Avui, que torna a ser dia 29

El dia 29 ja no serà mai més un dia feliç al País Valencià. Com passa amb els grans esportistes, que els clubs en retiren els dorsals quan pleguen, el dia 29 només pot ser el dia del record de totes les víctimes de la gota freda. Avui és 29 de juliol i hi ha moltes mirades, molts pensaments, posats en les vacances d’estiu; en el viatge a Praga; en el retir a la caseta o a l’hort; en el retrobament amb els estiuejants de sempre al càmping de tota la vida; o a aprendre a controlar l’aire condicionat del piset de la ciutat perquè ens mantinga frescs, però sense gastar gaire, perquè no hi ha poble on tornar ni avió on embarcar. Siga com siga, avui és estiu, i vigílies d’agost, i l’agost moltes vegades vol dir desconnexió.

Però no oblit.

Perquè avui, per damunt de tot, és dia 29 i fa nou mesos de la jornada més negra de la història recent dels valencians. Fa nou mesos que es van complir les previsions meteorològiques i una gota freda ens va deixar sense paraules. Ara, com canta Llach, que les paraules que tenim són molt gastades, perquè fa nou mesos que les repetim, que les escrivim, que les cridem. Diem i escrivim negligència, irresponsabilitat, fatxenderia, incompetència, inconsciència, inconsistència, i tornem a dir negligència, indolència, omissió… Tot d’adjectius que adherim de manera automàtica al nom del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

I en demanem la dimissió.

Avui, que torna a ser dia 29, ho tornarem a fer a Catarroja. Tornarem als carrers a demanar que assumesca la responsabilitat per les 228 víctimes mortals i de les desenes de ferits, i dels milers de persones que encara no poden dormir al vespre perquè tenen malsons, perquè els ve i els revé la pròpia imatge agafats a un arbre, a unes reixes, o dalt d’un camió. Milers de vides destrossades. Milers de futurs esbucats. Com es pot oblidar tot això? Com volen que no ens posem al costat d’aquests veïns nostres?

Tornarem a demanar justícia i reparació. Tornarem a demanar que el president de la Generalitat deixe de mentir, deixe de menystenir les víctimes i els ciutadans en general. Carlos Mazón ara cavalca com un genet que no sap que el seu cavall va desbocat i que el durà al penya-segat. Saltironeja embriac per les altes dosis d’oxigen que rep de Vox i a redós de les agendes polítiques que ara se centren en casos de presumpta corrupció del seu partit mateix o del PSOE. Per això ha tornat a somriure a Instagram, i a fer servir un to de veu ofensiu i passat de voltes, i a presumir de la gestió dels dos anys de legislatura. Tot això, sense cap signe que haja assumit la seua responsabilitat en la gestió de l’emergència del 29 d’octubre. És el somriure de l’orat. Es pensa, Carlos Mazón, que ha travessat el Rubicó, que ha guanyat la batalla perquè ell continua al Palau de la Generalitat, i des d’allà desaira i mira amb menyspreu la ciutadania.

El fang i el tarquim ja no és als carrers, diuen. Es llancen mascletades de colors quan s’inaugura un centre comercial malmès per les aigües; es fan reportatges quan un forn torna a obrir i escampa el flaire de la mantega cuita per tot el barri; el conseller militar per la reconstrucció diu “missió acomplerta” perquè té ganes de pegar a fugir ara que ha presentat un pla. Però els batlles temen com una plaga les pluges de la tardor després d’un estiu tan calorós perquè el barranc continua trencat i els claveguerams encara no funcionen del tot; aquells que han pogut refer les plantes baixes tenen por d’una nova barrancada; hi ha centenars d’ascensors que encara no funcionen, i això vol dir que hi ha centenars de persones segrestades, que fa nou mesos que no poden baixar al carrer, que han vist passar la tardor i l’hivern i la primavera i l’estiu per la finestra. Alguns, que eren grans o malalts, ja han faltat; uns altres han perdut la il·lusió de continuar vivint.

Avui, que torna a ser dia 29, als nostres pobles també hi ha desenes de garatges que encara són impracticables, com el record perpetu de la doble condemna que han patit els nostres veïns: la de perdre tant i la del recordatori constant d’allò que no tornaran a ser o tenir.

Han passat nou mesos i moltes d’aquestes persones que van patir les barrancades i la riuada encara no han pogut començar la reconstrucció més important, la que necessiten amb més urgència: la personal, la que els ajude a saber que ocupen un lloc molt important al món, la que els ajude a tornar a somriure sense que res els faça mal, i que si els fa mal, perquè les absències són oceàniques, sàpiguen com han de gestionar el dolor. A tota aquesta gent, l’administració els ha deixats a la intempèrie. Només les accions puntuals de voluntaris, els impulsos de les associacions, les abraçades i els aplaudiments que reben quan surten al carrer a demanar justícia, els ajuden a passar el fred que pateixen encara avui, que és 29 de juliol.