que hi hagi hagut cap president del govern, ni en el nostre país ni en cap altre, que no hagi modificat la seva postura política una vegada arribat al poder. Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 dient que baixaria els impostos i va dur a terme una de les pujades més fortes de la nostra història recent. Aznar va començar a anomenar a ETA ‘Moviment basc d’alliberament nacional’ com si res. Felipe González va arribar al poder prometent un referèndum per a sortir de l’OTAN, però el va convocar perquè ens hi integréssim. I el més important és que va encertar. Hi ha qüestions que no es veuen fins que no s’ocupa la presidència del govern. A vegades canvia la conjuntura; unes altres, s’ha de fer canviar. […] Això no és ser maquiavèl·lic, com també se’m qualifica, sinó responsable. […] Sóc un polític de conviccions. I, així i tot, he canviat de postura amb un tema delicat com el dels indults. No és incompatible.”

Al llibre, Sánchez es mostra partidari de reformar la constitució espanyola: “El procés lògic ens portarà en algun moment a actualitzar la constitució espanyola. Per fi recollirà el terme ‘persones amb discapacitat’, que fins i tot a això es va negar el PP la passada legislatura. Però hi ha uns altres aspectes igualment antiquats.” I Sánchez cita que no es menciona gairebé UE, el medi, i que ell hi entraria els drets digitals, el matrimoni igualitari, el dret de la sanitat pública, la dependència, el sistema de pensions, o bé canviar el dret dinàstic de la monarquia, per a permetre a les dones de ser reines.

Aquest llibre també pot servir per a veure virtuts del president espanyol, que defensa, i amb raó, la seva gestió del salari mínim (“Veníem d’un salari mínim de 707 euros el 2017 i el 2023 l’hem situat a 1.080”) o els permisos de paternitat, que ha col·locat en setze setmanes; però també per a veure algunes petites confessions de Sánchez, sigui en forma de xifres alarmants o converses interessants. Així, per exemple: “De les moltes converses que he mantingut aquests anys amb José Luis Rodríguez Zapatero, no poques les hem dedicades a Catalunya. Quan em vaig afrontar a una decisió tan difícil com la dels indults als líders independentistes, José Luis em va aconsellar i donar suport. En pocs líders he vist un instint polític com el seu.”

Tanmateix, Pedro Sánchez continua amb la seva teoria sobre Catalunya, paraula que surt molt poc citada, per exemple ací: “Haver aconseguit la passada legislatura aterrar Catalunya a la realitat i en la solució dels problemes quotidians de la ciutadania és un avenç polític i social.” I és un punt decebedor que Sánchez no defensi els indults, ni expliqui per què els va signar, ni com van anar les negociacions ni per què els veu positius. Tan sols els justifica, i de passada.

Sobre confessions interessants, una en forma de xifra alarmant: “Si el 2008, l’1% més ric acumulava el 15% de la riquesa a Espanya, el 2021 ja acumula el 21%. La desigualtat augmenta a tot arreu a un ritme inadmissible i lacerant. S’ha convertit en un fenomen estructural en el nostre país. El benefici de les empreses de l’Íbex 35 va ser el 2021 un 63% superior que no el 2019. I el poder de compra de les famílies s’ha reduït.”

I dues en forma d’idees, que, tot i que sabudes, està bé que les digui segons qui. Primera, que el mercat comú beneficia el nord d’Europa més que no el sud. I segona, que a l’estat espanyol el mercat elèctric és quasi captiu, i aquest va ser l’argument per a demanar (i aconseguir) l’excepció ibèrica en la negociació sobre el mercat elèctric: “[A l’estat espanyol] formem una illa en termes energètics, per la nostra situació geogràfica com a península, i amb la barrera natural dels Pirineus. Aquesta ubicació dificulta la lliure competència amb altres empreses estrangeres que, de fet, amb prou feines es dóna.” Sánchez explica com Europa va permetre que l’estat espanyol i Portugal intervinguessin en el mercat per a reduir la factura de la llum.

Finalment, una referència als llibres i diaris que Pedro Sánchez cita de passada, per veure quins són els referents del dirigent de la socialdemocràcia espanyola: The Economist, The New York Times, la revista alemanya Blätter, Angela Merkel (“líder del món lliure”), el pensador israelià Harari, Anthonny Giddens, Stern, la sèrie Black Mirror, l’economista Mariana Mazzucato (amb la seva idea d’estat emprenedor), el llibre Fariña (que explica el narcotràfic gallec), el film Don’t look up, l’assagista d’esquerres César Rendueles, Ràdio 3 i el programa All songs considered, de la cadena nord-americana NPR. Sánchez es vanta de parlar bé l’anglès –és el primer president espanyol que el domina– gràcies al fet que, diu, els seus pares es van hipotecar per pagar-li els cursos d’anglès a Irlanda, detall que agradarà als lectors convençuts de Sánchez, i que reforçarà la imatge d’un dirigent provinent de classe humil, amb l’avi Juan que va emigrar a Alemanya. Però, de fet, torna a ser una mitja veritat, essent l’altra mitja que el seu pare és economista, empresari, ha dirigit empreses i l’INAEM, la seva mare és funcionària de l’estat, i el seu germà, director d’orquestra.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any