Bel Olid (Mataró, 1977) acaba d’arribar de la Fira del Llibre de Guadalajara, on hi ha anat des de Chicago, on viu i treballa. Aquest dimarts presenta a Barcelona La Mare Incompleta (Angle Editorial), un llibre de testimonis sobre reproducció assistida, en què recull cinquanta veus que relaten en primera persona el dolor i les mil vicissituds d’una experiència íntima encara silenciada. Punxades, hormones, visites, tests, pèrdues, intents. Moltes vegades sense premi. Sense fills. El procés de tenir una criatura fora dels mètodes naturals és un camí incert, amb conseqüències imprevistes. Afecta la vida, el cos, la parella i la butxaca de qui el comença sense saber quin serà el resultat final. I hi manca informació. Aquest llibre coral aborda els detalls més subjectius d’un assumpte encara tabú, que revela com la reeixida vital encara continua clarament vinculada al fet de tenir descendència.

Nota editorial. En aquesta entrevista s’han mantingut certes formes no normatives –com ara “escriptoris”– per desig de l’entrevistada.

—Com ha anat per Guadalajara?
—Molt bé, crec que ha estat una fira molt profitosa. He fet contactes amb escriptoris de Mèxic que em van convidar a un recital. I també he pogut reconnectar amb els escriptoris catalans amb qui, com que visc fora, no sempre és fàcil mantenir-hi el contacte.

—Què ha passat fora de guió?
—Connexions inesperades. Per exemple, amb l’Ignasi Ribas, que és astrofísic. Hi vam tenir una conversa meravellosa amb la Carlota Gurt. Totes les converses que tens fora del teu context, crec que van sembrant llavors.

—De què vau parlar? De coses estranyes? De gènere?
—En aquesta conversa en concret, vam parlar de la vida extraterrestre i de si el temps té sentit. Tinc unes altres inquietuds que no són el gènere! [Riu] Vaig compartir els poemes d’un poemari antic, Ferida, udol, viatge, illa, que ningú sap que he escrit, amb tot de poetes trans molt joves. M’agrada veure les idees que tenia quan vaig escriure allò i les idees que tinc ara. Definitivament, el que més m’ha interessat aquests dies és el fora de context.

—Com es viu el gènere a Mèxic, fora d’Europa? Hi ha un desig de reconnectar amb la cultura dels pobles originaris?
—Crec que des de la cultura occidental tenim una mica mitificat el tema dels pobles originaris. No pots ser a Mèxic i pensar en termes entre precolonialistes i postcolonialistes. Hi ha una barreja que construeix unes identitats molt interessants. Tant les persones que he conegut a Mèxic com les meves estudiants, són una generació que m’encanta perquè tenen tota l’herència del feminisme de la segona onada, però no tenen massa reverència per res, cosa que veig molt necessària si vols obrir camins.

—Parlant del llibre. Com arribeu a tots aquests testimonis que us confien les seves experiències?
—Vaig començar preguntant sobre el tema perquè amb la meva parella volíem tenir una criatura i ens faltaven ingredients. És molt evident que dues persones que tenen úter necessitaran un ingredient que els falta i, per tant, haurem de recórrer a les reproduccions assistides més casolanes o menys. Al principi, no t’imagines que les persones cis i hetero també tenen aquests problemes! I resulta que la gran majoria de persones que recorren a aquests mètodes són parelles cis hetero. Jo tinc dos fills més grans que els havia tingut de la manera convencional, i no hi havia pensat gaire, la veritat!

—Quins dubtes teníeu abans de començar?
—El primer dubte que vam tenir va ser el de l’anonimat dels donants. Teníem un problema moral amb això. Per a nosaltres era important que la criatura, si en un moment donat, per exemple a l’adolescència, volia saber el seu origen biològic, el pogués saber.

—No vau trobar massa bibliografia sobre la qüestió…
—Vaig començar a investigar i a preguntar a les amistats. Me’n vaig adonar que més enllà d’una investigació personal, aquí hi havia un llibre! Em semblava estrany que molta gent hagués passat per aquests processos i que, jo que sóc una persona més o menys informadi, no tingués accés a aquestes informacions. El que era una recerca personal sobre com podem aconseguir esperma, es va convertir en un projecte de recerca. Vaig fer un primer formulari i el vaig llençar a Twitter. Fa sis anys d’això. I més de cent dones van respondre de manera anònima.

—Què és el que més us van dir?
—”Gràcies per preguntar!” Moltes havien fet una desconnexió absoluta entre els seus processos i la seva vida actual, com si allò no hagués passat.

—És molt trist com s’intenta oblidar el dolor del procés, dissociar-se.
—La tesi del llibre és que abans de posar-t’hi no pots prendre una decisió informada. La publicitat de les clíniques es força enganyosa. Et diuen que tens un 99% de possibilitats d’embaràs i no et diuen que un positiu en un test no vol dir que sigui un embaràs viable o acabis tenint una criatura sana. I pel que fa als costos econòmics, igual. T’informen dels primers passos, però no del que et pot costar tot el procés. Tampoc s’informa de l’aspecte emocional. De com afecta el teu cos o la relació de parella. Et poses en un procés que no saps ni quan ni com s’acaba. No saps si acabaràs amb criatura o sense. Amb la teva parella o sense.

—És molt necessari que qui ha passat per això s’expressi.
—Sí, però moltes parelles cis hetero viuen en secret que han utilitzat gamets de donants. Mantenir aquest secret fa que no ho puguin parlar amb ningú. És un secret molt gros.

—Cada testimoni l’identifiqueu amb el gènere, l’edat, el nombre d’intents i el resultat.
—Em semblava important identificar l’edat i si eren dones, o persones trans, o no binàries. I també el resultat. Precisament perquè és molt incert.

—Parleu de conceptes com ara l’hormona antimülleriana i els blastòcits que només sap qui està en aquest procés. És curiós que hi hagi gent que no en sap res quan, en canvi, qui està en el procés de reproducció assistida acaba essent expert en la matèria.
—Com en qualsevol procés medicalitzat, òbviament, si tu no hi ets no tens per què saber aquestes coses. Però sí que és una informació que s’hauria de tenir abans i no quan t’hi trobes immersi. Em va escriure una doctora per dir-me que serà un llibre que recomanarà a les seves pacients abans no comencin el procés.

—Passa la mateixa a la pública que a la privada?
—Jo només tinc paraules d’agraïment per a la sanitat pública. Tant el meu fill de 24, com el de 22 i el de 4 han nascut en el context de la sanitat pública i hem tingut la sort de trobar-nos amb persones sensibles que empenyen el canvi. No hauria de dependre de si t’ha tocat la llevadora que fa la feina des de la perspectiva respectuosa o no!

—Recolliu dades molt impactants. L’estat espanyol és un lloc de turisme reproductiu: 18.500 cicles fets a estrangeres, de l’estat francès i d’Itàlia, majoritàriament.
—L’estat espanyol té una legislació que permet d’accedir a la reproducció assistida a dones soles i dones que tinguin una parella que no és un home cis. Això en uns altres països no passa. Una de les qüestions que fa que l’estat espanyol sigui molt atractiu, a part dels preus, que també són més barats, és que Barcelona és un lloc punter en reproducció assistida. No sé si recordaràs que la primera persona a néixer per reproducció assistida va néixer fa quaranta anys a Barcelona. També té una legislació molt atractiva per als donants perquè les donacions són anònimes sempre. Les clíniques privades fan molta pressió perquè les donacions continuïn essent anònimes i no es toqui aquest punt de la legislació. Des del meu punt de vista, aquí hi ha una col·lisió amb els drets de la persona que naixerà. Aquesta persona té dret de saber d’on ha sortit i també saber si hi ha coses rellevants a l’historial mèdic. Les clíniques creuen que si no fossin anònimes, les donacions baixarien molt. I no ha estat el cas en els països on s’ha canviat la legislació.

—Hi ha frases que demostren la incomprensió del procés, com per exemple: “Em diuen que l’embaràs arribarà, quan em relaxi.”
—[Riu] És que crec que això li he dit a algú! És com dir: “No pensis en l’elefant vermell!” [Riu] Clar, quan et ve una amiga que passa per aquest procés, tu la vols confortar d’alguna manera. I crec que una cosa que es veu en el llibre és que no ho fem bé! És clar que les persones que passen moments dolorosos el que volen és que les escoltis. No cal que les tranquil·litzis ni els donis cap consell.

—També hi ha testimonis de fora de Barcelona que parlen del cost de desplaçar-se a la ciutat i de la distància.
—Sí, hi ha moments del procés que has d’anar al metge cada dia o cada setmana. I clar, si ho tens al costat de casa, bé, però si has de conduir dues hores d’anada i dues de tornada, vol dir que aquell dia no pots anar a treballar! L’accés a aquests processos hauria de ser molt més igualitari.

—Creieu que la reeixida vital encara demana de tenir descendència?
—Cent per cent. L’altre dia va comprar el llibre una dona a Guadalajara i em va dir: “Jo el compro per convèncer la meva família que em deixin en pau. Que no vull tenir fills. Mireu pel que hauria de passar!” Té trenta anys i la família ja la pressiona perquè s’hi posi. Deia que per a ella tenir fills no era una cosa important. És fort que la gent que no pot (o no vol) tenir fills hagi de justificar-se. Hem de deixar de preguntar a la gent per què té fills o per què no.

—Com va la vida per Chicago?
—Vivim un moment polític molt bèstia. Crec que des d’Europa ara mateix es veu els Estats Units des d’una superioritat moral no massa justificada. No sé si se sap que aquí tenim també centres d’internament d’estrangers, no sé si la gent sap que aquí també tenim Frontex impedint que la gent arribi en barca a la costa i provocant morts a la Mediterrània. Tenim Aliança Catalana a tot gas. Sembla que el que passa als Estats Units sempre és més fort. Com si aquí no hi hagués violència policial i racisme per part de la policia. Crec que, com que les tenim tan normalitzades, potser no les veiem.

—Les notícies dels Estats Units semblen més universals que la resta.
—Per la colonització cultural, clar. Sabem moltes coses dels Estats Units i no sabem res d’Itàlia, per exemple, que la tenim aquí al costat. Chicago, en l’imaginari dels Estats Units, però també en la realitat, és un lloc on hi ha resistència política. Com al Conte de la Criada. El batlle és una persona que ha plantat cara obertament a les polítiques racistes i al control dels cossos de les dones i de les identitats dissidents. Visc la bogeria del clima polític, però en un lloc que dóna cert caliu.

—Doneu classes a la universitat?
—Sí, hi vaig anar amb un lectorat fa tres anys i va sortir una plaça fixa. M’hi vaig presentar i me la van donar. Coordino el Programa de Català. Ara és molt estrany, perquè tinc una plaça fixa a la Universitat de Chicago, cosa que per les condicions laborals està molt bé, amb una feina que m’apassiona, però, per una altra banda, vull tornar en algun moment cap aquí! De moment, en l’àmbit familiar, ens plantegem la vida a pocs mesos vista. Acabem aquest curs i veiem què fem el següent.

—En què us afecta l’administració Trump a la vida quotidiana?
—Per exemple, en els visats. Una de les coses que et diuen quan t’han de revisar el visat és que has de tenir les xarxes socials en obert, perquè les miraran. És una manera d’intentar controlar la llibertat d’expressió. Bàsicament, el que et diuen és que si vols renovar el visat, no has de dir certes coses. Em sembla un xantatge força gran per a un país que es vanta de ser el país de la llibertat d’expressió. Per a nosaltres, tornar a Catalunya no seria un càstig. Aquí tenim xarxa i tenim possibilitats de feina. Ho vivim amb calma, però és cert que la meva parella és trans i jo també i això té unes implicacions si comença a augmentar la discriminació. De moment, no passa. A Chicago és molt normal anar a un bar i que la persona que t’atengui sigui visiblement trans. Crec que hi ha una visibilització de les persones trans molt més evident que no a Barcelona. Però sí que hi ha una ombra grisa a sobre. Per sort, podríem decidir tornar a Barcelona d’un dia per a l’altre.

—Quina percepció hi ha del català als Estats Units?
—Des de la universitat es tracta com qualsevol altra llengua. Sí que és diferent per part dels estudiants. Als Estats Units el castellà és una llengua majoritària, es calcula que en pocs anys podria ser la llengua més parlada als Estats Units. Trump intenta fer política lingüística del monolingüisme anglès i no se’n surt. Si la població parla castellà, que ens ho diguin a nosaltres! Crec que ni des de l’anglès hi podran lluitar! [Riu] Per a ells és igual estudiar literatura catalana que literatura francesa. No tenen cap prejudici. Els és igual. Una vegada que surts de l’anglès o de l’espanyol, totes les altres llengües són una mica igual. Jo ensenyo des de Solitud a Mamut. Ho llegeixen amb moltíssim interès i els encanta! El que podem ensenyar és el que tenim traduït a l’anglès, clar. Per això vull que es tradueixin més coses!