Article de Marta Rojals

L’art de Julià Guillamon d’explicar la història cultural

  • ‘El jove Palau i Fabre’ s’afegeix a una singular trajectòria d’investigació que renova els estudis, defuig rutines i amplia perspectives

Mercè Ibarz
06.04.2024 - 21:40
Actualització: 07.04.2024 - 11:22
VilaWeb
A la dreta del llibre, Palau i Fabre amb els seus amics Julià Guillamon i Cristina Pueyo (fotografia: arxiu J. G.).

Com en tots els seus llibres i exposicions, aquest té un subtítol que il·lumina el mètode Guillamon. Em refereixo a la seva manera d’investigar i escriure la nostra història cultural moderna i contemporània, en què ell ocupa un lloc destacadíssim, per singular, per la doble condició de fura de recerca incansable i d’escriptor atent a l’observació, la descripció i el matís: tret essencial del mètode Guillamon és l’escriptura, incisiva i fluida, però també les preguntes i les connexions que potser només un escriptor es fa. El conec de fa temps, segueixo el seu treball, som còmplices en les investigacions respectives, em permeto doncs dir als lectors que la meva admiració no surt de l’amistat fraternal, que hi és. No, parlo de feina.

No conec gaires investigadors tan complets com Guillamon, ho dic també en tant que acadèmica, tan vitalment interessats i, doncs, exhaustius, del personatge que biografia (o en fa exposicions, d’escriptors, d’editorials o d’aquest mateix diari, o analitza la Barcelona contemporània en literatura, o en la seva immersió de referència sobre l’exili literari a Amèrica) sinó que a més s’amara de l’època, en el conjunt d’elements i sobresalts culturals, sociològics, psicològics i etnogràfics que constitueixen una persona des de la infància. El seu treball fa bo el vers del poeta John Donne: Ningú no és una illa.

Anem al subtítol d’El jove Palau i Fabre: “Una família de l’Eixample de Barcelona, el somni d’Eivissa i la Guerra Civil.” Un relat col·lectiu de la ciutat el primer terç de segle, la fugida d’un jove que cerca el seu camí i no el troba, que no vol anar a la guerra (com tampoc el país la volia), el daltabaix de la guerra i com la va viure aquella família de l’Eixample, amb dades i reflexions novíssimes respecte dels relats habituals i rutinaris sobre la burgesia il·lustrada urbana.

A partir d’aquest volum, editat per Galàxia Gutenberg, gairebé cinc-centes pàgines plenes a vessar d’informacions culturals de categoria sobre l’escenari dels anys trenta del moment vibrant i contradictori de la cultura catalana, que Guillamon ha estudiat i divulga tan bé, podria escriure una colla d’articles, amb tot el que s’hi explica (G prepara un altre volum, del tot independent, sobre el poeta en la postguerra, l’etapa de París i el retorn). Però aquí vull parlar del seu mètode, de la combinació àgil, plena de recursos, de la mirada de prop i de la mirada ampla que aquest home practica en tot el que fa.

Per fer-ho em centraré en les pàgines dedicades al doctor Emili Mira, psicòleg i pedagog, personatge fonamental de la Catalunya dels anys trenta, creador el 1933 amb el filòsof Joaquim Xirau de la imprescindible Revista de Psicologia i Pedagogia, que va durar fins el 1937, i introductor de la psicoanàlisi al país. Nascut accidentalment a Cuba el 1896, va treballar per a la Mancomunitat i per a la Generalitat republicana; després de passar l’exili a la Gran Bretanya, els Estats Units i l’Argentina es va instal·lar en el Brasil, on va continuar treballant com a pedagog de la formació professional i on va morir, a Petrópolis, el 1964.

El jove Palau i Fabre va estudiar a l’Institut Tècnic Eulàlia, l’objectiu del qual era oferir “una alta preparació i catalanitat legitimada des de les institucions de l’antiga Mancomunitat”, a partir de tants professors que havien estat depurats de la Universitat Industrial durant la dictadura de Primo de Rivera. El doctor Mira, director llavors del Laboratori d’Orientació Professional de la Generalitat, estava estretament vinculat al projecte pedagògic. El país era així: tot lligat amb el màxim rigor i a l’avançada de molts coneixements. Jo mateixa, si m’ocupés d’una biografia similar –faig retrats, no pas biografies absolutes, però posem que en volgués fer una– amb algunes referències més de la significativa trajectòria del doctor Mira n’hauria tingut prou. Guillamon, no. A més de fer la història de l’Eulàlia –després de fer la de l’art noucentista, ja que el pare Palau s’hi va relacionar molt– G s’endinsa en la Revista de Psicologia i Pedagogia i en els articles del doctor Mira.

En el primer número, publica “Assaig psicològic sobre el dolor”, preocupat pel benestar de noies i nois. G el llegeix a fons: “El dolor físic és la conseqüència d’una oposició entre el subjecte i la vivència del dolor. Mentre que en el sofriment psíquic ‘el subjecte no rep o experimenta el dolor, sinó que és ell mateix dolor’. Aquest sofriment psíquic el doctor Mira l’anomenava sentiment del buit.” Que bo. G sintetitza el mètode Mira: “Proposava el self-government (mitjançant treballs d’equip), la coeducació (l’escola mixta), eliminar barreres socials (i afavorir els que són inferiors en la relació, però compensant d’alguna manera els altres), fomentar els interessos comuns, eliminar la percepció d’injustícies reals o suposades, i recórrer a la trasplantació del nen a un altre grup quan es produïen friccions sense solució, afavorir un ideal de vida pròpia que encaixés en el marc d’organització en el qual es trobava.” Clarivident Emili Mira, indispensable.

Són tres pàgines meravelloses, una de les quals reprodueix la fitxa psicològica del doctor Mira per a les escoles. Hi reviu la figura d’aquest mestre del tot contemporani: el seu valuós treball connecta avui amb el món dels adolescents i la plaga de suïcidis. I així tot el llibre. Els avantpassats s’alcen de la tomba i ens saluden, amatents i en tantes ocasions riallers, per recordar-nos tot el que de bo (o de poca-solta, segons el cas) es pot fer en aquesta vida. És l’art i mètode Guillamon.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any