14.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2025 - 09:35
Ho dèiem en aquesta secció fa més d’un any: “Sens dubte, Clavé és, de fa dècades, un dels artistes catalans importants del segle XX amb més projecció i reconeixement internacionals. Catalunya en va organitzar unes quantes exposicions ja fa molts anys, però encara s’ha de fer la gran antològica d’Antoni Clavé (Barcelona, 1913-Sant Tropes, 2005) en un dels nostres museus públics importants. Em sembla que molta gent no el coneix prou. Ignoro el perquè d’aquest oblit oficial. Arran de l’exposició de la seva mare a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme), em pregunto si, potser, aquesta vegada també passarà com als anys cinquanta del segle XX, i aviat podrem veure a la Barcelona del segle XXI una gran mostra del ‘fill de Maria Sanmartí’.”
Doncs, ha passat. “Antoni Clavé amb majúscules” és una excel·lent i àmplia exposició retrospectiva, organitzada pel Palau Martorell i el Reial Cercle Artístic, gràcies a la iniciativa de la galeria Joan Gaspar i els Arxius Clavé, a la ciutat natal de l’artista, en el vintè aniversari de la seva mort. Tot i que no és encara la gran antològica que s’espera d’ençà de fa trenta anys que faci algun dia un dels nostres museus públics, és un brillant inici de la recuperació de l’artista per a la societat catalana en general.
Vuitanta-cinc obres mestres, moltes de les quals mai vistes pel públic català, es reuneixen per primera vegada en l’exposició del Palau Martorell, dirigida per Aude Hendgen, directora dels Arxius Antoni Clavé de París i especialista en l’artista. Al Reial Cercle Artístic s’ofereix una mostra representativa de l’experimentació constant d’aquest artista polifacètic al seu taller amb formats i materials diferents, dirigida per José Félix Bentz, cofundador del Palau Martorell i president del Reial Cercle Artístic.
Aquest homenatge barceloní es completa amb l’exposició “Clavé en escena” a la Sala Joan Gaspar, sobre la seva innovadora faceta d’escenògraf i figurinista d’òperes i ballets, entre els anys 1946 i 1953, que li va començar a donar projecció i fama internacional, abans de dedicar-se plenament a la pintura.
També s’anuncien visites guiades a la Sala Antoni Clavé del Palau de la Generalitat, just a sota del Pati dels Tarongers, que l’artista va decorar a principi dels anys noranta amb una considerable i valuosa selecció d’obres seves. Tot i trobar-se a Barcelona de fa molts anys, són peces molt desconegudes pel gran públic. De moment, es poden contemplar en vídeo a les seus del Palau Martorell i del Reial Cercle Artístic.
El dia de la inauguració, en una conferència de premsa, José Félix Bentz va subratllar que Barcelona estava en deute amb Clavé després dels gairebé trenta anys de la seva darrera exposició important, i agraí la col·laboració de Generalitat, l’ajuntament, la diputació i col·leccions públiques i privades.
Entre els diversos tresors que conté la mostra, Bentz va destacar el gran tríptic que Clavé va fer per a l’Ajuntament de Barcelona, el 1992, una obra que és la segona vegada que surt de la casa de la ciutat i que es pot veure en condicions, perquè allà és en un passadís i protegida per un vidre, circumstàncies que dificulten la visió d’una peça tan gran, les obres de la col·lecció del Futbol Club Barcelona i la primera obra del registre del MACBA, una cessió personal de l’artista a la institució.
Val a dir, i recordar, que la marginació oficial de què ha estat objecte és incomprensible, perquè Clavé va ser molt generós amb la ciutat, cedint obres i col·laborant amb les institucions democràtiques després d’una vida a l’exili francès, des que va haver de fugir en acabar la guerra civil pel seu compromís antifeixista. En començar la guerra, Clavé va fer de soldat a les trinxeres del front d’Aragó i després exercí tasques de propaganda i cartellisme per a la República i la Generalitat fins a la derrota, el gener del 1939.
Com molts altres exiliats, en passar la frontera a peu pel coll d’Ares nevat, amb una maleta i una manta, Clavé passà tres dies internat en un improvisat i reduït camp de concentració de muntanya. Allà va estar encerclat per filats espinosos, arrupit al costat d’una miserable foguera de llenya humida, fins que fou internat al camp de concentració de les Haràs, a les portes de Perpinyà, on es va retrobar amb alguns amics, com el dibuixant i cartellista Carles Fontserè, que ho explica a les seves memòries.
Al camp de concentració va fer molts dibuixos i, amb els diners que va guanyar en una exposició seva a Perpinyà, es va poder traslladar a París on arribà el 5 d’abril de 1939, el dia que feia vint-i-sis anys, sense papers i amb escassos recursos. Catorze mesos després, la ciutat va ser ocupada per les tropes nazis. Allà es posà en contacte amb un nucli de republicans exiliats que, al voltant de Picasso, van estar anys organitzant exposicions i activitats públiques contra Franco i en favor de la República i els refugiats.
Aude Hendgen, directora dels Arxius Clavé
L’endemà de la inauguració em trobo amb Emmanuel Clavé, nét de l’artista, que em presenta l’especialista Aude Hendgen, directora dels Arxius Clavé de París i comissària d’aquesta exposició. Tots dos estan contents i satisfets de la mostra, pel contingut i pel que significa d’homenatge de Barcelona a Antoni Clavé, ciutat on va néixer el 5 d’abril de 1913 i on va viure amb la seva mare fins el 1934 en un modest pis del carrer de Valldonzella 56, al barri del Raval.
“És una bona oportunitat perquè el descobreixin les noves generacions de joves i estudiants universitaris. És una exposició important perquè fa conèixer obres i èpoques d’ell desconegudes”, em comenta Emmanuel Clavé. “És el vostre patrimoni, el dels catalans. Barcelona és un referent molt important en la meva família. Ell se l’estimava molt. Va cedir moltes obres a la ciutat, a la Generalitat, a l’ajuntament, al MACBA… Fins i tot la meva germana i jo ens plantegem d’obrir aquí un dia un despatx dels Arxius Clavé per autenticar obres i altres gestions.”
Seguint les explicacions d’Aude Hendgen, és un privilegi recórrer l’exposició, que ella ha concebut com un itinerari cronològic i geogràfic, a través de la vida i les obres que ell va anar creant en les ciutats on va viure o que més va estimar: Barcelona, París, Tòquio i Nova York.
Comencem per la sala de Barcelona i les seves primeres obres, com a cartellista de cinema. Va començar a treballar de molt jovenet, m’informa Aude Hendgen, per ajudar la seva mare. Treballava de dia i a la nit assistia a classes d’art a la Llotja. Primer fou empleat en un magatzem tèxtil, després en una empresa de pintura, com a pintor de parets. “És molt interessant perquè les tècniques que aprendria en l’ofici de pintor de parets, com ara el trompe-l’oeil, o la pintura del fals marbre o la falsa fusta, l’acompanyarien tota la vida en la seva pràctica artística. Ell no pretenia ser un pintor intel·lectual, era discret i molt innovador. Tota la vida va experimentar, constantment. Fa una evolució artística molt potent i interessant, des dels cartells de cinema a l’street art de Nova York, com es pot apreciar en l’exposició.”
En aquells temps, els cartells eren un art molt popular a Barcelona gràcies a la República i la llibertat de premsa. Va guanyar un segon premi en un concurs de cartells de la Caixa de Pensions i el va contractar la Cinematografía Nacional Española –CINAES– per pintar cartells per a promocionar les pel·lícules a les façanes dels cinemes. “N’havia de fer cinc cada setmana. No podia veure abans els films, que solien ser americans o francesos. Els cartells els pintava en paper d’embalar i els originals es penjaven directament als cinemes. Era un art ràpid, efímer. Aquí s’aprecia la seva destresa tècnica, els trucs apresos com a pintor de parets, i el seu potencial d’invenció pictòrica. En aquest temps descobreix i comença a practicar el collage. Com en aquest cartell ‘Señora casada necesita marido’. I encara no coneixia Picasso.”
La història dels cartells exposats és molt curiosa: “L’any 1935 una revista alemanya va voler fer un número dedicat al cartellisme català. ‘Clavé cartellista barceloní’. Li van dedicar sis pàgines. La CINAES va enviar a Berlín els cartells originals, és clar. Va venir la guerra civil, la guerra mundial, van passar trenta o quaranta anys, i un dia Clavé rep una trucada a París. És algú de Berlín que l’informa que han trobat els seus cartells originals que havien estat amagats i oblidats. Aquests que s’exposen són els que ell va poder recuperar aleshores per casualitat.”
Picasso i homenatges al Greco i a Gaudí
A la sala central hi ha tres obres clau d’homenatge a Picasso, el Greco i Gaudí. Picasso va ser molt important per a Clavé. El va conèixer quan va arribar a París en relacionar-se amb els artistes exiliats republicans que feien exposicions contra Franco. “Conèixer Picasso li va canviar la vida i el seu art. Li va ampliar els horitzons artístics. Aquesta obra d’homenatge a ell la va presentar al Saló de Tardor del 1941. A partir del 44 es van fer molt amics. Era una bona relació íntima, sorprenent, perquè Picasso tenia trenta-dos anys més que Clavé. Era a la vegada un amic, un pare i un mestre.”
L’homenatge al Greco es basa en una obra que el va fascinar. El cavaller de la mà al pit. Va fer com quinze o divuit obres sobre aquesta pintura. “No és només un homenatge a El Greco –m’explica Aude Hendgen–, sinó a tot el Segle d’Or espanyol, Velázquez, Ribera… És molt profund, hi ha un treball especial del negre. És com un fantasma. L’empremta de la mà és la seva. I és curiós perquè la mà, les mans, són motius que des d’aquí apareixeran a moltes de les seves obres posteriors, sigui quina sigui la temàtica. Hi ha mans en els quadres relatius a la guerra civil, com mans en els filats espinosos. Tota la vida van ser un dels seus motius. Com passa amb molts dels secrets ocults de l’obra de Clavé. Quan va anar a Nova York, a gairebé vuitanta anys, es va trobar un guant que un obrer havia perdut al mig del carrer i se’l va guardar amb respecte.”
L’homenatge a Gaudí és com un patchwork. Hi ha un altre quadre a la sala del Palau de la Generalitat que es diu Parc Güell. Jo crec que és molt català. És un exemple de la relació amb els artesans i el gust i el plaer per la matèria.
Guerrers, reis i guerra civil
A París és on va esdevenir un gran artista internacional. Hi va arribar el 1939, va començar a exposar amb el grup antifranquista Espagnols de l’École de París i es va guanyar la vida com va poder, de moltes maneres. Al principi com a il·lustrador i dibuixant de còmics, fins que va triomfar com a gravador, escenògraf i figurinista per a teatre i ballet. El 1949 aconsegueix la fama amb Carmen, de Roland Petit, al Prince of Wales Theatre de Londres i al Théâtre Marigny de París.
“Clavé no volia ser un pintor decorador, volia ser un artista pintor. Després de Carmen, Hollywood va demanar a Roland Petit d’anar-hi. Ell va posar com a condició d’anar-hi junts. Clavé al principi no n’estava convençut, però la Metro-Goldwyn-Mayer li va prometre una bona suma de diners per dissenyar decorats i vestuari del film Hans Christian Andersen, dirigit per Charles Vidor amb Danny Kaye, Farley Granger i Zizi Jeanmaire. Ho va aprofitar per fer el seu últim treball d’escenògraf, comprar-se un estudi a París i dedicar-se completament a l’art”, m’explica Aude Hendgen.
Les obres de la sala de París de la segona part dels anys cinquanta són aquelles amb què comença a fer-se famós com a pintor. Impressiona la força dels quadres, els colors, els motius de reis i guerrers, la guerra civil, cada vegada més abstractes, caricaturescos a voltes, inquietants a voltes. Als grans formats, els colors potents, negres, vermells, hi afegeix el collage, els papers de diaris, el trompe-l’oeil, els papers rebregats… “No és un artista intel·lectual, era més, era molt profund. És autodidacte i té el gust artesà per la matèria i l’experimentació. Estic orgullosa d’aquesta sala perquè demostra el gust dels col·leccionistes catalans. Moltes obres són d’ells. Les hi van comprar quan va començar a fer exposicions a la Sala Gaspar l’any 1955-56, després d’una primera exposició de la seva mare, Maria Sanmartí”, afirma Hendgen.
Als anys vuitanta, després d’una llarga trajectòria internacional, rebé un important reconeixement a Catalunya, amb distincions com la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1983) i la de la Generalitat (1984).
Venècia i Barcelona
El 1978 Antoni Clavé és un dels primers artistes contemporanis que van exposar al Museu Nacional d’Art Modern – Centre Georges Pompidou de París. El 1980 rep un encàrrec monumental per a l’aeroport de Barajas i el 1984 arriba la seva consagració definitiva, quan li és dedicat íntegrament el Pavelló Espanyol de la quaranta-unena Biennal de Venècia, amb cent vint-i-cinc obres que definien tota la seva trajectòria.
Són obres en què s’aprecia l’evolució cap a l’abstracció sense abandonar mai del tot la figuració. Algunes es poden contemplar a l’exposició, com també les dedicades a la campanya de “Volem l’Estatut” o al FC Barcelona, del qual era un gran afeccionat, i hi mantenia un lligam sentimental. “Per a ell –em diu Aude Hendgen–, el Barça era clarament ‘més que un club’; el mític equip de futbol és una espècie de ciment d’una identitat col·lectiva a la qual ell, sens dubte, pertanyia.”
En constant evolució: el Japó i Nova York
Clavé va estar dues vegades al Japó, el 1970 i el 1986. “Com es pot apreciar en les obres que va fer sota la influència d’aquelles experiències, va quedar fascinat pel país. Era molt modern i a la vegada molt tradicional. Hi ha la presència dels tampons, per exemple, en va fer fer un amb la traducció fonètica del seu nom, que utilitzà en moltes peces. A partir d’aquí, en les seves obres, la concepció de l’espai és completament nova, hi ha espais plens, en contrast amb els buits… És com si ell digués: ara canvia tot el que he fet fins ara. Hi ha obres que són quasi en tres dimensions, hi ha l’escultura i la pintura, totes les matèries, el cartó, la tela, tot ho reutilitza, és molt sorprenent, és com si fes una barreja entre Orient i Occident.”
L’any 1989 passà una desena de dies a Nova York. Tenia setanta-sis anys. La ciutat es convertí en una nova font d’inspiració. Quedà impressionat pels grafits del metro, l’street art, els cartells publicitaris estripats i repetits, la brutícia, els aerosols. Les seves obres posteriors reflecteixen tot això i s’il·luminen amb grafits blancs. Torna també a la figura humana, amb retrats de cares de pàgines de revistes, fotocòpies… Són obres d’una força i una vitalitat extraordinària, que no deixaran indiferents els joves d’avui.
