Cinc anys després de l’explosió del port de Beirut, les víctimes continuen reclamant justícia

The Washington Post · Mohamad El Chamaa i Suzan Haidamous

Beirut, Líban. Sarah Copland recorda vívidament aquell dia. Ella i el seu fill Isaac, de dos anys, sopaven a la sala d’estar del seu apartament de Beirut quan, de cop i volta, van sentir una forta explosió. “No sabia què era”, diu.

Minuts després hi hagué una altra explosió, encara més potent, que eclipsà Beirut rere un núvol en forma de xampinyó. La força de la detonació va fer sortir disparats els vidres de les finestres de l’apartament, que es van clavar en el pit de l’Isaac. Copland i el seu marit, en Craig, van sortir corrent en cerca d’ajuda i van fer autostop amb el seu fill als braços fins a l’hospital de més a la vora, on l’Isaac morí a causa d’una hemorràgia interna i una aturada cardíaca.

Aquell nen fou la víctima més jove de l’explosió del port de la capital del Líban del 4 d’agost de 2020, que deixà més de dos-cents morts i milers de ferits, a banda de destruir àmplies zones de la ciutat. El desastre fou causat per un incendi en un magatzem del port de Beirut on es guardaven 2.750 tones de nitrat d’amoni.

Dilluns, centenars de persones van sortir als carrers de Beirut per commemorar el cinquè aniversari de l’explosió i exigir responsabilitats. La investigació dirigida pel jutge Tarek Bitar es va tornar a obrir, finalment, a començament d’any, després de gairebé quatre anys de retard a causa de les ingerències polítiques.

“És realment repugnant que no hi hagi hagut cap depuració de responsabilitats ni justícia, i que, cinc anys després, no tinguem cap resposta”, diu Copland, una ciutadana australiana que en el moment de l’explosió treballava per a l’ONU a Beirut. “L’Isaac era un nen, i de cop i volta ens vam trobar al bell mig de tota aquesta xarxa de negligència, corrupció i delicte.”

El dirigent històric del grup militant Hesbol·là, Hassan Nasral·là, s’immiscí en els intents d’investigar l’explosió tan bon punt Bitar cità com a testimonis funcionaris governamentals afins al grup. “El país se n’anirà pel pedregar si aquest jutge continua per aquest camí”, va dir Nasral·là en un discurs pronunciat el 2021, abans d’enviar els seguidors de l’Hesbol·là al jutjat de Beirut on treballa Bitar per a intimidar-lo, cosa que acabà desembocant en un enfrontament armat. Els rivals de l’Hesbol·là asseguren que el grup ha provat de frustrar la investigació perquè tem que destapi l’abast de les seves activitats il·lícites al port.

La pressió de l’Hesbol·là i els seus aliats perquè el jutge s’inhibís del cas, com també les demandes presentades pels acusats contra Bitar per manca d’imparcialitat, van endarrerir encara més l’obertura de la investigació.

Després d’anys d’espera, Copland decidí prendre’s l’assumpte pel seu compte i començà a pressionar el govern australià perquè presentés una declaració davant el Consell de Drets Humans de l’ONU per a instar el Líban a posar fil a l’agulla de la investigació i protegir la independència dels investigadors.

El cinquè aniversari de l’explosió del port arriba quan encara cueja el conflicte en què Israel assassinà, l’any passat, alts càrrecs de l’Hesbol·là, incloent-hi Nasral·là. L’escapçament de l’Hesbol·là ha empès el grup cap a una estratègia menys combativa.

“La investigació [sobre l’explosió] del port no és, ara com ara, la màxima prioritat de l’Hesbol·là”, diu David Wood, analista en cap sobre el Líban a l’International Crisis Group, un laboratori d’idees amb seu a Brussel·les. Wood explica que el grup s’ha ressentit molt del conflicte amb Israel. A començament d’any, per exemple, l’Hesbol·là acceptà l’elecció de Joseph Aoun com a president i de Nawaf Salam com primer ministre, cosa que aplanà el camí perquè es tornés a obrir la investigació.

El nou ministre de Justícia del Líban, Adel Nassar, diu que el govern es compromet a garantir la independència del poder judicial. “Un estat que no és capaç de donar respostes i retre comptes després d’una tragèdia o d’un crim tan horrible no és un estat amb cara i ulls”, diu.

La reobertura de la investigació, un lustre després de l’explosió, podria finalment oferir respostes als supervivents, que han hagut de veure com la justícia els eludia durant anys. “No ens considerarem satisfets fins que no es publiqui l’escrit d’acusació. Això exigeixen les famílies de les víctimes libaneses. El dolor, el patiment i la ira per la injustícia són encara forts que abans”, diu Mireille Khoury, mare de l’Elias, que aleshores tenia quinze anys i que morí per les ferides causades per l’explosió.

L’homenatge de dilluns inclogué un minut de silenci davant les sitges de gra, parcialment destruïdes, que s’erigeixen sobre el port com a recordatori punyent de l’abast de la catàstrofe. Moltes famílies esperen que el lloc es converteixi en un memorial per a les víctimes.

El nou ministre de Transport del Líban, Fayez Rasamny, diu a The Washington Post que el govern libanès encara no ha pres cap decisió definitiva sobre si enderrocarà les sitges o bé les conservarà. “El ministeri, i el govern libanès en general, aborda aquest assumpte amb la màxima sensibilitat i respecte a les víctimes de la tragèdia del 4 d’agost”, diu. El ministre de Cultura libanès, Ghassan Salamé, inclogué diumenge les sitges a la llista d’edificis històrics protegits, cosa que impedeix que es puguin enderrocar per la via ordinària.

A manca d’un monument oficial, l’artista Res Sehnaoui ha provat de mantenir viu el record de les víctimes amb un mural que dibuixà prop de l’epicentre de l’explosió, on apareixen fotografies de les víctimes cobertes de vidres. Sehnaoui explica que prengué la iniciativa perquè, històricament, els successius governs del país no s’han decantat per rememorar les grans tragèdies de la història del Líban, com ara la llarga guerra civil del país.

“La política del govern consisteix a fomentar l’amnèsia pública. Avui encara no tenim cap memorial de la guerra civil –diu–. Aquest memorial és per al present i per al futur.”

Després de consultar-ho amb els pares de l’Isaac, l’ambaixada australiana a Beirut instal·là un gronxador en record seu en un museu de Beirut on el noi solia jugar, segons que explica Copland. “Aquesta mena de gests marquen la diferència”, diu.

Copland afegeix que no podrà pair mai la pèrdua del seu fill, però que espera que la justícia prevalgui. “Haurem de treballar de valent per garantir que es depurin responsabilitats, com es mereixen l’Isaac i la resta de víctimes”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb