La tertúlia proscrita

Jordi Baylina: “Quan vaig rescatar els quatre milions d’euros, la meva vida va canviar”

  • Entrevista a l'enginyer en telecomunicacions, autoritat internacional en tecnologia de cadena de blocs i espiat per l'estat espanyol amb Pegasus

VilaWeb
Jordi Baylina, la setmana passada a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
17.03.2023 - 21:40
Actualització: 17.03.2023 - 21:43

El barceloní Jordi Baylina és conegut a casa nostra perquè va ser una de les persones espiades amb Pegasus, un enginyer en telecomunicacions vinculat a l’independentisme. Home discret, que passa desapercebut i de poques entrevistes, el fet és que, internacionalment, Baylina és tota una autoritat en la tecnologia de cadenes de blocs, el blockchain, aquesta tecnologia que permet de viure sense autoritats centrals (ni bancs centrals, ni junta electoral central, ni notaris). Baylina va protagonitzar en primera persona un dels episodis històrics d’aquesta tecnologia que va incloure la recuperació de milions d’euros, un canvi de consens entre informàtics. En aquesta entrevista amb VilaWeb feta durant una visita a casa nostra per a recollir un dels premis de la 28a Nit de les Telecomunicacions, l’enginyer Jordi Baylina, co-fundador de Polygon, explica per què resideix a Suïssa, per què creu que la tecnologia de cadena de blocs pot canviar el món (i ajudar a la independència de Catalunya) i quins són els seus orígens i els seus projectes.

Qui era el vostre pare?
—Quan a Barcelona hi havia dos ordinadors, el meu pare, Joan Baylina, en tenia un i l’altre em sembla que era de la Caixa. Ell sabia programar. A principi dels anys setanta, és normal conèixer fills de metges. Fills d’informàtics, no tants. Programar em va fascinar des de petit, però mon pare s’hi negava. “Un nen ha de jugar!”. Com més t’ho prohibeixen, més ho vols, oi? I aleshores vaig començar a programar amb paper i llapis amb dotze anys.

Amb dotze anys vau començar a programar?
—El pare em donava llapis i paper sobrant d’impressora. Em portaven els manuals de programes i jo escrivia els programes. Al final vaig aconseguir que un cop per setmana em deixés anar a la seva oficina, i bolcava la programació a l’ordinador. Allà feia jocs d’ordinador, de Master Mind, un diccionari d’anglès, un programa de matemàtiques. Fins que un Nadal, quan tenia uns 15 anys, em van regalar l’ordinador. Encara tinc la targeta: “val per a un ordinador” (que no va arribar el dia que tocava, i per això vaig rebre la targeta). Era un IBM PC 8088 amb 256k de memòria. No tenia ni disc dur. Tenia floppys de 5 ¼.

I la mare a què es dedicava?
—La mare, Maria del Carme Melé, era infermera, però quan érem petits va deixar de treballar perquè el pare es guanyava bé la vida. Quan ens vam fer grans va muntar una mena d’empresa amb el pare. Nosaltres anàvem de càmpings, quan érem petits. I el meu pare, jugant, va fer un programari de càmpings. Facturació, places buides, entrades, sortides. Et feia la factura. Una cosa molt simple. I al director del càmping on ens estàvem li va anar molt bé, va córrer el boca-orella, els altres càmpings també ho volien, i van muntar una empresa, Mastercamping. El pare tenia la seva feina, i la mare anava pels càmpings explicant i venent el programa. Anava amb una maleta de viatjant.

On vau estudiar?
—Onze anys a la Farga, a Sant Cugat del Vallès. Després, un any als Estats Units, a Carolina del Nord, i més tard, Telecomunicacions a la UPC.

Quina és la manera de pensar d’un enginyer?
—Un enginyer ha de solucionar problemes. Facilitar la vida dels altres. “Enginyer” ve d’enginy, perquè la societat visqui millor.

I l’estudiant de telecomunicacions ara diu “Vull fer la millor empresa de blockchain del món”. Per què?
—No és que vulgui fer la millor empresa del món. Jo el que vull és que la tecnologia del blockchain es pugui desenvolupar i aplicar. I que la humanitat pugui aprofitar-se d’aquesta tecnologia. A Polygon, l’empresa que hem fundat, crec que estem en unes condicions immillorables per a llançar aquesta tecnologia a escala mundial, que la massa de gent la faci servir. Aquesta tecnologia en concret canviarà la forma en què els humans ens organitzem. Tenim un sistema basat en estats, que ve del segle XVIII, i amb autoritats de confiança centrals, amb qui necessitem confiar per unir-nos i treballar. Un banc central per als diners, una junta electoral per a votar, notaris per a herències… Amb totes aquestes tecnologies podem tenir la prova que els diners són els que toquen, els vots són els que toquen, i les herències també, sense aquestes autoritats centrals. No caldran. Per això poden canviar el món.

Ajudeu-me a entendre breument com funcionen i per què me’n puc refiar. Per exemple, blockchain, cadena de blocs.
—Una cadena de blocs, una blockchain, és un algoritme de consens. Per exemple, hi ha un seguit de comptes, i cada compte té un balanç. I ens enviem diners. O vots. O contractes. Consens des del punt de vista tecnològic, és una definició matemàtica. Tothom podria estar segur que el resultat final és just. Sense autoritat central.

I això és el que feu a Polygon, la vostra empresa?
—Nosaltres, bàsicament, generem proves amb zero-knowledge.

Zero-knowledge?
—Vol dir de coneixement zero. Imagina’t un problema en què l’operació és molt llarga, molt gran. Pot tardar dos dies a acabar. Però la sortida és una. Punt. No hi ha variables aleatòries. El final és determinat d’entrada. Amb aquesta entrada, hi ha una sola sortida. Costa molt de calcular, però és determinada. Hi ha problemes en què el resultat no depèn de l’entrada perquè pel camí algunes variables poden canviar i, per tant, el resultat també. Aquí, no. Aquesta entrada, aquest resultat. Molt bé. Passen els dos dies, jo et dono el resultat final del problema. Però tu no te’n fies. Vols comprovar-ho. Què has de fer? Tornar a executar el programa. Tornar a resoldre el problema. Hauràs d’esperar dos dies. Podràs comprovar-ho, però tardaràs. Doncs la tecnologia de coneixement zero diu: no tan sols et solucionaré el problema, sinó que també generaré una prova de validació. Et dono el resultat i la prova criptogràfica. I, per tant, quan rebis el resultat, i vulguis saber si és correcte, no hauràs de tornar-lo a fer, ni tardar dos dies. Tenint aquesta prova, tens la garantia que el resultat és bo. Si no fos bo, el resultat, no podria donar-te la prova.

Entenc el concepte i la millora. Quina aplicació pràctica té?
—Que les cadenes de bloc costa molt de fer-les arribar a molta gent. Fer-les créixer. Si cada vegada que fem una transacció amb diners, o que votem, o el que sigui, per arribar al consens entre nosaltres, i estar d’acord que els diners són aquells, i els vots són aquells, hem de repetir les operacions, tornar-les a executar, tot es complica. Amb el coneixement zero només cal que ho faci una persona. Repeteix l’operació, genera la prova, i la dóna als altres.

I aquest algú no es converteix en una mena de banc central? Un àrbitre que valida? Una autoritat central?
—No. Perquè aquest algú pot ser qualsevol. Pots fer-ho tu. I pots demanar a un amic informàtic que ho comprovi. O pots aprendre-ho. Al final, la prova està bé o malament. No poden fer trampes. I això pot ser útil per a escalar el bitcoin, que és una moneda. Però pot servir per a validar deutes, i no caldrà que vagis al banc; testaments, i no caldrà que vagis al notari; contractes, i no caldrà que vagis al registre civil; votacions, i no caldrà la Junta Electoral Central. Deixa’m posar dos exemples: Veneçuela i els Estats Units. Si et fies de la Junta Electoral Central de Veneçuela, creuràs que el país és una democràcia. Si no, no. I els Estats Units? Als Estats Units, un ex-president, i el seu partit, va posar en dubte el recompte de vots, i una mica més i veiem un cop d’estat. Es trencava el consens. Les tecnologies com la cadena de blocs permeten no haver-se de fiar d’una entitat que fa d’àrbitre, d’unes autoritats que poden estar qüestionades.

Llegeixo que Jordi Baylina és l’home que ha recuperat quatre milions d’euros i això li ha donat nom entre la comunitat tecnològica. A veure, vau recuperar quatre milions? De qui? Com?
—Mira, jo era en una comunitat on es va voler crear una empresa. I van fer una mena de micromecenatge. En comptes de sortir a borsa amb accions, es va fer amb tokens. Volien aixecar uns quatre milions d’euros. Doncs van aixecar 150 milions d’euros. Va sortir a la premsa, perquè es van batre rècords. El problema és que hi havia un forat de seguretat. Un pirata informàtic va començar a treure diners. I es va endur 50 milions d’euros. I va deixar 100 milions d’euros que qualsevol es podia endur. M’ho vaig estar mirant, per entendre com s’ho havia fet, el hacker. I vaig trobar com ho havia fet. Em vaig posar en contacte amb els desenvolupadors del codi original i els vaig explicar què havia trobat. I em van dir, nosaltres també ho havíem vist, i ara fem un programa per a intentar de rescatar els 100 milions. I salvar els mobles. Vols ajudar-nos? I vaig entrar al grup. Em vaig trobar com en una pel·lícula. Al·lucinava. Vam començar a les tres de la tarda i a les nou del vespre havien rescatat 96 milions. En quedaven quatre que no hi havia manera. I vaig veure la meva oportunitat. Mireu, jo tinc el meu programa, no sé si funcionarà. Si voleu, ho provo. Fes. Ho vaig provar, vaig fer un parell d’ajustaments i vaig rescatar els últims quatre milions d’euros de la comunitat. Quan vaig rescatar els quatre milions d’euros, la meva vida va canviar. I a partir d’aquí, el programari a escala de hacking que es va fer servir va ser el dels meus programes. Per altra banda, tens quatre milions d’euros que no són teus al teu ordinador.

Imaginem que sou mala persona i us quedeu els quatre milions. Com passeu els tokens a milions?
—Hauria pogut, sí. En diner negre. O emblanquint-los. Era una moneda electrònica que es diu ether. Una mena de bitcoin. I l’hauria pogut convertir a euros, sí.

Quin any va ser, això?
—El 2016.

I per què us va canviar la vida?
—Perquè va arribar el moment de tornar els diners. Jo tenia dues opcions. Anar a Suïssa amb el portàtil i allà fer el traspàs des del meu portàtil. O quedar-me a Barcelona, donar les claus privades a algú, i que algú ho gestionés en línia. I quedar-me en l’anonimat. I aquesta va ser la decisió de la meva vida. El cap et diu: això acabarà malament, dóna les claus i oblida-te’n. I, per altra banda, penses: aquesta és la història de la meva vida. I me’n vaig anar a Suïssa.

Sense conèixer ningú?
—Bé, els coneixia per internet. El primer que descobreixo és que tots els noms que coneixia eren falsos. L’únic que havia fet servir el nom de veritat era jo. I té sentit, per raons de seguretat, no fer servir el nom real. Coses que aprens. A Suïssa em vaig trobar el millor i el pitjor d’aquesta comunitat. Hi vaig trobar barrets blancs, gent molt preparada i molt ètica. Però també gent sense escrúpols: quedem-nos els diners. Marxem. Repartim-nos els diners. Jo t’ajudaré. Al final vam tancar-nos en una habitació, vam organitzar tot el rescat, però vam cometre un error de principiant. I van publicar un piulet: gent sospitosa intenta canviar diners que són robats, ho hem aturat i és en mans de l’FBI. A Suïssa, tot sol, amb gent que no coneixes, i suposadament amb l’FBI perseguint-se. Quan només volies fer les coses bé. Per sort vam poder arreglar-ho. I tornar els diners. Aquí va haver-hi un dels moments històrics de la cadena de blocs. Es va canviar el consens. Uns van seguir la cadena dels 100 milions del hacker, i els altres, la nostra cadena dels 100 milions recuperats. Els diners doblats en dues cadenes.

Però que una cadena es dobli en dos ja havia passat amb una altra moneda electrònica, el bitcoin.
—Sí, és veritat. Però era per problemes tècnics. Aquí el trencament era de consens social. Per una banda, un hacker s’havia endut els diners aprofitant un forat. I uns quants van dir, no, aquests diners s’han de tornar a la seva gent legítima. I robar-los al hacker. I uns altres deien, el codi és la llei. Hem de ser purs. Si el hacker ha pogut emportar-se els diners aprofitant un forat, bravo per ell. Els diners són seus. I es va fer generar un hack fork social. Amb dues xarxes. La que seguia els diners recuperats va ser el 90% de la gent i se’n va dir Etherum, i l’original, la que no canviava, Ethereum clàssic. A partir d’aleshores em vaig adonar que la meva vida era aquesta, i era aquí. Vaig aprendre molt. Pensa que en teoria treballava a l’empresa familiar dels càmpings. Vaig deixar-ho. I en poc temps vaig decidir traslladar-me a Suïssa a fer d’autònom.

I no us van pagar res per haver tornat quatre milions?
—Donacions. Voluntàries. Gent que havia recuperat deu milions no donava res. Altres, un milió, i donaven un 5%. Em va fer reflexionar molt, tot això. Amb les donacions vaig tenir diners per a aguantar dos o tres mesos a Suïssa. I vaig fer-me conèixer. Vaig agafar una mica el lideratge del grup que havia recuperat els diners. I donava la cara. Vam enganxar tota l’època del creixement de l’ICO. Initial Coin Offering. Seria un IPO però amb tokens. I es van crear moltes empreses de cadenes de bloc. Jo feia molts temes d’auditoria programes. I em vaig fer un nom. Afegeix-hi que va arribar el 2017 amb el procés d’independència, i per molts motius vaig decidir anar-me’n a Suïssa.

Per què Suïssa?
—Per tres motius. Primer, la majoria d’empreses de cadenes de bloc són a Suïssa. I concretament a Zug.

A Suïssa tenen els bancs i també l’alternativa als bancs?! Com pot ser?
—Perquè els americans es van carregar el secret bancari suís a principi dels 2000. Per a ells va ser un cop molt fort, això. I aleshores Suïssa, com a país, va fer una aposta molt forta per les tecnologies financeres i les cadenes de bloc. I van fer tot un entramat de societat civil, universitat, desenvolupadors, empreses i van agafar Zug i la van convertir en una capital. Quan aquí encara no sabíem ni què era, tot això. Per tant, el meu món era a Suïssa.

Segon motiu?
—La seguretat jurídica a Suïssa. Allà tens una empresa i demanes a l’administració: puc fer això? Sí. No. Són clars. Te’n fies. Aquí, això no passa. Et diuen que sí i després és que no. O al revés. I el tercer motiu és que jo sóc independentista i no vull muntar una empresa aquí i que em condicioni. Prefereixo tenir les coses separades.

De fet, l’estat espanyol diu que vau muntar el Tsunami democràtic.

—A escala d’estructura jo no en formava part. Jo tenia la meva empresa a Suïssa i tenia molta feina. De fet, el Tsunami em va agafar treballant al Japó. I em sentia malament de no poder ajudar.

Frase de Jordi Baylina: “Assumeixo que tinc el mòbil espiat”.
—Correcte. Ho assumeixo. Des d’un punt de vista tecnològic, l’esforç que em suposaria comprovar-ho i frenar-ho, i assegurar-me la privacitat, és tan gran que no em val la pena.

El congrés dels diputats espanyol ha acceptat que ha fet servir Pegasus per espiar. Però diuen que només divuit persones. Jordi Baylina n’és una.
—No sé fins a quin punt això és oficial, perquè en teoria la llista era secreta. Jo no l’he vista. Però sí, es filtra. I no és pas agradable. Des que surto a la llista, he rebut un assetjament. Comença amb mitjans digitals, de segona línia, com El Confidencial, que munten una pel·lícula, amb meitat veritat i meitat mentida, i al final la conclusió és: Jordi Baylina, terrorista. I això salta a la televisió. La intenció és que el teu entorn et jutgi i t’aïlli. T’abandoni. Per sort, no ha passat. El meu entorn és sòlid.

Al mòbil us van robar informació sobre Vocdoni.
—Empresa de vot electrònic. En sóc assessor. Amb tecnologia superinteressant.

—Baylina treballa per a Soros!
—És el que et deia de la pel·lícula. Van trobar un paper de Vocdoni, que havia tingut de client una empresa que tenia no sé quina relació amb Soros, i per tant diuen que jo treballo per a Soros!

Per què creieu que us espien i ho diuen? Blockchain? Tsunami? Vot electrònic, la república digital de la qual parlava el Consell de la República?
—Difícil de saber. Crec que el tema tecnològic potser no el controlen, i els fa molta por. I si algú fa alguna cosa que els pot fer ombra, els preocupa. Podria ser el tema de la identitat digital. M’havia reunit amb el conseller Puigneró. I els explicava com s’havia de fer des d’un punt de vista tecnològic. Vam començar a muntar el projecte. I era pioner. Va situar la Generalitat en aquest món. Potser era això.

Com supereu ser espiat?
—Si només penses en això, et col·lapses. I no fas res. Endavant. Però és difícil. Quina garantia tinc jo de no ser espiat? Perquè com funciona, això? És molt bèstia. Quan fas un programa, pot tenir errors. Normal. Es diu que cada cinquanta línies de programa hi ha un error. Després es corregeix. Errors involuntaris. I quan algú veu l’error, veu com entrar al programa i pot vendre’l al mercat negre. Per exemple, com entrar al sistema operatiu. I empreses com NSO (l’empresa israeliana que fabrica Pegasus) el compren per milions. Barbaritats. Molts diners. I aleshores NSO inverteix més diners per muntar l’estructura i atacar. I el primer que intenten és entrar sense deixar rastre. I que ni Apple ho sàpiga, per exemple. En un món així, quina garantia tinc que no han entrat al meu telèfon? Molt baixa. Per això és important el codi lliure. El codi obert. Que tothom el sàpiga. I aleshores es pot saber la vulnerabilitat, sí, però també la solució. I entre tots ajuden. El codi obert dóna una mica més de garantia.

Quina paradoxa. El codi obert, que el sap tothom, és més segur que el codi tancat, que només el saps tu?
—Sí. Fer criptografia que no sigui en obert, que sigui tancada, la comunitat ja ho ha après. Ha de ser obert. Ajuda a protegir-ho ràpid. O és transparent o és molt complicat que sigui segur.

—Res a afegir?
—M’agradaria dir que la tecnologia de cadena de blocs té mala reputació i mala premsa. Merescuda, si vols. El rescat de la web de l’Hospital Clínic es demanava amb bitcoins. Però la tecnologia no és bona ni dolenta. Depèn com es faci servir. I si es fa servir bé, pot ajudar a tenir un món molt diferent. I al final, és un món que pot ajudar a tenir persones més lliures.

Us podeu trobar catalans independentistes en contra. Que vulguin una Catalunya independent, però els catalans, no tant. Una visió més jeràrquica, del nou país.
—Jo vull una societat lliure. Amb tots aquests anys he après coses. Jo sóc independentista des dels divuit anys. I he fet aprenentatges. Sempre havia pensat que era una lluita que hi havia de les classes socials més baixes, de l’esquerra. I una de les lliçons que he après és que un dels motius perquè Catalunya no és lliure és perquè la gent no ho és. El primer pas per a la llibertat d’un poble és que la seva gent sigui lliure. Un país on la gent no és lliure (i la gent no ho és si no té el plat a taula), no ho serà. Si la gent està disposada a trencar-se la cara per un lloc de feina, és molt difícil fer una independència. Tens dues solucions. Que la gent no tingui ni el plat a taula i, per tant, que no tingui res a perdre. Treure-li el plat. Estar molt més fotuts per arribar a la independència. I l’altre, que la gent sigui lliure. I no depengui del plat de llenties. I aquesta és la via, crec. Com crear una societat alternativa, que no depengui tant dels estats? La tecnologia hi ajuda. Tenim una sortida complicada i difícil. Però hi és. Jo el que vull és que els catalans ens puguem organitzar lliurement. I potser ho fem pitjor. Però serem nosaltres. Mira, el projecte que fem a l’empresa, tot és gent de casa. Empresa a Suïssa, però molta part són enginyers d’aquí. Per afinitat cultural, si vols, ens entenem. I passem la mà per la cara a americans i xinesos. I quan ens posem a treballar ho fem bé. La cultura catalana crec que pot aportar moltes coses al món. És una comunitat que em crec.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any