La batalla política no s’ha acabat amb el segon torn de les municipals. Tot i que els focus s’han concentrat a Perpinyà –i també en localitats influents com ara Elna, Prada i Ribesaltes–, una part decisiva del poder es juga en una institució molt menys visible però molt més determinant: la comunitat urbana Perpinyà Mediterrània Metròpoli. És aquí on es decideix, en darrera instància, qui governa el territori –i amb quina orientació. I és aquí, també, on el resultat continua obert entre el bloc que avui conserva el poder i una extrema dreta que aspira a arrabassar-lo.

La metròpoli agrupa 37 municipis i prop de 300.000 habitants –més de la meitat de la població de Catalunya Nord– i concentra competències que no són solament administratives, sinó que defineixen el model de territori: el transport públic, l’urbanisme, el desenvolupament econòmic, la gestió de l’aigua i dels residus, l’habitatge i la planificació de grans equipaments passen per aquesta institució.

Dit d’una altra manera: és aquí on es determina com creixen les ciutats, com es mou la població i cap a on van adreçades les inversions. Governar la metròpoli vol dir tenir capacitat real de transformar el Rosselló. Però aquesta capacitat no emana directament de les urnes. La presidència no es decideix en una elecció ciutadana, sinó en un consell de vuitanta-vuit representants designats pels municipis. I això altera completament la lògica política: no guanya necessàriament qui té més vots, sinó qui és capaç de construir una majoria.

Robert Vila, el poder discret de la xarxa

En aquest sistema, l’actual president de la institució és Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir (Rosselló) d’ençà del 2010 i reelegit ara en primera ronda de manera contundent, amb un 61,28% dels vots contra tres llistes. Representa una mena de lideratge poc espectacular però profundament eficaç. Figura de la dreta més tradicional, no té un poder fonamentat en grans victòries mediàtiques ni en una projecció personal forta, sinó en una capacitat sostinguda de teixir relacions i mantenir equilibris.

Durant més d’una dècada ha construït una xarxa de complicitats amb batlles de perfils diversos –molts d’independents, uns altres de centre-dreta, alguns sense adscripció clara– que comparteixen una mateixa cultura política: prioritzar la gestió, evitar la confrontació i garantir una certa estabilitat institucional. Aquesta manera de fer, sovint discreta i poc visible, és precisament la que li ha donat solidesa.

El 2020 ja va demostrar fins a quin punt aquest capital de relacions es podia traduir en poder efectiu. Sense governar la ciutat principal i tenint en compte que el seu municipi tan sols hi aportava tres representants, va ser capaç d’articular una majoria àmplia i transversal per a accedir a la presidència de la metròpoli. I sis anys després, aquesta arquitectura no solament no s’ha desmuntat, sinó que es manté en gran part intacta. De fet, tretze vice-presidents dels quinze han revalidat el càrrec.

Ara, després de tornar a guanyar la batllia amb comoditat, Vila ja ha deixat clar que vol continuar al capdavant de la institució. “És clar que seré candidat. Surto amb un bon mandat”, ha dit, reivindicant la feina feta. El seu discurs insisteix en la idea que la metròpoli no pot funcionar com una extensió de Perpinyà, sinó com un espai d’equilibri entre municipis: “No s’han de menystenir els territoris rurals. Cal treballar amb equitat, tal com hem fet”, en una referència explícita a no concentrar el poder.

Vila s’ha presentat com una figura capaç de “fer de pont” entre localitats i de garantir que tots tinguin pes dins el govern: “He estat equitatiu amb el conjunt de ciutats.” Fins i tot en vista de l’avenç d’Aliot, evita el xoc frontal. “Si és per l’interès general, es pot treballar plegats”, ha admès. Aquest equilibri –que fins ara li ha estat favorable– es troba sotmès a més pressió que mai. La seva força continua essent la xarxa i la gran incògnita és si la xarxa resistirà contra un adversari molt més reforçat.

Sis anys després: un nou intent amb molta més empenta

Per entendre el moment actual, cal que ens remuntem al 2020. Aquell any, després de guanyar a Perpinyà, Aliot va arribar a la votació de la metròpoli amb la inèrcia política a favor. Però el flamant nou batlle va topar de ple amb una lògica totalment diferent. Aquella sessió, de l’11 de juliol, va ser llarga, tensa i plena d’interrupcions. A la primera ronda de votació per a elegir el nou president, els resultats van dibuixar tres blocs clarament diferenciats: Robert Vila va obtenir 38 vots, Louis Aliot en va captar 30 i Alain Ferrand va irrompre amb 18 vots que el convertien en peça decisiva. Cap no arribava a 45 i calien acords.

Ferrand, batlle del Barcarès, esdevenia l’home clau. Figura controvertida de la dreta local, amb condemnes per frau fiscal, abús de béns socials i presa il·legal d’interessos, havia construït alhora una posició de poder sòlida. Malgrat els episodis judicials –que en alguns moments van fer que fos inhabilitat i fins i tot que tingués prohibicions judicials d’accedir físicament al municipi que governava–, havia mantingut el control polític del Barcarès, sovint alternant el càrrec amb la seva dona durant els períodes d’inhabilitació. Lluny d’afeblir-lo, aquest recorregut havia consolidat la seva influència, fins al punt de convertir-lo en un actor decisiu en els equilibris de poder del territori.

I en aquella votació aquesta influència es va fer evident.

Després de la primera ronda, i sense majoria, la sessió es va suspendre. Aliot va demanar temps per a negociar i evitar de ser apartat. Poc després, Ferrand també va forçar una nova pausa. Durant aquestes hores, les converses es van traslladar als passadissos. Es parlava obertament de pactes, de retirades estratègiques i fins i tot de la possibilitat que Ferrand acabés presidint la institució. El desenllaç va ser una retirada de la candidatura del batlle del Barcarès i, tot i no donar consignes explícites públicament, el seu entorn es va orientar cap al bloc de Vila. En la segona votació Vila va ser elegit amb 49 votsi Aliot en va obtenir 33.

Aquella votació va deixar una lliçó clara: a la metròpoli, el poder no el determina qui guanya a la ciutat principal, sinó qui és capaç d’articular una majoria. Aliot, malgrat el pes de Perpinyà, havia restat aïllat. I Vila havia imposat una aliança transversal per barrar-li el pas.

Amb aquest precedent, el 2026 es presenta com una repetició amb variables noves. Louis Aliot hi arriba més fort que mai. Manté el control de Perpinyà –que li garanteix una trentena de consellers dins el consell comunitari– i el partit ha estès el poder a més consistoris. Les victòries a Ribesaltes i Cànoes són especialment significatives: li aporten quatre consellers més en municipis amb un pes important dins la metròpoli. A això s’hi afegeix un representant a Cabestany, tot i no haver-hi guanyat la batllia, i un altre a Baixàs.

En total, el seu bloc té, pel cap baix, 36 vots. És una millora clara respecte del 2020, però encara insuficient per a atènyer la majoria absoluta, de 45 vots. Aquest creixement li reforça la posició i el discurs. Aliot ho presenta en termes de legitimitat: “No seria normal que el batlle de Perpinyà no fos també el president de la metròpoli.” Però, alhora, és conscient que amb això no n’hi ha prou.

Per això ha adaptat l’estratègia. La seva proposta d’un “contracte de gestió” pretén presentar la metròpoli com un espai compartit, allunyat de blocs partidistes i centrat en projectes. La idea, tal com l’ha exposada, és establir un acord explícit entre municipis sobre prioritats de mandat –inversions, repartiment de competències, projectes estratègics– que garanteixi que cap ajuntament no en resta al marge i que la governança no és monopolitzada per una sola força política. A la pràctica, l’objectiu és oferir garanties de cogestió i d’equilibri territorial.

És un intent explícit de seduir batlles que prioritzen la gestió i que recelen de la confrontació política, especialment en una institució que molts consideren més tècnica que no ideològica. Ell mateix ho ha admès: el 2020 molts no el coneixien –o no el coneixien prou. Sis anys després, defensa que aquesta percepció ha canviat, juntament amb un cert procés de desdemonització de l’extrema dreta que afebleix la possibilitat d’un front comú contra el batlle de Perpinyà. Tanmateix, malgrat aquest avenç, el límit continua essent el mateix que fa sis anys: la necessitat de construir una majoria municipal més àmplia.

La clau: la malla fina dels municipis

El resultat de la metròpoli no es defineix tant a les grans ciutats com en el conjunt de municipis mitjans i petits, que, plegats, acaben decantant la balança. Són localitats sovint no adscrites políticament o absents del debat mediàtic –Pollestres, Pesillà de la Ribera, Bompàs, els pobles de la plana i de l’interior– però clau en la configuració de la majoria. És en aquest terreny on Vila continua tenint avantatge. La seva força rau en aquesta “malla fina”: equilibris locals, repartiment de competències i una cultura de consens que permet d’integrar perfils molt diversos.

Aquesta lògica s’ha traduït en una gestió estable, amb pressuposts sovint aprovats per unanimitat i una capacitat inversora notable. Molts batlles valoren aquest model perquè els garanteix retorn i marge de decisió sense restar subordinats a Perpinyà. Però aquest equilibri ja té signes d’erosió. Figures de la dreta local han començat a qüestionar obertament el lideratge de Vila. El cas més clar és el de François Calvet, ex-batlle del Soler i elegit en aquestes eleccions conseller metropolità, que ha dit que Vila no era “una opció viable” i ha defensat una lògica de “unió per projectes” per damunt dels blocs. El fet que aquesta crítica provingui del mateix espai polític és significatiu: no és una ruptura generalitzada, però sí un indici de desgast.

És en aquestes escletxes on Aliot prova d’avançar. El seu discurs ha evolucionat. Ja no es presenta solament com la màxima autoritat de Perpinyà, sinó com un gestor potencial de conjunt. Ha treballat per normalitzar la seva imatge entre els batlles i es projecta com una opció pragmàtica, capaç de garantir estabilitat.

Continuïtat o culminació del projecte d’Aliot

El resultat continua obert. Vila té una xarxa consolidada, però no tan cohesionada. Aliot és més fort, però encara lluny de la majoria necessària. Tot dependrà dels municipis frontissa, que habitualment havien optat per Vila.

Possibilitats abans impensables –com ara una presidència d’Aliot amb direcció compartida– ja es discuteixen, i uns pocs moviments poden alterar-ho tot. La decisió prendrà cos en converses, en negociacions i en pactes sovint invisibles. El 2020 ja va ser així i, de fet, Alain Ferrand és novament batlle del Barcarès, una peça que es torna a situar al centre del tauler. Les converses ja han començat, i és en aquest espai discret on es decidirà tot.