bandits tina vallès
‘Els tres bandits’ (1961) de Tomi Ungerer.

Hi havia una vegada tres bandits ferotges vestits amb capa negra i barret negre. El primer duia un trabuc. El segon, una bossa plena de pebre. El tercer, una enorme destral vermella.*

Així comença la que per molts és considerada l’obra mestra de Tomi Ungerer (1931-2019), Els tres bandits, escrita i dibuixada l’any 1961. És tot un clàssic traduït a més de trenta idiomes i llegit per generacions i generacions de lectors. I cinquanta-vuit anys després encara és un llibre que trenca els esquemes, sobretot per la foscor de l’inici, per la por que fan les primeres pàgines fins i tot des d’un punt de vista cromàtic, una por que fa que alguns pares puguin arribar a rebutjar-lo com a lectura per als seus fills amb l’argument de «s’espantarà» o «no ho entendrà», una por que s’ha de vèncer, perquè parlem d’un clàssic que encara seduirà molts més lectors.

Qui l’ha llegida de petit, no oblidarà mai la història dels tres bandits i l’Úrsula, la nena òrfena que apareix per canviar la vida, i els colors, a tres malvats que no saben ser d’una altra manera, que si fan el mal, si sembren el terror pertot arreu on passen, és perquè no saben sembrar cap altra cosa, perquè mai ningú els ha aturat, els ha fet una pregunta i els ha obligat a pensar sobre el que feien, ningú els havia dit que hi havia altres opcions. Aquest és el punt de partida d’Els tres bandits, i per això dic que la foscor de les primeres pàgines no ens ha de frenar, si és que ens frena.

Un dels molts dons que tenia Ungerer era precisament aquest: prenia uns personatges aparentment perillosos, malvats, terribles, i ens els mostrava d’una altra manera, trencant les fronteres que separen tan radicalment els personatges bons dels dolents en la literatura infantil. Qui no recorda el Críctor, aquella boa constrictora que Madame Bodot va rebre un dia per correu dins d’una capsa amb forma de o i que va acabar atrapant uns lladres? O el pop Emili? O el ratpenat Rufus?

A Els tres bandits, que Ungerer devia escriure i dibuixar quan encara vivia a Nova York, abans d’anar-se’n definitivament a Irlanda, a Cork, lluny dels brots de conservadorisme americà que no el deixaven viure i escriure i dibuixar tranquil, confia la història a una nena, l’Úrsula, una òrfena que una nit topa amb els tres bandits i s’apodera de la història i del rumb de les seves vides. I aquest és un altre tret de la seva literatura, la confiança en els nens, en el seu poder, en la seva imaginació, en els nens lliures que tenen idees perquè saben que, com diu el mestre, som el que fem, i ells tenen mans, imaginació i eines per fer coses; com aquells dos nens que sedueixen el senyor Racine disfressant-se de bèstia i acaben compartint amb ell les peres del seu arbre més estimat. Ungerer sap que els nens són intel·ligents i és així com els tracta quan escriu i dibuixa les seves històries, per això no moralitza i no traça divisions irresolubles entre bons i dolents.

És inevitable preguntar-se si un àlbum com Els tres bandits avui dia trobaria editor, si aquesta foscor i aquesta manera d’adreçar-se al lector petit trobaria aliats sense un nom tan incontestable com el d’Ungerer al darrere. En una època en què molts viuen obsessionats per la utilitat dels llibres fins i tot quan pensen en els més menuts, en una època en què els colors vius i les imatges amables sembla que hagin de ser la pauta de tot el llegeixin i mirin els nostres fills, una coberta com la d’Els tres bandits faria arrufar el nas a més d’un, i precisament Ungerer fa el que no fan molts dels que es pengen la medalla de la «utilitat dels colors», fer-los servir per explicar una història, i confiar en la intel·ligència i els dots d’observació del lector. Per això les primeres pàgines són fosques, hi predominen els colors nocturns, i quan apareix l’Úrsula comencen a arribar tots els altres colors, i la llum. Els colors serveixen per a això, i si s’utilitzen bé no cal dir res més, no cal mastegar-li cap missatge al lector, ell tot sol, per molt petit que sigui, ja sabrà «llegir» el que li diuen, i de la por del negre arribarà a la generositat de tota la gamma cromàtica de les últimes pàgines, en un camí progressiu de ritme magistral, agafat de la mà del gran mestre Ungerer, que a banda de dibuixar el que escrivia i escriure el que dibuixava, com deia ell, també ho pintava, ho sabia pintar.

Per això, pel seu domini de la narració clàssica, del temps i del ritme narratiu, perquè confia en els seus lectors petits, perquè els dolents a les seves mans tenen una segona oportunitat, perquè els nens a les seves pàgines resolen conflictes que els adults no poden resoldre, perquè sap utilitzar els colors per explicar-se i commoure sense ser evident ni moralista, perquè no estava mai del tot satisfet amb res del que feia i per això no va ser mai un autor arrogant, perquè dibuixava el que escrivia, perquè escrivia el que dibuixava, perquè el 2007 a Estrasburg, la seva ciutat natal, li van dedicar un museu («i això no ho solen fer amb autors encara vius!», deia ell sorprès) on hi ha tota la seva obra per a nens i per a adults, plena d’humor, sàtira social i erotisme (Ungerer és el millor exemple d’autor per a tots els públics, sempre intel·ligent, sempre exigent amb ell i amb qui el llegeix)…, per tot això i molt més penso que ara que ell ja no hi és, hi ha d’haver Ungerer a totes les cases, tant si hi ha nens com si no, perquè de nens en el fons n’hi ha arreu. Hi ha d’haver Ungerer a totes les cases perquè el món és ple de bandits que necessiten Úrsules que els facin la pregunta que els capgiri la vida com un mitjó —i la pregunta no us la diré, que ho faci ell, que hi té més traça.

*Tomi Ungerer. Els tres bandits. Traducció d’Anna Gasol i Teresa Blanch. Pontevedra: Kalandraka, 2005.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb