Els artistes singulars d’Essaouira

Entro a la Galerie d’Art Damgaard a l’avinguda d’Oqba Ibn Nafiaa d’Essaouira. Vaig travessar aquesta porta fa vint-i-cinc anys quan vaig venir per fer un reportatge televisiu per al programa Música per camaleons de TV3. No hi havia tornat mai més. Era la primera galeria d’art que s’obria a la vila i amb el seu propietari, el danès Frédéric Damgaard, eren el focus d’on irradiava tot un grup de joves artistes que van revolucionar l’art marroquí i van sorprendre crítics i especialistes europeus. Vint-i-cinc anys després és palpable la importància pionera que van tenir en l’expansió de l’art que avui es percep pertot arreu a la ciutat.

Vaig conèixer Damgaard a París l’any 1999, en una exposició a l’Espace Paul Ricard dels seus artistes singulars d’Essaouira. Era danès, nascut a Svendeborg el 1937, historiador de l’art, especialista en art islàmic, galerista i assagista. Estava en plena ronda expositiva per una dotzena de ciutats franceses. Les obres d’aquell grup d’artistes em van fascinar. Sorprenia i trencava els esquemes de totes les classificacions estàndards de l’art contemporani. Havia sorgit espontàniament com una explosió controlada que, a poc a poc, Damgaard va saber estimular, encoratjar i donar-la a conèixer al món de l’art magribí, africà i europeu.

Un mes després, a Essaouira, a la costa atlàntica marroquina, a l’altura de Marràqueix, vaig retrobar Damgaard i els seus artistes. El fenomen era tota una revelació. El galerista em va explicar llavors que tot havia anat sorgint a partir del 1988 arran d’unes declaracions del rei Hassan II, al diari marroquí Le Matin. El rei, que a més és el Comanador dels Creients, el màxim líder religiós del país, va declarar fermament que l’afirmació d’alguns musulmans conservadors que l’escultura moderna i la pintura eren prohibides o no desitjades per l’Islam, era “completament falsa”.

Aquelles paraules reials van liquidar un dilema que tenallava l’art i els artistes. Significava la llibertat. A poc a poc, tímidament, van anar apareixent pintors desconeguts a la Galerie Damgaard. Ell els estimulava a continuar i a portar-li obres. Però mai no els va donar cap mena de consell ni indicació. El seu amic filòsof Georges Lapassade deia d’ell que encarnava un fenomen que els sociòlegs anomenen “l’efecte Pigmalió”. Quan dius a algú que allò que fa està bé, acabarà fent les coses bé. N’hi ha prou de donar-li suport.

Així fou com en poc temps es va anar forjant un grup d’artistes innovadors i extremadament creatius i originals que havien restat amagats a casa seva durant anys o havien hagut de dedicar-se a uns altres menesters per viure. La majoria eren analfabets de famílies humils dels camps i els boscos del voltant, que no havien pogut anar a escola i desconeixien la història de l’art i les creacions de l’art contemporani internacional. Havien estat i eren manobres, músics ambulants, camperols, artesans de la fusta, mecànics o pastors nòmades.

No coneixien Pollock, ni Dalí, ni Miró, ni Picasso, ni el surrealisme, ni l’art brut. Això no obstant, pintaven amb una sorprenent inspiració autòctona que els situava espontàniament en el camí dels grans artistes i moviments. Eren autodidactes i el seu imaginari artístic i espiritual provenia de la màgia, les tradicions ancestrals, el somni, el trànsit i els estats alterats de consciència provocats per la música gnawa i més confraries musicals de la regió d’Essaouira.

La música gnawa en l’imaginari d’Essaouira

Els gnawa provenen del Sudan i han conservat els seus rituals i la seva màgia inalterables fins avui dia, tot i la creixent afluència turística i l’interès del públic. Els grups de músics toquen tota la nit, amb una percussió molt repetitiva de tambors i cròtals de ferro, que va provocant el trànsit als músics i espectadors. La música es fa servir en celebracions i rituals i per sanar, atès que causant estats alterats de consciència té el poder de guarir malalties nervioses i de la ment. Cada any a l’estiu es fa a Essaouira un important festival de música gnawa, en què també actuen músics vinguts d’arreu del món que fan jazz, reggae, blues, rock i pop.

És important de constatar per a entendre la força considerable del fenomen artístic, que aquesta vila, antigament anomenada Port de Tombuctú, per la seva importància en el comerç marítim, ha estat durant segles gresol de cultures africanes i mediterrànies: fenicis, portuguesos, espanyols, àrabs, jueus, amazics i negres africans. La cultura i l’art sempre han impregnat la vida de la ciutat i de la gent, igual que el comerç, la religió, les creences animistes dels amazics originals del país o dels africans que van arribar com a esclaus per treballar en les plantacions dels grans sultans. De l’Àfrica negra va arribar tot un món ancestral, espiritual, animista, profundament arrelat a la terra, a la vida i a la música de la gent fins als nostres dies.

Actualment, conviuen en perfecta harmonia a la regió, àrabs, amazics i negres africans descendents dels primers esclaus. Una amalgama de creences molt arrelades en el passat, en la vida espiritual musical i artística del lloc. És com si les múltiples influències formessin un tot que lliga percussió i pintura, colors i imatges oníriques, màgia i realitat, com una insòlita i meravellosa explosió vital i artística.

L’energia artística i cultural d’Essaouira és agermanada amb el vudú d’Haití i els artistes que l’envolten, els cultes orixà cubans o la macumba brasilera, tots ells d’origen africà i portats pels esclaus negres. Així com la música africana és la font d’on ha nascut tota la música moderna, el blues, el jazz, el rock & roll, el hip-hop, etc.

Essaouira podria ser un centre imaginari de moltes confluències culturals i espirituals seculars. Si ho és o no, jo no ho sé, però sí que això és el que reflecteix l’art dels seus artistes singulars, tal com han estudiat Frédéric Damgaard i Georges Lapassade, filòsof, psicosociòleg i etnòleg, un intel·lectual referent del Maig del 68, que va viure temporades llargues a la ciutat, estudiant la música gnawa, el trànsit, i els rituals ètnics i culturals de la regió.

Lapassade i Daamgard eren amics i especialistes en l’art, la història i la cultura d’Essaouira. Val a dir que als anys seixanta i setanta, la ciutat va ser un pol d’atracció per a hippies i artistes d’arreu del món. Per ací van passar els del Living Theatre, Jimmy Hendrix, Cat Stevens i molts artistes de l’onada psicodèlica, i també fans i estudiosos dels estats alterats de consciència. Lapassade sostenia que els hippies també havien influït en els artistes singulars d’Essaouira, cosa que Damgaard, amb la seva racionalitat nòrdica, negava. Però, amb els anys, va acabar donant-li la raó. Sí, era un element més, entre tants, que havia deixat empremta en la cultura de la vila i dels seus artistes.

A la Galerie Damgaard, vint-i-cinc anys després

Quan entro a la galeria sento com si els anys no haguessin passat. Les mateixes obres a les parets, les escultures fantàstiques pels racons, els preciosos mobles art-déco fets amb fusta de tuia que dissenyava Damgaard, i una calma i lluminositat especial, una barreja estranya del racionalisme nòrdic del galerista i l’explosió vital d’imaginació i colors dels artistes d’Essaouira.

Em rep i m’abraça Saadouni M’Barek, l’ajudant de Damgaard que ens va fer de guia sobre el terreny per filmar i entrevistar els artistes en els seus tallers i cases de les viles del voltant. Sempre ha recordat els camaleons, em diu. Era el títol del nostre programa i un dels animals protagonistes de l’imaginari africà i amazic dels habitants de la vila, els “souiris”, àmpliament reflectit en les seves obres, com ara les serps, els escorpins, les hienes, els dimonis, els genis del bosc i més entitats fantasmagòriques reals o irreals.

Fréderic Damgaard va morir el 9 de juliol de l’any passat, aquests dies fa just un any, em diu. A vuitanta-set anys. Es va vendre la Galeria l’any 2006 per motius de salut i se’n va anar a viure a Taghazout, un poble de pescadors prop d’Agadir, d’on va continuar escrivint i publicant articles i llibres. És enterrat al cementiri musulmà d’aquell poble, atès que els darrers anys de la seva vida es va fer musulmà i va adoptar el nom de Youssef Reggragui. Ara la galeria és dirigida per Alain Graffe i Claude Jadot.

En tots aquests anys, els artistes singulars promoguts i impulsats pel galerista i historiador danès han triomfat en l’escena marroquina i europea. Han fet moltes exposicions i molts són valorats i admirats per crítics i col·leccionistes mundials. Alguns altres galeristes i promotors han pres el relleu de Damgaard, però, els dies a venir, quan em retrobi amb alguns dels artistes, una cosa tindré clara: sense ell moltes coses han canviat per als artistes. Els falta el motor entusiasta que, incansablement, els va promocionar en sales d’art, museus i universitats europees, entre especialistes, crítics i el públic afeccionat.

Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar

L’endemà em trobo a la galeria amb dos dels artistes que vaig conèixer fa vint-i-cinc anys: Said Ouarzaz i Mustafà El Hadar. Said, content de veure’m, m’abraça i em fa dos petons. Les seves primeres paraules són en record de Frédéric: “Han passat molts anys. He exposat a molts llocs, al Marroc i a Europa, però no hi ha ningú com ell. L’artista no és ell sol. Cal un galerista, un periodista, un crític… Aquí és difícil perquè no hi ha gent com Damgaard. Hi ha molts joves que tenen bones idees, però els manca el suport i l’impuls d’algú que cregui en ells.”

Said Ouarzaz va néixer el 1965 a la zona rural d’Essaouira, en una família pagesa. Eren pobres i els seus pares no el van poder portar a escola. “Sóc autodidacte. És el vent que em porta les idees. De vegades estic sol a casa i noto que la memòria surt volant i el vent me la retorna amb idees noves. De petit ja feia escultures i pintures. Un dia em van parlar d’aquesta galeria i hi vaig portar una de les meves pintures. Frédéric la va mirar atentament i em va preguntar quin preu hi posava. Li vaig dir una xifra. Ell em va mirar fixament i em digué: ‘Val molt més.’ Em va animar a portar-n’hi més i a continuar pintant. No em va dir mai què havia de fer ni com. Quan vaig sortir d’aquí, em sentia com si dins meu haguessin sembrat una planta.”

Said feia d’agricultor i de manobre abans de sentir-se posseït per la pintura. Després de conèixer Damgaard va començar a pintar intensament. En un estil que podríem dir d’abstracció, les seves idees es plasmen directament, ràpidament, sobre la tela. Ens endinsen en el seu món. Un univers molt ric, amb elements de la natura, la terra, els animals, els genis i els dimonis de la foscor. Cal mirar les seves teles una estona atentament per començar a veure-hi aparèixer alguns ocells, ombres de persones i cares en primer pla.

El galerista deia que no podia ser qualificat de pintor abstracte. De fet, molts d’aquests artistes són ben lluny de poder ser qualificats amb els nostres paràmetres habituals. Damgaard deia: “Era una mena de pintura mig abstracta, mig figurativa, que desembocava en un estil molt singular i molt ‘souiri’ (d’Essaouira). El caracteritza la immediatesa i la força tempestuosa del traç.”

Recordo que l’altra vegada vaig anar a casa de Said. Va ser com impregnar-se del seu món màgic i misteriós. Vivia al camp, més enllà dels arbres d’argània, en un lloc de paisatge semiàrid, on els vents alisis no arriben i els wadis són secs. La terra és esquerdada per barrancs i a la nit se senten udols d’animals, de llops o de hienes. És un món misteriós, inquietant. La simbiosi de l’artista amb l’espai i la terra sembla reflectir-se en la seva obra. Ell i el seu paisatge són la seva obra.

Hi posa tot allò que té a dins, m’explica avui. Tota la seva vida. “Als meus quadres hi ha tot: la vida, la terra, els animals, la guerra, lletres, paraules, dimonis… Quan hagi de morir vull deixar alguna cosa gran, important, per als qui vinguin després. Vull deixar alguna cosa per als altres, quan ja no hi sigui. Fixa’t, en Frédéric ja no és amb nosaltres, però n’hem parlat tot el matí. És mort, però és com si fos viu.”

Em sembla que tant Ouarzaz com tots els altres artistes singulars d’Essaouira, tenen una identificació gairebé espiritual i carnal amb allò que expressen en les seves obres. Com si l’artista i l’obra formessin part d’una mateixa cosa, com si integressin un univers fet d’idees i matèria, de somnis i realitats, d’allò que és visible i allò que és invisible. Pintar és per a ells una necessitat espiritual, mental, gairebé física.

Tots expliquen que pinten perquè ho necessiten, els fa el bé, quan acaben s’han tret alguna cosa de sobre, descansen i es relaxen. Esperen que també produeixi en els seus espectadors l’efecte benefactor que els origina a la part més íntima de l’ànima. Parlen sovint de fer el bé als altres amb el seu art. Una idea que, sens dubte, els uneix a l’univers dels gnawa.

Això també m’ho va expressar amb paraules semblants aquell dia l’artista Mustafà El Hadar. Va néixer el 1964. A dotze anys va anar a viure a Essaouira amb el seu pare. Va passar dos anys malalt, a casa, sense poder anar a escola. Tot el dia pintava i dibuixava, m’explica. A vint-i-cinc anys ja pintava petits quadres sobre pell de cabra. Una tècnica que ha emprat tota la vida. Ell mateix asseca, tensa i prepara les pells per a pintar. Com un timbaler fa el seu instrument. Usa una tinta tradicional marroquina, la smah, que al llarg dels segles s’ha emprat per a la cal·ligrafia i l’escriptura de manuscrits. Es fabrica amb excrements d’ovella, llana, aigua…

De jovenet es guanyava la vida fent d’artesà de fusta de thuia en un petit taller de la medina. Ningú no s’interessava per les seves pintures i va deixar de fer-ne. Però un dia les coses van canviar definitivament. Com tots ells, es va atrevir a ensenyar els seus quadres a Damgaard, que el va animar a continuar i li va organitzar una primera exposició a la seva galeria i després a Suïssa. I així va començar una carrera d’èxit al Marroc i a Europa. Fins avui.

“De vegades, a la nit, em desperto i tinc la necessitat de pintar. Vaig en silenci a la cuina per no despertar la meva dona. Em cal treure alguna cosa que tinc dins meu, com si estigués malalt. Quan acabo el quadre em sento alleujat, guarit. El cervell cerca, és una altra imaginació. Vas a un cafè. T’hi asseus. Mires, penses. Vull explicar coses en els meus quadres. La inspiració és a casa. Dormo. Penso. És l’aire que em porta les idees. No he estudiat. La meva escola és el meu cap”, em diu, assenyalant-lo i rient.

Mohamed Tabal, Ali Maimoun i Hamou Aït Tazarin

Aquesta vegada no he pogut saludar personalment uns altres artistes que em van agradar. Però conservo ben viu el seu record i en tornar a veure les seves obres a la galeria m’ha vingut a la memòria allò de què vam parlar aleshores. En primer lloc, un dels que avui són més famosos i reconeguts, Mohamed Tabal, el pintor gnawa per excel·lència. De fet, era un timbaler ambulant que anava amb ase pels poblets de la regió. Era un iniciat en els rituals de possessió. Feia música i vivia d’allò que la gent li donava: diners, menjar o un lloc per a dormir.

Quan Damgaard va veure’n les pintures va pensar que Tabal era el pintor de l’univers gnawa, els mites i els colors d’una confraria que va venir amb els esclaus negres del Sudan. És el pintor errant del trànsit, la percussió i la màgia. Plasma tot un univers místic, en què cada fragment del quadre és habitat per petits personatges que viuen històries paral·leles. És la seva veritat, la història dels seus ancestres esclaus vinguts de l’Àfrica.

“Subjecto el pinzell amb mà ferma –m’explicava quan ens vam trobar fa anys– fins que el meu cap vola lluny. La música em posseeix i jo esdevinc instrument. La pintura raja del meu cos al ritme del timbal.”

Ali Maimoun era manobre i vivia envoltat d’un bosc d’arbres de thuya. La seva obra reflecteix amb força i bellesa el món del seu subconscient. Ple de records, de la màgia africana, dels rituals i cerimònies tribals, un imaginari on conviuen màscares humanes i bèsties amenaçadores. “La seva obra s’acosta a l’art primitiu, però té una força de suggestió tan original que no se’l pot incloure en cap escola ni en cap moviment artístic. En Ali Mimoune s’expressa la força de l’art de la inventiva on l’irreal toca amb l’imaginari”, deia Damgaard.

Els qui sí que s’inspiren directament en l’art primitiu de veritat són els germans Youssef i Hamou Aït Tazarin. De petits, a les coves de muntanyes on vivia la seva tribu amaziga, prop de Zagora, s’admiraven amb les pintures rupestres que representaven bovins i animals exòtics que ja no existeixen al Marroc: dinosaures, elefants, hipopòtams, estruços, etc. La particularitat d’aquelles pintures rupestres marroquines, a diferència de les d’Altamira o Lascaux, és que les siluetes dels animals són fetes amb línies de punts. No amb un traç seguit. És amb aquesta tècnica ancestral que ells pinten avui els quadres, partint de la memòria tatuada al cervell o imaginada a través de segles i generacions.