El nou govern espanyol de coalició PSOE-Unides Podem s’ha compromès a reformar la llei de l’avortament per garantir el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs a les joves de setze i disset anys sense que els calgui el consentiment dels pares. D’aquesta manera, volen revertir l’única mesura reeixida de la reforma que va intentar d’aprovar el ministre del PP Alberto Ruiz-Gallardón el 2015.

Una vegada es reverteixi aquesta mesura, es podrà dir que el dret al propi cos és totalment garantit? Segons l’opinió d’associacions especialitzades, encara caldrà fer alguns passos en matèria de drets sexuals i reproductius, no solament perquè convingui revisar altres parts de la legislació per garantir-los completament, sinó també (i sobretot) perquè encara hi ha casos de dones que tenen dificultats per a avortar i que, fins i tot, són estigmatitzades per fer-ho.

1. L’accés a la informació, la primera mancança

Sovint es dóna per fet que avui els joves tenen molta informació sobre salut sexual i reproductiva. És cert que aquestes darreres dècades s’ha avançat i que l’educació sexual i afectiva ja no és cap excepció a la majoria d’escoles, però encara és incompleta. Moltes persones no tenen prou informació sobre quins drets tenen les dones a l’hora d’avortar, com i on poden fer-ho i quins són els detalls del procés. Segons les dades de l’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius (ODSR), el 40% de les dones enquestades reconeix tenir poca informació sobre la manera com avortar, mentre que sis de cada deu persones enquestades asseguren no haver sentit mai a parlar dels drets sexuals i reproductius.

Sílvia Aldavert, coordinadora d’aquesta entitat, considera que l’avortament encara és un tabú, una qüestió que no es posa al centre de l’agenda i això reforça tota una sèrie de mites que en dificulten l’accés. El primer element problemàtic és la manca de campanyes informatives sobre la qüestió. ‘De la mateixa manera que a la televisió veiem campanyes contra la LGTBIfòbia, el dia que veiem campanyes explicant que tens dret d’avortar i com ho has de fer, haurem fet un gran avenç’, considera. Entre més, perquè la manca de campanyes als mitjans de comunicació i als centres educatius aboca moltes noies a informar-se’n només per internet, on sovint hi ha informacions esbiaixades i errònies i, fins i tot, segons que alerta l’experta, bots d’entitats ultraconservadores que intenten convèncer les dones que no avortin.

És cert que hi ha centres i xarxes de serveis públics que orienten les dones que volen avortar, però entitats com l’Observatori alerten que en aquests serveis, igual com als centres de salut, a vegades tampoc no es dóna la informació correctament: ‘Hi ha un gran gruix de professionals que treballen amb molta implicació i de manera fantàstica, però hi ha un altre gruix molt important que no estan formats en això i que donen una informació que no és correcta’, diu la coordinadora.

2. L’objecció de consciència: més problemàtica que no sembla?

Una altra qüestió que influeix a l’hora de garantir l’accés sense dificultats a l’avortament és l’objecció de consciència d’alguns professionals i també d’alguns hospitals privats lligats a l’església. De la mateixa manera que el dret d’avortament voluntari és reconegut per llei, també ho és el dret a l’objecció de consciència per als professionals de la salut que no vulguin fer un avortament. Malgrat que, segons la llei, això no hauria de ser cap entrebanc per a les dones, entitats com l’Observatori denuncien que en alguns casos sí que ho acaba essent.

‘Ens han arribat casos de dones a qui els professionals els han dit que són objectors o que els donen informació errònia o les maregen, com si fessin una objecció encoberta’, explica Aldavert. ‘Per exemple, ens vam trobar el cas d’una noia que va voltar per molts CAP i hospitals públics i quan va trobar el lloc on sí que li feien, després dels tres dies de reflexió li van dir que no podia ser perquè el metge que hi havia aquell dia era objector. Això és denunciable, perquè el servei no pot dir-te això, s’ha d’organitzar per a garantir-te el dret d’avortar.’

Casos com aquest obren el debat sobre si s’hauria de permetre l’objecció de consciència en la sanitat pública. ‘Per a nosaltres no s’hauria de permetre cap mena d’objecció. Si no vols fer avortaments, et pots dedicar a una altra cosa o treballar a la sanitat privada’, opina la coordinadora de l’Observatori. ‘En l’àmbit sanitari, només es coneixen casos d’objecció en qüestions d’avortament.’

No és possible de saber quants objectors de consciència hi ha al país perquè no es permet de fer registres. Per tant, només és possible acostar-se a aquesta realitat a partir de casos concrets que registren les associacions i els observatoris especialitzats. Per aquestes associacions, tenir informació sobre els centres on hi ha objectors de consciència i on no n’hi ha seria útil per a orientar les dones que demanen ajuda.

Aldavert considera que, en general, la qüestió de l’objecció no és menor, més tenint en compte els casos d’altres països europeus, com Itàlia: ‘Allà, malgrat tenir una llei relativament progressista en matèria d’avortament, el 80% de professionals sanitaris són objectors i moltes dones han d’avortar a l’estranger.’ Però responsables del Departament de Salut asseguren que en el nostre context n’hi ha molts pocs casos i que els serveis assistencials dels hospitals s’organitzen per donar una alternativa a les dones que es troben amb metges objectors. També assenyalen que hi ha casos d’incidències que no arriben a ser notificades a l’administració perquè no es denuncien.

3. La desigualtat territorial

Els problemes que es poden derivar de l’objecció de consciència s’accentuen amb les desigualtats territorials. És més fàcil de trobar dificultats per a avortar en una ciutat petita que en una de gran, perquè a les grans ciutats les dones tenen més alternatives si troben entrebancs al primer centre on acudeixen.

Segons la doctora Imma Parra Ribes, presidenta de la Societat Valenciana de Contracepció i Salut Reproductiva, al País Valencià aquest problema no hi és d’una manera generalitzada, gràcies a la xarxa d’unitats de salut sexual i reproductiva, que fa trenta anys que funciona: ‘Si una dona ve a sol·licitar la interrupció voluntària de l’embaràs, la remetem a unes clíniques privades concertades per la conselleria per a fer aquestes intervencions. No tenim cap problema i es tramita tot molt de pressa, com una atenció d’urgència.’ Afegeix que la prova que aquesta xarxa funciona especialment bé al País Valencià (també pel que fa a la prevenció) és que el nombre d’avortaments voluntaris és inferior que al Principat i les Illes: cinc punts i quatre punts superior, respectivament.

Sobre els problemes que poden sorgir amb les desigualtats territorials, l’Observatori aporta com a exemple el cas d’una noia de Manresa que va ser enviada a Barcelona per fer un avortament perquè no hi havia professionals sanitaris disponibles a l’hospital més pròxim que no practiquessin objecció de consciència. El departament insisteix que n’hi ha molt pocs casos i que sempre es donen alternatives a les dones.

La desigualtat territorial pot presentar més dificultats: ‘Si una noia ha de venir a fer un avortament en una capital, com que hi ha establerts per llei tres dies de reflexió, ha de venir dues vegades’, explica Aldavert. Segons les dades de l’Observatori, un 30% de les dones enquestades consideren que el lloc de residència dificulta l’accés als serveis de salut sexual.

4. Les dificultats per a les dones migrants

L’avortament gratuït és garantit per llei, com també la sanitat universal, però tot i això encara hi ha casos de dones migrants a qui es demana que paguin per avortar. Concretament, l’Observatori denuncia el cas d’una dona a qui li van demanar cent setanta euros per a avortar perquè no disposava de targeta sanitària. Gràcies a la pressió de col·lectius feministes i la intervenció d’una de les professionals, finalment es va rectificar.

Segons que explica Aldavert, això passa arran d’una mala interpretació de la llei, però el Departament de Salut diu que sempre que ha passat s’ha actuat per a resoldre-ho. El problema, afegeixen, rau en els obstacles i retards pel fet que el Tribunal Constitucional espanyol suspengués la llei de salut universal catalana arran d’un recurs del PP. El PSOE va retirar-lo i aquests mesos vinents s’aprovarà el reglament que concretarà els requisits per a avortar a la sanitat pública que es demanaran a les immigrants en situació irregular i de vulnerabilitat social. Segons el departament, si no estan empadronades, es demanarà només la demostració d’algun arrelament, concretat al reglament. Tanmateix, tot això s’ha d’acabar de pactar amb les entitats, i en els casos de molta vulnerabilitat social aquest requisit pot no ser obligatori.

La doctora Parra assegura que al País Valencià aquest servei es regula com una atenció d’urgència i, per tant, és universal, i el Defensor del Pacient de les Illes no té constància de cap queixa registrada de cap dona migrant que hagi denunciat problemes a l’hora d’avortar.

5. La legislació sobre l’avortament a partir de la setmana vint-i-dos

La llei permet d’avortar a partir de la setmana vint-i-dos de gestació per causes mèdiques si es detecta algun problema molt greu incompatible amb la vida o greus anomalies en el fetus i si ho autoritza un comitè clínic, que és present només en alguns hospitals. L’Observatori denuncia que hi ha alguns casos en què, de manera injustificada, no s’autoritzen avortaments d’aquesta mena, tal com explica Aldavert: ‘Són pocs casos, però són dones que viuen veritables inferns. Si no els autoritzen l’avortament, han d’anar a altres països i gastar molts diners. La majoria d’aquests casos són embarassos molt desitjats, però se’ls diagnostica una malformació fetal important. Com que pot tractar-se d’una malformació no necessàriament incompatible amb la vida –perquè la criatura pot néixer i potser viure unes hores– a vegades no poden avortar.’

La coordinadora de l’Observatori considera que caldria modificar la legislació per evitar aquests casos, una opinió que Parra no comparteix pas: ‘El fet de necessitar un comitè allarga el procés, però no l’invalida. La nostra llei és garantista, de les més progressistes d’Europa. Pot haver-hi casos personals que s’escapin a la llei, però hi ha una assistència quasi perfecta.’

6. Un procés estigmatitzador?

Associacions i usuàries denuncien que el procés pel qual han de passar les dones que volen avortar sovint és estigmatitzador i massa llarg i que, en alguns casos, el tracte del personal sanitari pot reforçar aquest estigma, també en la sanitat pública. És el cas de la Mar, que denuncia, des de la seva experiència, que el protocol d’atenció establert és paternalista i fa sentir culpable la dona: ‘Crec que la llevadora que em va atendre estava en contra de l’avortament i em va fer sentir molt malament, com si jo fos culpable’, explica.

El de la Sofia és un cas similar: ‘La llevadora que em va fer la prova de l’embaràs es va quedar sobtada quan li vaig dir que no volia tenir el fill. Em va preguntar si no m’ho volia pensar o parlar-ne amb la meva parella. Em va transmetre la sensació de fer alguna cosa mal feta i fins i tot em va donar uns fulls informatius sobre l’embaràs i els ajuts a la maternitat.’

La Mar també denuncia la quantitat de preguntes que li van fer abans d’avortar: ‘Em van fer un qüestionari vergonyós. Em van demanar el nivell d’estudis, si era soltera o casada, si treballava, quins mètodes anticonceptius utilitzava… Si et trenques una cama, oi que no et pregunten si estàs casada? No sé si ho fan per elaborar estudis, però és denigrant’, considera. Parra recorda que en general no es fa més que una història clínica: ‘S’ha d’entendre el perfil de la dona, quina problemàtica té. Es pregunten algunes dades socials i s’aprofita per veure si hi ha hagut algun cas de violència. Són qüestionaris dissenyats per fer prevenció’.

Per últim, la Sofia denuncia el tracte rebut en la revisió posterior a l’avortament: ‘Jo pensava que seria una revisió física, però només vam parlar. La llevadora em va preguntar si estava bé i jo vaig contestar que sí, que no em passava res. Em va preguntar també quin anticonceptiu utilitzaria a partir d’ara. Vaig contestar que segurament tornaria a les pastilles i em va respondre: “Te les recepto perquè te les comencis a prendre de seguida!”.’

Aquest tracte estigmatitzador no es rep pas sempre. L’Aida i l’Elsa, dos testimonis més de dones que han avortat, expliquen que han rebut un tracte impecable dels professionals i no recorden cap pregunta fora de lloc. ‘Em van fer sentir molt còmoda’, explica l’Aida. ‘La llevadora em va tractar de meravella i en cap moment no em va jutjar’, recorda l’Elsa.

Aldavert considera que no és una qüestió amb què es pugui generalitzar, perquè hi ha molts professionals que no estigmatitzen, però creu que a vegades encara els manca perspectiva feminista i d’abordatge dels drets sexuals i reproductius, i per això encara es repeteixen casos com el de la Sofia o la Mar: ‘No és només una qüestió de salut. L’avortament és l’eix que travessa l’autonomia sexual de les dones. És un dret a garantir. Qui entengui això donarà informació des de la lògica de l’apoderament i des del fet de voler facilitar l’accés a aquest dret. Com que aquesta formació no existeix, s’intenta posar a un pegat a un problema perquè no es vegi massa. Per això a vegades ens trobem amb un poder adultocèntric que vol transmetre una moral castigadora i culpabilitzadora.’

L’Observatori destaca que també hi ha casos en què el tracte ha estat similar, fins i tot, abans de l’embaràs. Segons les seves dades, un 38% de les dones s’ha sentit jutjada o esbroncada pel fet de demanar la pastilla anticonceptiva d’urgència.

7. Els tres dies de reflexió, sovint considerats un últim càstig

Un altre punt que es qüestiona de la llei és l’obligatorietat dels tres dies de reflexió una vegada la dona ha comunicat que vol avortar. Un termini que és de tres dies i no de set gràcies a la pressió que van fer col·lectius feministes quan es va modificar la legislació. ‘Aquests dies de reflexió són un càstig. Quan poses una denúncia o et fas una radiografia ningú no et diu que te’n tornis a casa i t’ho pensis més bé’, reflexiona Aldavert. ‘Això reforça la idea que les dones no som subjectes de ple dret.’ La Mar hi coincideix: ‘Si em dirigeixo a avortar és perquè he pensat que vull fer-ho, no hi aniré sense haver-hi pensat. Per culpa d’aquesta norma tot el meu patiment amb l’embaràs es va allargar tres dies més.’

Parra, en canvi, creu que aquesta qüestió té més matisos: ‘La realitat és que moltes dones vénen amb la idea molt clara, però també és de veres que és una decisió que després ja no té una tornada enrere i hi ha un percentatge de dones a qui convé donar un termini perquè la decisió siga un poc meditada.’

Per a Aldavert, l’estigma que creu que hi ha darrere d’aquesta norma i dels casos esmentats és l’arrel de tots els problemes que encara es troben. Gran part de l’opinió pública està a favor de l’avortament, però encara sobreviuen els idearis que associen la dona a la maternitat, jutgen la seva vida sexual i la culpabilitzen de totes aquelles conductes que fugen dels rols de gènere assignats, fent cas omís a la responsabilitat de l’home. ‘El control del cos de les dones i, en aquest cas, el control de la reproducció, és el pilar que sosté el sistema patriarcal. Per això és el primer que ataquen els ultraconservadors’, assenyala la coordinadora de l’Observatori.

Com a conseqüència d’aquest ideari, sovint encara és viu el mite que l’avortament voluntari té conseqüències psicològiques en la dona, perquè, d’alguna manera, es considera que és una cosa mal feta. Associacions pels drets reproductius com l’Observatori ho desmenteixen i defensen que no hi ha efectes secundaris després d’un avortament, sempre que s’hagi fet en les condicions sanitàries, de seguretat, confidencialitat i acompanyament adequades i sempre que no s’assenyali com una cosa prohibida o negativa. En definitiva, sempre que no es reforci l’estigma per evitar que passi això que denuncien dones com la Mar: ‘En teoria, l’avortament és lliure, però a la pràctica t’assenyalen i et fan sentir malament’.

Vanessa M. Cortés (Stop Violències): ‘Andorra és una teocràcia, no una democràcia’ 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.