Arundhati Roy i les mares cruels i feministes

L’escriptora i arquitecta índia Arundhati Roy, coneguda arreu del món des que va escriure El déu de les coses petites (Amsterdam), publica ara unes memòries dures, en què descriu la relació amb la seva mare, Mary Roy, una dona que podia arribar a ser cruel. L’obra, El meu refugi i la meva tempesta (Ara Narrativa) comença aquests dies la ronda de presentacions europees i ahir l’autora va ser a Madrid, on va fer una trobada amb la premsa i una conferència a la Fundació Telefònica, que es va poder seguir en línia. La presentació prevista a Barcelona demà s’ha cancel·lat per la vaga en suport de Palestina. Ací teniu la conferència de Madrid:

“La meva mare pagava amb el meu germà i amb mi la dosi diària d’humiliació”

“La meva mare pagava amb el meu germà i amb mi les baralles i la dosi diària d’humiliació que havia de suportar […] i estrafeia la meva manera de parlar i em feia sentir ridícula. Tinc perfectament gravades totes les vegades que ho va fer”, escriu Roy al llibre, traduït al català per Imma Falcó. La mare de l’escriptora, Mary Roy, fou professora, fundadora d’una escola igualitària a l’Índia més conservadora i activista pels drets de les dones. Va estar envoltada d’homes que la van fer patir: un pare violent amb ella, un marit alcohòlic que va acabar deixant i un germà que volia tota l’herència per a ell. La mare Roy es va fer famosa per haver aconseguit als tribunals que les dones de la minoria cristiana –la seva– tinguessin el dret d’heretar en igualtat de condicions amb els homes. Fins aleshores els fills tenien prioritat sobre les filles. Ella ho va canviar.

La mare, Mary Roy, va morir el 2022. Una vegada morta, la seva filla va decidir d’explicar el drama familiar de créixer amb una mare activista per la justícia però que dins de casa podia ser cruel. “Si escric aquest llibre és per salvar l’abisme que hi ha entre el llegat d’amor a totes les vides que va tocar i les espines que em va deixar a mi”, diu Roy al llibre, on relata que la mare podia anomenar “gossa” la filla, fer-la baixar del cotxe a mitjanit i abandonar-la a la carretera, matar el gos favorit de la nena sense permís o explicar-li els intents que havia fet d’avortar-la (amb herbes, o amb cables) i que no nasqués. Una mare que també podia dir al fill, Lalith Kumar Christopher Roy, coses tan dures com aquesta: “Ets lleig i estúpid. Jo, si fos tu, em suïcidaria.”

Segons Roy, la seva mare “va concentrar tota la seva fúria contra els homes –contra la idea d’home, especialment el pare, el marit i el germà– en el seu fill, el meu germà, l’LKC. Des que tenia sis o set anys, al més petit error o relliscada el tractava de porc masclista”. I, de fet, l’obra pot llegir-se com un acte d’afecte entre l’autora i el seu germà, tots dos víctimes. Quan la mare es va morir, a Arundhati se li va trencar el cor, i el germà li va dir: “No entenc la teva reacció. Eres la persona a qui pitjor tractava.” I ella li va respondre: “Em fa l’efecte que qui ostentava aquest mèrit eres tu.” Fa mesos, al New York Times, Roy va declarar: “Que siguis feminista no vol dir que siguis una gran persona […]. [Feminista] no vol dir menysprear un home bondadós, i això és el que jo veia que li passava al meu germà. Això em va afectar profundament.”

Roy se’n va anar de casa a setze anys, i durant un llarg temps no es va parlar amb la mare.

En la ronda americana de presentacions, a les entrevistes, Roy ha expressat la relació ambivalent amb la mare. Per una banda, admiració; per una altra, rebuig. A la premsa dels Estats Units, li hem llegit declaracions com aquestes: “Hi havia una cosa increïble en ella: una part que em colpejava, però que alhora també em creava”; “Si l’odio, m’hauria d’odiar a mi mateixa”; “Una meitat de mi patia el dolor, i l’altra meitat en prenia notes”; “Per què hauries de plorar la mort d’algú que t’ha aixafat tantes vegades?”.

Mare per una banda cruel i, a la vegada, que li va obrir les portes a la literatura de William Shakespeare, Rudyard Kipling, A. A. Milne o Vladimir Nabokov. Mare que castigava els fills i, a la vegada, que va fundar una escola on els nens i les nenes, cosa poc habitual aleshores, podien estudiar i jugar plegats. Una relació mare-filla, en fi, també marcada per l’ambivalència, que el Vogue India ha resumit amb aquest titular: “No volia que la mare em destrossés, ni jo destrossar-la a ella.” I certament, el llibre, tot i dur, és més serè que amarg.

“Si l’escriptura no és perillosa, no val la pena”

Ahir, a la conversa de Roy amb l’escriptora Laura Ferrero, es va presentar amb vambes i va parlar del seu rebuig al govern “d’extrema dreta i nacionalista” de l’Índia, que rebutja del tot. Sobre l’espinós tema del llibre, Roy va dir: “Si l’escriptura no és perillosa, no val la pena.” La presentació va durar una hora justa, i aquest en seria un petit resum editat:

“He escrit el llibre per explicar-me la meva vida a mi mateixa. Vaig viure el divorci dels pares quan tenia menys de tres anys, i la mare, cristiana de la comunitat siríaca, va ser humiliada per la comunitat per culpa del divorci. I va girar la humiliació en contra dels seus fills. Una part de mi rebia els cops i l’altra en prenia notes. La mare tenia atacs d’asma, amb visites a l’hospital. Sempre deia que es moriria i no es moria mai. Quan finalment es mor m’agafa de sorpresa. Em pensava que em sobreviuria i quan es va morir va ser realment terrible.

La meva mare feia servir l’asma que tenia com una arma. No li podies dir res, no fos cas que estigués més malalta. No vaig poder parlar mai amb ella. El llibre és la meva conversa amb ella perquè de viva no va ser possible etiquetar-la. Era com una pista d’aeroport on no podies aterrar.

Mira, sóc una adulta. Hi ha persones que culpen els pares del que els passa a la vida. Doncs jo no tinc por de l’obscuritat de les persones. Les fa més interessants. A l’Índia la idealització que es fa de les mares, mares que fan un fill, les converteix en la mare deessa. A Occident sovint hi ha la mare dimoni. No crec que aquestes coses siguin importants. El fet important són les múltiples cares que tenim. La mare va lluitar per ser una mare imperfecta i no ser manipulable. Una persona molt fascinant que, de passada, era ma mare.

El meu jo jove havia d’estar molt dolguda per anar-se’n de casa. Ho sé. Però, sabeu?, jo comprenia les batalles de ma mare. El perdó és complicat. La situes a ella com el pecador i a tu com el sant. I no és això. Avui tenim opinió sobre tot i crec que podríem ser ambigus, com jo faig amb ella. En canvi, som ambigus sobre el genocidi a Gaza, quan crec que en aquest tema no se n’ha de ser.”