Sóc un enginyer de programari sènior en una empresa mitjana de tecnologia i, per a mi, la IA s’ha convertit en una mena de llop que et mira fixament mentre treballes. Fins ara he evitat de deixar que la màquina fes la meva feina, perquè no volia quedar com un inútil que només segueix instruccions. Però ara tot ha canviat i no hi ha manera d’ignorar-ho.

Al principi, alguns companys comentaven que certs programes de IA eren útils. Després, el teu cap et diu que la provis. I ara, dins l’empresa, t’ho deixen ben clar: “Els qui utilitzen IA passen al davant dels qui no.” Una mica estimulant, oi? Com una mena de joc brut en què, si no puges al carro, et deixaran tirat.

Això passa en moltes empreses i sí, la majoria opta per pujar al tren de la IA. La gran sorpresa és que aquestes eines ja funcionen prou bé. No parlo de màgia ni d’intel·ligència superior: parlo d’una cosa que pot arribar a fer la teva feina millor i, sobretot, més de pressa que tu, i que les empreses començaran a preferir perquè el preu hora d’un treballador ara mateix queda molt per sobre del que costa la subscripció a una eina d’intel·ligència artificial.

N’he vist l’evolució en ben pocs mesos: els resultats que m’oferia abans eren equivocats, lents i feixucs, però ara sembla que sap què fa i em sento com un rellotge vell al costat d’una màquina nova. Els inversors del sector tecnològic cada vegada estan més obsessionats amb la rapidesa i l’eficiència, i sembla que comencen a veure com els humans quedem atrapats a fer feina de farciment, revisant coses que una màquina ja podria saber fer millor que nosaltres.

I això és realment preocupant: que tot allò que hem après i construït amb esforç acabi perdent valor simplement perquè una màquina ho pot fer més de pressa. Ja no es tracta tant d’aprendre o de millorar, com de sobreviure en un sistema que prioritza l’ús de les màquines per damunt de l’experiència humana.

No vull passar els dies fent una feina buida de sentit, limitant-me a alimentar una màquina que, com una mena de casino, de tant en tant et retorna un resultat prou bo per a satisfer el cap. Perquè, al cap i a la fi, és així: quan fas una petició a una IA, hi ha un cert grau d’atzar en la resposta. Mai no obtindràs exactament el mateix resultat amb una mateixa pregunta, i això fa que tot plegat sigui menys fiable que no sembla a primera vista.

Si mirem el futur amb els ulls oberts, veig companyies apujant el preu d’aquestes eines –que ara són assequibles per a tothom– quan les nostres idees siguin escasses a causa d’un cervell atrofiat que ja no sap resoldre problemes per si mateix. I, quan s’arribi a aquest punt, què faran les nostres empreses? Acomiadar pares de família abans que reduir la despesa en màquines. De manera que els famosos “acomiadaments per la IA” podrien arribar, però disfressats, com un cop sec a l’orgull de qualsevol que creia que la seva feina tenia sentit, un tret a l’ego dels programadors, que ens crèiem déus perquè érem els únics dins l’empresa que sabíem interpretar paràgrafs plens d’uns i de zeros.

No ens n’hem adonat i hem pujat amb tota la nostra família a un cotxe que no té frens conduït per una carretera per on no hem passat abans i plena de revolts. Llegeixo Bukowski i sembla que ja ens n’havia avisat, però ara la tragèdia és digital.