Art negre, una geopoètica

Fins al 6 d’abril hi ha al MACBA una exposició important. Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica presenta una ampla reunió d’obres de les més variades tendències i tècniques d’artistes negres, provinents de països africans, afroamericans i el Brasil. Potser hi tornaré per assegurar-me que no n’hi ha cap d’aquí, nascut o resident (dels peninsulars n’hi ha un de Luanda que ara viu a Lisboa) i poques artistes, com ha estat la impressió en aquesta primera visita. El conjunt representa més aviat l’expansió dels artistes negres en el mercat internacional d’ara mateix, les galeries, la crítica d’art, els museus, els estudis universitaris, en el cànon actual del seu ram, en suma, en el conjunt de la Institució Art global, com està bé que així sigui. Aquesta és una exposició temàtica, i en conseqüència no hi entra la possibilitat de veure un panorama artístic i cultural transracial, el color és el negre. Bé està també que sigui així.

És una exposició temàtica sobre allò que durant anys se n’ha dit la negritud, concepte de fa un segle, als anys trenta, que avui cal fer servir amb pinces, després de ser qüestionat als anys cinquanta passats –fa més de setanta anys– per Frantz Fanon, psiquiatre i teòric martiniquès format amb el psiquiatre exiliat a terres franceses després de la guerra del 36 Francesc Tosquelles, com una manera insuficient de parlar del fet de ser negre, insuficient i d’alguna manera arrelada en el racisme. Diguem doncs negritud només per indicar que en aquestes sales estem davant d’una representació de la cultura negra transfronterera, que els internacionals tres dels quatre comissaris de la mostra presenten a partir del fet que el racisme és sobretot la racialització imposada sobre la psique individual. Res a dir-hi, fa molt que estimem l’obra de Samuel Fosso i les seves fotos d’ell mateix fent tots els papers dels colonitzadors i de les classes negres dominants després de la independència del país, Nigèria. Justament per això, el doctor Tosquelles compta en la història i la cultura dels artistes negres i les seves trajectòries, a través del pensament de Fanon, que amb ell ho va veure: el 1961 publica Els damnats de la terra (versió catalana de Maria Llopis, Tigre de Paper i Edicions Pol·len, 2020) i planteja fins a quin punt els colonitzats durant segles duen dins el colonitzador i la seva cultura, imposada, creguda de ser la millor i que tantíssims colonitzats assumeixen com a moderna i necessària, per convicció o per supervivència.

Com que hi ha tantes obres en l’exposició, remarco les que més m’han atret i fet mirar. Els guapos, de la nigeriano-estatunidenca Njideka Akunyili Crosby, un adolescent vestit d’una manera militar estilitzada, verda i groga, acompanyat d’un fons vertical a l’esquerra de fotos de càrrecs militars i, a la dreta, d’un fons vertical blanc, buit; per la subtilesa i el treball de memòria. La marededeu negra de bronze tancada dins d’una gran gàbia de metall de Theaster Gates, de Chicago; com no pensar en la Moreneta; l’obra es diu Tota la vida he hagut de lluitar i és del 2019, et retreu a tantes coses d’aquell any aquí, posem-hi. El mercader de Venècia, de la sèrie fotogràfica Autoretrat com a home blanc, del 2010, un venedor de bosses falsificades de marca, com tants se’n veuen arreu, acolorit i elegant, sobre un fons historiat d’un palau potser de Venècia, potser de Lisboa, on ara viu l’artista, Kiluanji Kia Henda, nascut a Luanda. La Manta de supervivència de l’anglès Daniel Baker, del 2013, un teixit de ganxo de polietilè metal·litzat. L’olla de pressió amb dibuixos d’un mapa africà del marroquí Batoul S’Himi, del 2022, de la sèrie Món sota pressió. La sala de banderes sense territoris, on cap tantíssima imaginació negra. El gran mural de l’Otholith Group, un vinil de grans proporcions que fa de recepció al visitant, del 2023, Concentració massiva d’energia negra interescalar.

La directora del MACBA s’acomiada

Una nota final. Aquesta gran i progressista exposició és alhora el comiat de la directora del museu i una dels quatre comissaris d’aquesta mostra feta en col·laboració amb museus importants de Chicago, Londres i Brussel·les. Elvira Dyangani Ose haurà dirigit el museu barceloní no arriba a cinc anys, un mandat, que no li és renovat. Deixarà el museu aquest mes d’abril. Hi ha marro. Celebrada com la primera dona a dirigir el MACBA, i a més negra, aplaudida pel cor de mitjans de la capital, va engegar com a trofeu de l’ajuntament i en particular dels Comuns (potser de Jordi Martí, el socialista que va passar als Comuns i després torna a ser socialista que és el nexe amb Catalunya de Borja-Villel, de qui al seu torn és d’alguna manera deutora la directora del MACBA). Però la privada Fundació MACBA, que és qui més pes té en aquest museu públic, no l’ha vista mai bé i a ella potser el museu li ha anat gran. En el seu haver, més presència d’artistes catalans d’ençà l’època de B-V, convindrà recordar-ho. En el seu deure, un equip i uns treballadors del museu sovint dirigits amb arrogància (una altra marca B-V) que no la ploraran. La sorpresa: Elvira Dyangani Ose se’n va a dirigir la Biennal d’Art d’Abu Dhabi, la riquíssima capital dels Emirats Àrabs, paradís actual de l’art contemporani més contemporani –com el de l’expo que aquí comento, amb obres molt recents– i, també, un dels inferns dels drets humans. Coses que passen.