The Washington Post · Michal Kubala i Alberto Nardelli

Per tercera vegada en menys d’un any, la Unió Europea sospesa de recórrer a la seva arma econòmica més potent –l’anomenat “instrument anticoerció”, també conegut com a “bazuca comercial”– per defensar-se d’una escalada aranzelària.

Per a alguns dirigents del bloc europeu, l’amenaça de Trump d’imposar aranzels als països que s’oposin al seu intent de comprar Grenlàndia ha estat la gota que ha fet vessar el got. La crisi, asseguren, ha evidenciat el fracàs de l’estratègia que la UE havia adoptat fins ara envers Trump: la de negociar i provar d’acostar posicions.

L’instrument anticoerció permet a la UE de desplegar un seguit de represàlies a les pressions comercials dels seus socis. L’activació del “bazuca comercial” intensificaria significativament la disputa comercial amb el govern Trump, i això explica per què Brussel·les no hi ha recorregut mai: ni tan sols el juliol de l’any passat, quan Trump amenaçà d’imposar aranzels d’un 30% als productes europeus.

Aquesta vegada, qui n’ha demanat l’activació no tan sols ha estat França –que en fou un dels grans impulsors–, sinó també Alemanya, el motor econòmic d’Europa, cosa que fa créixer les probabilitats que acabi entrant en funcionament.

Què és l’instrument anticoerció?

L’instrument anticoerció és l’eina més potent que té la UE per a defensar-se de les pressions comercials d’un altre país. Arribat el cas, donaria cobertura per a contraatacar amb tot de sancions adreçades a l’accés del país infractor a un dels mercats de béns i serveis més grans i lucratius del món.

En el cas dels Estats Units, l’aplicació de l’instrument anticoerció podria implicar nous aranzels sobre les exportacions nord-americanes a la UE, gravàmens sobre els serveis oferts pels gegants tecnològics dels EUA, restriccions a les inversions nord-americanes a Europa o bé la prohibició que les empreses nord-americanes participin en concursos públics.

Tot i el nom, l’objectiu fonamental de l’instrument anticoerció no és tant castigar un soci comercial com dissuadir-lo de prendre noves mesures coercitives contra el bloc.

D’on ve l’instrument anticoerció?

L’executiu de la UE, la Comissió Europea, proposà la creació de l’instrument anticoerció l’any 2021, en resposta a un seguit d’esdeveniments que van posar de manifest la vulnerabilitat del bloc a la pressió dels seus socis comercials, incloent-hi els aranzels imposats per Washington durant la primera legislatura i el blocatge comercial imposat per la Xina contra Lituània, membre de la UE, pels vincles d’aquell país amb Taiwan.

La nova política comercial adoptada enguany per la UE prioritza la defensa dels interessos i els valors del bloc en l’esfera internacional. L’anomenada “doctrina de l’autonomia estratègica oberta” dóna marge al bloc perquè actuï lliurement en àmbits d’importància estratègica com ara el comerç, sense deixar de prioritzar la cooperació multilateral sempre que sigui possible.

Què vol dir “coerció” en el context del comerç?

En el comerç internacional, el terme “coerció” es refereix a la pràctica d’imposar instruments comercials com ara aranzels, mesures antidúmping i quotes per a perjudicar un soci comercial de manera arbitrària, generalment en una disputa diplomàtica més àmplia. Com a tal, la coerció comercial no encaixa amb les normes bàsiques del comerç internacional, i no respon –si més no, de manera directa– a cap desequilibri comercial concret.

Quan pot fer servir l’instrument anticoerció la UE?

Els estats membres de la UE decideixen col·lectivament si cal emprar l’instrument anticoerció. El primer pas és determinar si la UE és, en efecte, objecte de la coerció comercial d’un tercer país. El segon pas és acordar per majoria qualificada –és a dir, amb el suport del 55% dels estats membres, que plegats representin el 65% de la població del bloc– quines represàlies cal prendre. Això atorga als grans pesos pesants de la UE, Alemanya i França, una influència considerable sobre el procés de decisió.

Per què es parla ara de l’instrument anticoerció?

La fixació de Trump amb Grenlàndia, un territori autònom de Dinamarca molt poc poblat, es remunta a la seva primera legislatura com a president. Tant el govern danès com el grenlandès han deixat clar del dret i del revés que l’illa, la més gran del món, no es ven.

En la campanya de pressió per a apoderar-se’n, Trump anuncià la setmana passada que, a partir del primer de febrer, imposaria aranzels d’un 10% a vuit països europeus, tret que arribin a un acord amb Washington per a la “compra de Grenlàndia”. En cas que ho refusin, aquests aranzels augmentaran a un 25% a partir del juny.

Els aranzels han agafat de sorpresa els dirigents europeus, que ja van fer nombroses concessions per a arribar a un acord comercial amb el govern Trump l’any passat. La gran por a Brussel·les és que cedir als seus intents de prendre el control de l’illa, un territori que forma part d’un membre de l’OTAN, faria miques l’aliança militar i establiria un precedent molt perillós: que Europa fos incapaç de protegir les seves fronteres d’amenaces externes.

L’instrument anticoerció es podria activar aviat?

L’instrument anticoerció tan sols es pot activar en resposta a una acció concreta, és a dir, en cas que Trump executi els aranzels anunciats aquest mes. Primer, la Comissió investigaria el cas; en segona instància, els membres de la UE haurien d’acordar per majoria qualificada que el bloc és objecte de coercions comercials. Abans l’instrument anticoerció no entri en vigor, per tant, podria passar temps, cosa que donaria marge a la UE per a trobar una hipotètica solució diplomàtica a la crisi.

Jorge Valero ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb