Autostop per mar, terra… i aire

Aquests darrers cinc anys m’he desplaçat desenes de milers de quilòmetres fent autostop per més de trenta països. És així com he viscut experiències impossibles d’imaginar amb qualsevol altre mitjà de transport. Gràcies a aquesta filosofia de viatge, he conegut centenars de persones de tot el món i he dormit en escoles, museus i restaurants. Però no cal haver fet nit en allotjaments inversemblants perquè m’hagi enamorat d’aquesta manera de moure’m. Veure les cases de gent de diferents cultures i classes socials és una porta oberta al món. També ho és senzillament copsar diferents estils de vida, com ara acompanyar en el dia a dia camioners, monjos o hooligans d’un equip de futbol. Cada trajecte és un petit tast dels milions de realitats que hi ha al planeta. I això, com a periodista, per una banda, i com a viatger, per una altra, és molt llaminer.

Si una cosa té l’autostop, és la imprevisibilitat. I, certament, les experiències que he viscut al Marroc han estat del tot imprevisibles. En un d’aquests trajectes, vaig acabar al revolt d’una carretera muntanyosa a l’Atles amb uns homes que es reunien per fer córrer el temps i fumar d’una pipa. Eren una colla molt heterogènia d’uns vuit amics. El més veterà tenia uns setanta anys. El més jove era qui m’havia recollit muntanya avall. Mentre recorríem les corbes d’aquella sinuosa carretera a tota velocitat m’havia explicat que en tenia vint-i-quatre.

Ens mancava ben poc per a arribar al port de muntanya de 2.100 metres d’altitud quan va deixar l’asfalt enrere en un revolt per aparcar en una petita esplanada al costat d’un edifici en ruïnes. El vaig analitzar amb un cop d’ull per veure si era un dels que havia caigut pel terratrèmol de feia unes quantes setmanes, però la vegetació que hi creixia al voltant i a dins em va fer veure que allò feia molt més que s’havia esfondrat.

Quan vam sortir del cotxe, el meu acompanyant va anar fins en un rierol que corria a la vora i, amb una garrafa tallada per la meitat, va agafar aigua per llançar-la al motor del cotxe, sobreescalfat per l’esforç de la pujada. Amb uns gests em va fer entendre que ens quedaríem una estona allà, amb els seus amics, que de seguida em van oferir una poma i un lloc on seure. A ell li van fer arribar una pipa encara per encendre. Era prima i allargada, semblant a un flautí, i tallada artesanalment amb uns detalls que la feien tota una peça d’art. Uns quants la van encendre i se la van passar després d’haver-hi fet una pipada o dues. Quan vaig rebutjar-la tan educadament com vaig poder, a ningú no li va semblar malament.

Una vegada novament al cotxe, la cara del noi havia canviat del tot. Les parpelles mig caigudes el delataven. Fins i tot em vaig oferir a conduir, cosa no del tot estranya quan es fa autostop, però em va tranquil·litzar i em va dir que es trobava bé. La veritat és que per anar a aquella velocitat per aquella carretera estreta de corbes tan tancades cal estar en un bon estat de reflexos. Potser va pensar això mateix el policia del control que hi havia al coll de la muntanya, perquè tot i que el va tenir entretingut una bona estona al capó del cotxe amb papers i documentació, finalment el va deixar continuar sense inconvenients.

Però al segon control no va anar ben bé igual. Aquella vegada, l’agent no el va fer baixar del cotxe a ell, sinó a mi. Així es va poder col·locar entre tots dos, al seient del mig. Aquell policia també feia autostop. Probablement no sabia, o no ho volia veure, que al vehicle hi havia droga il·legal i que al seu costat hi havia un noi que conduïa sota els efectes d’haver fumat aquella planta. Tots plegats, en una escena que dins el meu cap es reproduïa amb un to paròdic digne dels Monthy Python, vam acabar de baixar les muntanyes de l’Atles fins a les portes del Sàhara.

El nouvingut va ser el primer de baixar, en una base militar plena de carpes que hi havia a la falda de la muntanya. Uns segons més tard, el conductor va treure aquella ornamentada pipa i la va tornar a encendre sense desenganxar el peu de l’accelerador. Potser aquella experiència li havia fet passar de cop l’efecte d’allò que havia fumat abans, però semblava que no li havia preocupat gens ni mica.

L’experiència més boja

Uns dies abans, a Essaouira, una ciutat situada a la costa atlàntica, em va recollir un altre jove. Tenia vint-i-sis anys i era de Marràqueix. Es deia Abdelharim i necessitava desconnectar. Jo tan sols feia unes hores que havia aterrat i tenia intenció d’anar de seguida cap a les muntanyes de l’Atles.

Estava de sort, l’Abdelharim no solament anava cap a la mateixa direcció, sinó que, a més, aquell matí s’havia llevat i havia decidit que aniria a l’Atles. Passava per un mal moment personal i sentia que havia de fer allò que més li agradava. “Encara millor, per què no t’hi apuntes?”, em va etzibar.

Tres hores, dos cafès i un tagín més tard, l’Abdelharim em demanava que col·loqués més bé el pes mentre ell feia anar el nostre salvavides amb uns cordills. Érem a desenes de metres del terra, volant amb un parapent. La passió del jove amazic era aquella. I, de fet, n’havia fet una professió. Després d’uns quants anys d’aprenentatge com a monitor a l’estat francès, havia decidit d’obrir la seva pròpia empresa al Marroc, anomenada Sky Riders Marrakech, i oferia vols per l’Atles, d’on és originària la seva família.

Per la meva banda, tenia un còctel de sensacions. El vertigen i la por s’ajuntaven amb l’adrenalina i l’emoció. L’Abdelharim aprofitava que no era un client per acostar-se més a les roques i als pobles que no es permetia normalment, i era espectacular i esgarrifós alhora. Per sort, era en bones mans.

Penjat d’un arnès d’una persona que acabava de conèixer, em costava de creure on era. No havia participat mai en cap esport extrem com aquell i, de fet, ni tan sols era una cosa que preveiés de fer en un futur. Però el viatge així ho havia volgut i ara em trobava en la situació més antinatural possible: a l’aire i sense motor.

Qui m’hauria dit aquell matí que acabaria la tarda veient la posta de sol en un parapent a les muntanyes de l’Atles? Ja havia fet dit per terra, per mar, i ara també podia considerar que per aire. Una vegada més, l’autostop em sorprenia quan menys m’ho esperava. Una vegada més, les persones que em trobava pel camí construïen les experiències del viatge. I, una vegada més, la vida em recordava que en la varietat hi ha la riquesa.