Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries la novel·la Haceldama, de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), editada per Club Editor, a cura i amb postfaci de Nicolau Dols. Blai Bonet la va publicar immediatament després d’El mar, el 1959. Haceldama vol dir camp de sang. Els homes que viuen dins d’aquest llibre han fet la guerra i un d’ells cometrà un atemptat. Es diu Andreu Crous. El narrador anirà reunint els fragments de la seva vida per resoldre el crim i respondre una pregunta: per què un noi innocent es converteix en botxí? Amb aquest volum, Club Editor completa la reedició de les novel·les de Blai Bonet i estrena el centenari del seu naixement, que es commemorarà a Mallorca i al Principat.

Llegiu un fragment d’Haceldama de Blai Bonet (Club editor).

Maria Bohigas, responsable de Club Editor, escriu el text que segueix sobre Blai Bonet i l’obra, i hi reflexiona sobre alguns aspectes de la literatura al nostre país:

Encara hi ha tresors per a descobrir en la literatura catalana

“Cada terra fa sa guerra”, deia la meva àvia. I cada època fa els seus rituals. Entre les coses que han canviat a Catalunya d’ençà de la gran onada d’indignació anomenada Procés, hi ha les funcions i els atributs que la cultura catalana assigna a la literatura. Un símptoma d’aquest canvi és la proliferació de centenaris oficials amb què es commemora l’obra d’un escriptor. Poc prodigats en la majoria de cultures, solemnement desplegats per mor d’aquelles figures que han revolucionat de debò la seva tradició literària, durant l’última dècada Catalunya els ha multiplicats alhora que en disminuïa la intensitat i la mida –res de grans centenaris excepcionals: una democràtica i magra celebració permanent. Si no em falla la memòria, el 2012 va ser la primera vegada que la Institució de les Lletres Catalanes va promoure un centenari triple: Sales-Calders-Tísner, el tres en uno dels escriptors catalans que el 1936 havien combatut al front en compte de radiar discursos per al Comissariat de Propaganda. El mètode ha prosperat i, d’uns anys ençà, el calendari literari ve puntuat per la celebració de centenaris múltiples –“a corrua feta”, com diria la meva àvia–, que fan sensació d’opulència en obres cabdals i perennes. Aquest 2026, entre els celebrats oficials hi ha Blai Bonet, un dels grans artistes de debò –i trio a consciència aquestes paraules: gran, artista, de debò– que van fructificar sota la dictadura franquista.

Blai Bonet era a punt de fer deu anys quan l’intent de reconquerir Mallorca amb 4.000 milicians a les ordres d’un capità lleial a la República (i futur instructor de guerrillers cubans) va fracassar l’agost del 1936. La rèplica dels falangistes va ser pitjor que cruenta: d’un sadisme exuberant, que plasmen de manera insofrible les fotografies de l’època, i amb esplendor els personatges de La mort i la primavera o d’El mar –dues novel·les de culte que tenen els peus en un bassal de sang i el cap al cel de les emocions artístiques.

Què seria bo que passés durant aquest any dedicat a la memòria de Blai Bonet? Que un públic ben ampli descobrís El mar, més enllà dels 4.000 –tants com els milicians d’Alberto Bayo– que l’han comprat els darrers quinze anys. (Lector que ignores les xifres editorials, sàpigues que són comptades les obres catalanes del passat capaces de convertir-se en long sellers. Sàpigues també que El mar s’ha traduït recentment a llengües tan variades i importants com l’alemany, l’anglès, l’àrab, l’eslovè i el romanès.) Que, de les pàgines d’El mar, aquest públic saltés sense por a la poesia, cultivada per B.B. durant una llarga vida en què l’adolescència –el perill– no li passà mai. Que, penetrat ja d’amor, obrís els dietaris d’un autor que s’escenificava sense complexos quan encara no ho feia ningú.

I que, abans de caure retut, obrís les pàgines d’Haceldama.

Conec moltes persones retudes d’amor per B.B. que no havien llegit mai aquest llibre, escrit al mateix temps que El mar, quan l’autor tenia entre vint i vint-i-dos anys. És, encara avui, un tresor per a descobrir. El seu títol va sofrir variacions abans de fixar-se en un mot arameu que significa “camp de sang” i amb què es designa el terreny comprat per a enterrar-hi estrangers amb les trenta monedes de plata que Judes va rebre en paga de la seva traïció –el preu de la iniquitat.

La novel·la Haceldama es concentra en un succés fictici: un atemptat que fa descarrilar el tren en un poble de la costa catalana que podria ser Arenys, els anys de la postguerra immediata. Qui comet l’atemptat és un home qualsevol, soldat al front de l’Aragó durant la guerra, sense saber que a dins del tren hi va la seva mare. Qui reconstrueix els fets és un cronista –el nostre amic B.B.– que arriba al poble per atzar i hi troba la gent aplegada al voltant de les víctimes. Al cap dels dies aconsegueix el dietari de guerra del terrorista: una peça d’una eloqüència prodigiosa, que transmet l’atracció per l’esclat de qui ha hagut de viure sense expectatives. El contrast entre la insignificança de la vida civil i l’explosió de llum que fa una bomba és la corda que tiba aquest llibre; l’arc que el sosté és la mare, a qui B.B. dóna la paraula en un monòleg inoblidable en què explica al fill com va conèixer el pare i com era ell d’infant. 

Aquest monòleg és el que reproduïm a continuació. És una de les peces que llegiran Carles Rebassa, Martí Sales i Blanca Llum Vidal al recital amb què inaugurarem el centenari B.B. a la Deskomunal de Barcelona, el 20 de gener de 2026, al costat d’Irene Jaume i de la Ciutat Invisible. Us hi esperem.

Convé d’esmentar aquí dos homes. De tota l’obra de B.B., Haceldama era la preferida d’un escriptor i lector sagaç, Guillem Frontera, que va impulsar-ne la primera reedició a l’editorial Ensiola. La nostra, vint anys després, és fruit del treball de Nicolau Dols amb els mecanoscrits, gràcies al qual publiquem la novel·la íntegrament. L’única frase mutilada pel censor hi ha estat reintroduïda. Més desinhibit va ser l’estilet del corrector: ha calgut restaurar de dalt a baix el verb del poeta, malmès per una ortopèdia que l’havia disciplinat militarment abans de publicar-lo. No puc deixar de citar el postfaci de Nicolau Dols perquè diu una gran veritat –i la diu amb tot el pes que li atorga la qualitat de president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: “En aquesta edició he volgut restituir l’original així com era. És una obra d’art que funciona perfectament en la forma com va ser escrita. Hi he respectat els castellanismes flagrants. No he volgut sacrificar el material de la novel·la a l’estat actual de la normativa ni a les modes lingüístiques. Ho faig per respecte a l’autor, però també per respecte a la intel·ligència del lector.”

I ara, la coda. La majoria d’escriptors commemorats oficialment a Catalunya tenen la quasi totalitat de l’obra descatalogada, cosa que vol dir que el lector corrent no els troba a les llibreries. Blai Bonet és un dels poquíssims que podeu llegir en edicions recents i pulcres, tant les quatre novel·les que n’hem publicat a Club Editor com la que va reeditar Adia, la poesia completa a Edicions de 1984 i els dietaris al Gall Editor. Això vol dir que som colla els editors convençuts que Blai Bonet no ha de morir. Sigueu servits: és un banquet, d’una ferocitat lírica.

Maria Bohigas, responsable de Club Editor