Bloomberg · Manuela Tobias

Cristian Dezilio pensava que es podria permetre sense problemes el préstec que demanà per a comprar un vehicle de segona mà al seu fill: la quota mensual, al cap i a la fi, no superava l’equivalent en pesos a 355 dòlars (uns 300 euros).

Facilitar l’accés al crèdit de milions d’argentins havia estat una de les primeres grans mesures del govern Milei. La taxa anual d’inflació anual, que havia arribat a enfilar-se fins a un 300%, caigué dràsticament durant els primers mesos de govern del president actual, i semblava que l’economia del país tornava a créixer després d’una llarga recessió.

Però, aleshores, la situació econòmica de l’Argentina canvià de cop i volta. Dezilio, que fins aquell moment havia pogut repagar el deute sense problemes, començà a endarrerir-se en els pagaments.

“El preu del pollastre pujà, el preu de la bombona de butà pujà i el meu sou començà a quedar curt”, explica Dezilio, pare de quatre fills. “Quan vaig demanar el préstec, el desembre del 2024, les coses no eren tan cares. En aquell moment, podia repagar-lo amb facilitat. Ara és una lluita contra vent i marea.”.¡

Les facilitats per a accedir al crèdit són tota una novetat per a un país on els préstecs tradicionalment han estat molt difícils d’aconseguir, tot i que la disponibilitat del crèdit a l’Argentina se situa molt per darrere de la resta de Llatinoamèrica. Però ara l’augment dels tipus d’interès, l’alentiment del creixement econòmic i l’augment de la desocupació ha fet que molts argentins –Dezilio inclòs– tinguin problemes per a saldar els seus deutes.

La taxa de morositat dels préstecs personals no bancaris augmentà fins a un 24% al gener, segons dades del banc central argentí analitzades per la consultora argentina EcoGo. Un 10,6% de les llars argentines acumula 90 dies de retard, pel cap baix, en el repagament de les quotes. És la xifra més alta d’ençà que el banc central del país començà a desar-ne registres, l’any 2010.

Segons càlculs de Sebastián Menescaldi, director d’EcoGo, el volum del deute dels argentins se situa ara un 50% per sobre dels ingressos mensuals.

La precarietat financera de molts argentins contrasta dràsticament amb la millora de la situació econòmica del país, que encapçala dos anys consecutius de creixement i que ha aconseguit de reduir notablement la inflació i tornar al superàvit fiscal. També explica –si més no, en part– per què l’índex d’aprovació de Milei caigué al 36% el mes passat, el nivell més baix d’ençà que fou elegit president.

La reducció de les barreres d’accés al crèdit, tant per a consumidors com per a empreses, sovint s’ha considerat una de les grans fites del govern Milei en matèria econòmica. L’accés al crèdit continua essent relativament baix en comparació amb uns altres països de la regió, però d’ençà de l’arribada de Milei a la presidència s’ha duplicat fins a assolir un 13,6% del producte interior brut, segons dades del banc central argentí.

Tanmateix, l’augment dels tipus d’interès l’any passat agafà desprevinguts molts consumidors argentins.

Durant anys, l’alta taxa d’inflació de l’Argentina ha afavorit l’ús de les plataformes de pagament a terminis sense interessos: si els preus creixen de manera continuada, el valor del deute es devalua i, per tant, les compres esdevenen més barates si el termini de repagament s’allarga uns quants mesos. Però aquest coixí econòmic ha anat desapareixent a mesura que la inflació s’ha anat alentint.

Mentrestant, els treballadors del sector privat continuen cobrant menys –si es té en compte l’impacte de la inflació– que no pas abans de l’elecció de Milei; els salaris del sector públic es troben uns vint punts per sota dels nivells pre-Milei.

Fins i tot, abans que es disparessin els tipus d’interès, els costos fixos dels argentins –com ara les factures dels serveis públics– s’havien multiplicat per més de cinc d’ençà de l’arribada de Milei al govern. Les retallades en les subvencions i la desregulació dels lloguers, el transport i els serveis públics han elevat aquestes despeses fins a prop d’un 22% dels ingressos familiars, segons la consultora Empiria, set punts per sobre dels nivells pre-Milei. I, per si no n’hi hagués prou, els argentins dediquen ara un quart dels seus ingressos a repagar deutes.

“Les famílies gasten gran part del seu salari tan bon punt comença el mes”, diu Federico González Rouco, economista de Empiria.

Dezilio, que treballa en una ferreteria de Buenos Aires, ha notat l’impacte. A final de l’any passat, ell i la seva dona van tancar el quiosc que regentaven per treure’s un sobresou, una decisió que atribueix a la caiguda del consum entre els treballadors argentins. La seva dona, explica, es dedica ara a organitzar festes d’aniversaris infantils.

“La gent solia comprar com si cada dia fos la nit de Nadal”, diu. “Ara, en canvi, tan sols compren allò que els és estrictament necessari.”

La caiguda del consum entre la classe treballadora argentina és un reflex de l’augment de la desigualtat social durant el govern Milei. L’agricultura, la mineria i els serveis financers, que donen feina a prop d’un 8% de la població activa argentina, creixeren d’un 17% durant el trimestre del 2025. Però la indústria, el turisme, el comerç i la construcció, que concentren prop de la meitat de la mà d’obra i concentren aproximadament la meitat dels llocs de feina del país, es contragueren d’un 3%, segons un estudi de Barclays.

Segons xifres del govern, les empreses argentines han retallat 200.000 llocs de feina –prop d’un 3% del total– d’ençà de l’arribada de Milei al càrrec. La inflació ha crescut de manera ininterrompuda d’ençà de la primavera de l’any passat, i la guerra a l’Iran amenaça d’atiar encara més les pressions inflacionistes.

A Ezeiza, un suburbi de Buenos Aires, Ana Valerio, dependenta de professió, demanà un préstec l’any 2024 per a ajudar a pagar la festa dels quinze anys de la seva filla. El seu marit, en Darío, ja havia perdut la feina quan demanà el préstec; enguany, l’home ha tornat a quedar-se sense feina perquè l’han acomiadat de la fàbrica on treballava.

Ara, explica, el deute de la festa ha estat remès a una agència de cobraments. “Ací va ser on la cosa va començar a sortir de mare”, diu Valerio, mare de dos fills, que guanya uns mil dòlars el mes (uns 850 euros) com a dependenta en uns grans magatzems d’Ezeiza. “La festa va ser meravellosa. Cada volta que miro les fotos penso, quina patxoca. Però ara mira”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb