Auxili: “No tinc l’atur, no tinc faena, però sóc feliç”

Entrevista a Esteve Tortosa, una de les veus principals d'Auxili, que acaben de publicar 'Guaret'

VilaWeb
Fotografia: Cedida
Arnau Lleonart Fernàndez
12.04.2022 - 21:30
Actualització: 22.04.2022 - 18:53

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Després d’haver posat els escenaris de cap per avall amb Tresors (2018) i l’èxit “Hui la liem”, Auxili va dedicar el 2019 a fer una ronda de comiat. Necessitaven descansar, aclarir les idees i pensar quin rumb posarien a les seves vides. Llavors no sabien que, uns mesos després, una pandèmia aturaria el món i impactaria amb molta força en la cultura i la música en directe, i aquella aturada en principi temporal es va allargar molt més que no havien pensat. De fet, admeten que quan van allunyar-se dels escenaris no tenien clar si seria per sempre. Al final, no ha estat així i han aprofitat la calma per a treballar en un disc pensat i introspectiu: Guaret. N’hem parlat amb Esteve Tortosa, una de les veus principals d’Auxili.

El guaret deixa descansar la terra perquè recuperi els nutrients i després sigui més prolífica. Heu tornat més forts?
—Ara mateix som en un núvol. Quan vam aturar-nos no teníem clar si tornaríem o no. Ja tenim trenta anys, en fa molts que som en tot això i sabem que implica deixar de banda moltes coses. Per sort, ens hem retrobat amb eixes ganes i estem molt motivats, com quan vam traure Dolç atac. Teníem dubtes de la resposta de la gent, sabem que som en un sistema de consum ràpid d’art, però la veritat és que ha estat molt bona.

Com és que vau fer l’aturada?
—Auxili comença quan tenim quinze anyets, però no és fins als divuit que enregistrem la maqueta i ho fem una mica més seriós. Quan en tenim vint-i-un, enregistrem Dolç atac i de cop tot s’accelera molt, no parem de fer concerts i apareix l’exigència de treure més i més discs. Es converteix en una cosa molt frenètica, i havíem de valorar el que teníem entre mans, desconnectar i saber que érem capaços de treballar en altres llocs. Ens hem dedicat a tot açò, però jo he estudiat magisteri, Marc ha estudiat geografia… tots tenim les nostres carreres. Volíem mirar cap al futur, saber que després del grup també hi ha vida i retrobar-nos amb la família, les nostres companyes i amistats que havíem deixat una mica de banda.

Acaba essent molt absorbent.
—Sí, i fins i tot, pot ser un problema a l’hora de compondre. M’apetia de fer un disc amb calma i feia temps que volíem fer un disc conceptual, ben pensat. Les cançons que ixen de la carretera, dels concerts i les gires, ixen més frenètiques. Necessitàvem aturar-nos una mica per això, i després amb la pandèmia no vam voler tornar per a fer concerts asseguts. El concepte d’Auxili no hi encaixava.

Com s’han pres la família i els amics que ara us torneu a embolicar amb això?
[Riu] Després de sis mesos aturats ja estàvem inquiets i buscant concerts. Ens hem adonat que la nostra vida també és la carretera i les cançons. Encara tenim corda, volem aprofitar-ho.

Què heu fet aquests dos anys?
—Cadascú s’ha dedicat a coses diferents. Jo he treballat durant huit mesos a Territori Sonor, d’À Punt. He conegut una professió diferent i he estat relacionat amb l’escena musical des d’una altra banda. També he estat fent tallers de rap a centres de primària i secundària.

Tallers de rap?
—Es tracta d’ensenyar als xiquets el concepte original del rap: parlar en ritme damunt d’una base. També els ensenye que aprofite que tinc un micròfon per intentar millorar la societat. Fem una pluja d’idees, escollim un concepte, tots escrivim sobre eixe concepte i fem una cançó rapideta. M’ho passe bomba. He estudiat magisteri musical en primària i espere dedicar-m’hi algun dia, perquè m’encanta l’educació als xiquets, que és la clau per a canviar la societat.

Al disc feu moltes referències al compromís amb la vostra música i la vostra manera de fer, malgrat les conseqüències. “Ja sé que esta rima no plena la nevera”, canteu.
—És un disc més íntim que els altres, en què ens havíem mullat molt políticament. Ara m’apetia parlar més del cor, del que vivia i del que trobava a faltar. De la mateixa manera que “Valentes jugades” és una cançó alegre i de celebració amb el del costat, també sabem que renunciem a moltes coses. Que podríem tindre una faena molt millor i no malviure. O podríem cantar en castellà directament i haver aprofitat algun buit que haguera quedat quan va marxar La Raíz. Sempre renunciem a moltes coses pel fet de fer les nostres cançons parlant de poble, d’amistat i del que som; i em venia de gust dir-ho. No tinc l’atur, no tinc faena, però sóc feliç. Vas a Barcelona i la gent canta les teues cançons, vas al País Basc i també. Això no ho canvie per res del món.

Us heu mantingut cantant en català i, fins i tot, heu aconseguit que també hi cantin Los Chikos del Maíz, que sembla que els costi, tot i ser valencians!
—Això ha estat collonut. Respecte absolut per a ells, que són referents. El Toni estudia català i el Nega també es va llançar a la piscina i va deixar anar alguna frase. Ens coneixen, saben que som un grup compromès i han volgut aportar la seva veu.

Havíeu tocat molt amb grups que ja no hi són, com la Gossa Sorda, Aspencat, La Raíz… Com us trobeu ara compartint cartells amb nous èxits com la Fúmiga i Jazzwoman?
—Una mica en terra de ningú, crec. Vam aconseguir d’estirar aquella estela, que la gent deia que estava a punt de caducar. Cadascú té el seu estil i nosaltres tenim el nostre, però hem mamat molt d’aquests grups i els considerem referents. No hem cregut mai que estàvem a eixa altura. A voltes em pregunte si quedarà públic per a nosaltres. Veurem com va, però crec que sí. A les terres del nord sempre ens han respectat molt per tindre una proposta diferent i valenciana, i no jugar a allò que fa el mainstream. I ací, al País Valencià, també. Sempre hem fet el que ens ha sortit de dins i morirem essent el que som.

Com veieu l’escena?
—És una bogeria. L’escena valenciana ha obert el ventall i hi ha mil estils. Ha arribat l’electrònica i han eixit mil propostes. És en un moment molt dolç i estic contentíssim que passe això. Cal cuidar-la i mirar cap al futur, a veure què pot passar. Al País Valencià sempre tremolem políticament i vivim en la corda fluixa.

Per a la música va ser molt important l’esfondrament del PP a les eleccions municipals de 2015 i l’arribada de governs que programaven música en català. Què pot passar si l’any vinent tornen amb força?
—El País Valencià és molt de dretes de fa molts anys i no sé què passarà, fa una mica de por. Aquests anys s’ha gestat el que s’ha pogut –la pandèmia ha sigut una merda per a la cultura–, però veient Zoo, la Fúmiga i la quantitat de grups que han eixit, el munt de dones que ho fa de categoria… pense que es podria aguantar. Però hi ha molta faena per fer, al País Valencià, al final som molt poquets els qui fan cultura i l’organitzen, i cal cuidar-se molt i continuar teixint sinergies per a créixer, perquè pot passar això, que un canvi polític ens porti vint anys enrere.

La xarxa de festivals i sales de concerts han patit molt per la pandèmia. Heu tingut problemes per a tancar la ronda de concerts?
—No gaires, per sort, però és cert que no podem ser a tots els cartells que ens agradaria perquè hi ha concerts que estan tancats de fa dos anys. És molt difícil. Hi ha hagut gent que fa dos anys va treure un disc que es va haver de menjar amb creïlles, i ara hi ha gent que trau discs que no pot presentar-los allà on vol perquè no hi ha espai. És una roda, però jo no em puc queixar, perquè la pandèmia ens va enganxar quan ja havíem decidit de fer l’aturada i hem pogut tornar amb un concert sense restriccions. Respecte molt tots els companys que han estat en pandèmia remant i traient música.

Durant el confinament molts grups regalaven música en vídeos en directe, però no va trigar a aparèixer el conflicte perquè aquestes actuacions no es pagaven.
—Jo, en la distància, ho vaig veure el primer minut. Al principi agradava, perquè tothom era a casa i si feies alguna cosa es podia viralitzar, però van aparèixer festivals gratis des del sofà de casa. Això vol dir molta faena! Però bé, la cultura sempre hi és, i és més forta que tot això. Com a mínim, la nostra cultura underground, que, com que es basa més en amistats i en companyonia, pot resistir millor.

Parlem del disc. Obriu Guaret amb un cant de batre fusionat amb electrònica. Com és que comenceu així?
—Pren com a referència un cant de batre, però harmònicament i compositivament no es pot considerar que ho siga. És un cant tradicional fet a la nostra manera. Tenia clar que volia tractar el concepte de “guaret” perquè reflecteix tant el moment social com el moment del grup. Té molt de terra, és com Auxili. Havíem estat treballant en moltes bases musicals i quan Joan Marc em va passar aquesta vaig veure clarament un paisatge del camp. Després vam treballar-hi més, però des del primer moment em va evocar molt el camp. Tenia clar que volia començar el disc amb un cant tradicional, i volia que el fes una veu femenina i jove. Vam trobar Maria Bertomeu per Twitter i ens va encantar. Ella també coneixia el grup, ens havia escoltat en l’adolescència i vam fer un pacte.

El recurs de la música tradicional ja és un clàssic en la música valenciana. Obrint Pas i la Gossa Sorda ho feien amb la dolçaina, però ara Xavi Sarrià i Jazzwoman, per exemple, també han inclòs cants tradicionals amb la veu de Pep Gimeno, Botifarra.
—Sí, per això vam insistir que qui cantés en la nostra cançó fóra dona i jove. Tot el respecte al Botifarra, a Xavier de Bétera i a tants altres cantadors, però també hi ha moltíssimes cantadores valencianes molt bones. Ens apetia fer-ho així.

Hi ha una altra cançó que parla dels vicis. Quins són els vostres?
—Cadascú té el seu vici, la cançó amaga el seu missatge i que cadascú l’interprete. Tampoc no ho ensenyarem als nens, ja ho veuran.

D’acord. Doncs on sou més explícits és a “Moussaka”. D’on surt la idea de fer una cançó sobre un menú caníbal amb rics?
—Necessitàvem una cançó més festiva i més irònica. Tot ve del fet que l’etimologia de la paraula “idiota” ens porta a la Grècia antiga, quan un idiota era aquell que no mirava pel bé social i sols es mirava el melic. Exportat a la nostra societat, és l’elit capitalista que viu per damunt de les possibilitats de tothom i que és molt egoista. Ens apetia assenyalar tota eixa gent que només es mira el melic. Quan vam pensar a fer una cançó amb Los Chikos del Maíz vam creure que aquesta s’adaptaria bé al seu concepte musical. Per això la cançó comença amb un fragment d’una pel·lícula (El sopar dels idiotes), que és una cosa que ells fan molt. Nosaltres fem un sopar diferent del que fan a la pel·lícula: no riem dels idiotes, ens mengem el ric.

Com és que el disc és tan curt?
—En tots els discs d’Auxili hi ha algunes cançons que no queden tan bé com les altres. En canvi, en este disc no hi ha cap cançó que siga la preferida, hi ha públic per a totes. No n’hi ha cap que no agrade a ningú. Volia que passara això, i si hi ha cançons que en queden fora, doncs mira. Potser d’ací a mig any traiem un altre disc. O no.

Què ve després de Guaret, ara que la terra és més fèrtil?
—Ara la collita! Si tornàvem, era per a gaudir de la vida de carretera, per a tornar a les places i els concerts.

 

Ací podeu escoltar Guaret, d’Auxili:

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €