26.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.09.2025 - 08:56
El 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de Franco i avui fa cinquanta anys exactes, la dictadura espanyola va executar cinc joves que tenien entre vint-i-un anys i trenta-tres. L’acte, lluny de mostrar força, va evidenciar la feblesa terminal del franquisme, va accelerar-ne el descrèdit internacional i va originar l’aïllament diplomàtic més gran de l’estat espanyol d’ençà dels anys quaranta, de manera que consolidà el consens sobre la necessitat d’un canvi democràtic.
Les víctimes van ser Xosé Humberto Baena Alonso (24 anys, del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic, FRAP), José Luis Sánchez Bravo (21 anys, FRAP), Ramón García Sanz (27 anys, FRAP), Juan Paredes Manot, Txiki (21 anys, d’Euskadi Ta Askatasuna, ETA) i Ángel Otaegui (33 anys, ETA). Les execucions simultànies a Madrid, Cerdanyola del Vallès i Burgos, a trets de fusell efectuats per policies voluntaris, van simbolitzar l’últim espasme d’un règim que havia perdut tota legitimitat social i internacional.
El franquisme en crisi i l’enduriment repressiu
Els anys 1974 i 1975 van constituir un moment de màxima crisi estructural del franquisme. La caiguda de les dictadures portuguesa i grega va deixar Espanya com l’última dictadura d’Europa occidental. El deteriorament físic de Francisco Franco i les fractures internes entre aperturistes i l’anomenat “búnquer” ultra van agreujar la situació, sobretot a partir del moment que ETA va esgavellar els plans de Franco, quan matà el general Carrero Blanco en un espectacular atemptat al centre de Madrid, el desembre del 1973.
La resposta del règim va ser una repressió sense precedents. El 26 d’agost de 1975, Franco va aprovar el decret llei 10/1975, que ampliava la jurisdicció militar a delictes civils, instaurava un estat d’excepció de facto i vulnerava fins i tot les garanties més bàsiques del procés judicial. Aquesta legislació es va aplicar retroactivament als consells de guerra que van condemnar a mort els cinc joves.
Cinc històries truncades
Els executats provenien tots ells de famílies humils i s’havien polititzat en l’oposició al règim agonitzant. Txiki, fill d’una família de pastors extremenya emigrada al País Basc, treballava de mecànic i havia pres el nom de Jon per identificar-se amb la causa basca. Otaegui era pescador d’Azpeitia i tenia psoriasi; per això li deien Caracremada.
Els tres membres del FRAP eren Baena, que estudiava filosofia a Sant Jaume de Galícia i treballava a la metal·lúrgia; Sánchez Bravo, estudiant de física a Madrid, casat; la seva dona estava embarassada quan el van detenir; i García Sanz, soldador i nascut a Barcelona. El FRAP era una organització comunista i antifeixista que lluitava per establir una República Popular i Federativa amb un moviment insurreccional. Tenia sobretot el suport del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), tot i que al País Valencià també li va donar suport una part de Nova Germania.
Tots cinc van ser detinguts l’estiu del 1975, en alguns casos per infiltrats com Mikel Lejarza, el Lobo. Van ser víctimes de tortures durant els interrogatoris i les confessions arrencades sota coacció van servir de base per a les acusacions.
Els consells de guerra fets entre l’agost i el setembre del 1975 van ser una autèntica farsa. Els advocats defensors no van rebre el sumari fins quatre hores abans dels judicis, van ser expulsats de la sala, els van rebutjar proves i es va aplicar retroactivament el decret antiterrorista.
Inicialment, havien condemnat a mort onze joves, però el consell de ministres espanyol en va indultar sis. No hi hagué criteris jurídics clars sobre per què els uns i no els altres: fou una decisió política i probablement mediàtica.
Els afusellaments i la reacció social
Les execucions van ser simultànies: a Hoyo de Manzanares, on van morir els tres del FRAP; a Cerdanyola del Vallès, on Txiki va morir cantant l’“Eusko Gudariak”; i a Burgos, on Otaegui va ser assassinat a la paret de la presó.
La resposta social fou immediata: al País Basc, una vaga general de tres dies va mobilitzar més de dos-cents mil treballadors. A Catalunya l’assassinat de Txiki va causar una enorme commoció ciutadana, també perquè arribava després de l’execució de Salvador Puig Antich el març de l’any abans. Les manifestacions es van escampar per tot l’estat espanyol i van ser reprimides durament.
Les reaccions internacionals van ser devastadores. Quinze estats europeus van retirar els ambaixadors de Madrid. El primer ministre suec, Olof Palme, va qualificar els ministres de Franco de “assassins del dimoni” i va recaptar diners al carrer per als familiars dels assassinats. A Roma es van manifestar cinquanta mil persones, a Lisboa trenta mil i a Estocolm vuit mil. La Comunitat Econòmica Europea va suspendre completament les negociacions comercials amb Espanya i l’OTAN va decidir que no en podia formar part. Només la dictadura de Pinochet i, d’una manera més discreta, els Estats Units van donar suport a Franco. Henry Kissinger va ordenar de vetar una condemna de l’ONU que tenia un suport gairebé total.
Van haver de passar trenta vergonyosos anys fins que, el 2005, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar finalment aquelles condemnes a mort. Posteriorment, la llei de memòria democràtica del 2022 va reconèixer oficialment la il·legitimitat dels processos judicials que van donar via lliure a l’assassinat dels cinc militants d’ETA i el FRAP. Juan Carlos de Borbó, que havia aparegut al costat de Franco encapçalant una gran manifestació de suport a la dictadura poc després dels assassinats, ja no era rei.
