Fa cinquanta anys, el 3 de març de 1976, la Policia Armada va assaltar una assemblea obrera a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, i va acabar disparant amb foc real contra els treballadors que en sortien, ofegats pels gasos lacrimògens. El balanç va ser de cinc morts i més de cent cinquanta ferits, molts per arma de foc. Mig segle després, no hi ha cap responsable dels fets condemnat i el procediment continua essent la prova més crua d’una impunitat institucionalitzada.

No solament es tracta d’impunitat penal, sinó també d’una opacitat sostinguda de les autoritats espanyoles respecte al dret de saber la veritat (i protegir els botxins): no hi ha hagut una desclassificació integral de la documentació sobre l’actuació, les ordres i la cadena de comandament. De manera que, ara com ara, no se sap –o no es pot verificar– què es va ordenar exactament ni qui la va dirigir. La comparació és inevitable amb la desclassificació recent de la documentació del cop d’estat del 23-F i demostra que, quan hi ha voluntat política, els arxius es poden obrir.

En referència a això, el PNB i EH Bildu han mogut ara fitxa al congrés espanyol perquè l’executiu de Pedro Sánchez desclassifiqui la documentació encara sota secret. I és aquí on es topa amb la llei de secrets oficials del 1968, que no fixa terminis automàtics ni una obligació general d’obertura i, sobretot, amb la manca de voluntat política.

Què hi va passar?

El 3 de març de 1976, en plena vaga i mobilització obrera, milers de treballadors –bona part provinents de fàbriques i tallers del metall– es van aplegar a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri obrer de Zaramaga. L’església era, com tantes altres aleshores, un espai de refugi per a l’assemblearisme: no hi havia llibertats sindicals ni dret de reunió efectiu. I la Policia Armada va actuar amb gasos lacrimògens en un recinte ple de gom a gom, cosa que va implicar una sortida en massa d’obrers, amb pànic i asfíxia. Va ser en aquell moment quan la policia va obrir foc, en un dels episodis més foscs de l’anomenada transició espanyola.

Aquell mateix dia hi va haver vora cent cinquanta detinguts i càrregues fins i tot en entorns sanitaris: es va arribar a carregar a les urgències de l’Hospital de Santiago mentre es feia el triatge dels ferits. Els dies següents hi va haver vagues i protestes solidàries en més ciutats i la repressió va causar més morts: a Tarragona, Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir el 5 de març en el context de les protestes; a Basauri (Biscaia), Vicente Antón Ferrero va morir el 8 de març. Novament, el primer aniversari dels fets a Vitòria també va ser reprimit per la policia, cosa que evidencia una continuïtat repressiva i descarta que fos un episodi esporàdic.

Les comunicacions policíaques enregistrades per la gent

La matança de Vitòria té una singularitat que permet de mostrar sense matisos la brutalitat –i la lògica– del dispositiu policíac: es van enregistrar comunicacions de la policia durant l’operació. Receptors domèstics de FM les van captar i, després, van circular en forma de cassets com una prova de la violència institucional. EITB/Ràdio Vitòria i l’arxiu sonor de l’entitat Martxoak 3 en conserven fragments.

Aquests enregistraments no parlen d’un “excés”, sinó que deixen sentir la lògica d’una operació en què l’ús de les armes es donava per fet. En un moment, un agent demana reforços i avisa: “Haurem d’emprar les armes de foc.” Més endavant, en plena actuació, una altra veu admet: “Ja hem disparat més de dos mil trets.” I el tancament és gairebé una confessió: “Hem contribuït a la repressió més gran de la història. Aquí hi ha hagut una matança.”

Malgrat tots aquests indicis, no hi ha hagut la conseqüència que en qualsevol democràcia seria bàsica: una investigació efectiva, la identificació de responsables i la rendició de comptes. El recorregut judicial es va caracteritzar per les traves: inhibicions, derivació a la jurisdicció militar i arxivament per a “impossibilitar la identificació de responsables”. En reconstruccions recents, fins i tot s’hi recull que la justícia militar de l’època va assumir la naturalesa delictiva –“homicidi” o “lesions”–, però no va assenyalar comandaments, i va acabar refugiant-se en la manca d’autoria individualitzada.

Aquests dies, El Diario ha publicat una reconstrucció amb accés a documentació interna del Govern Civil d’Àlaba, de la Brigada Político-Social, de la Guàrdia Civil i més fonts, alguna amb segell de “confidencial”, via arxiu provincial. En línia amb els enregistraments captats, aquests papers també dibuixen una pauta repressiva prèvia. La vigília, el 2 de març de 1976, una nota del Govern Civil advertia que les forces d’ordre públic reprimirien “amb tot el rigor”. I, l’endemà, a les comunicacions internes, la lògica no era la de contenir sinó la d’imposar: “desallotgeu l’església com sigui” i “haurem d’emprar les armes”. No és el llenguatge d’un accident, sinó una operació pensada per a reprimir.

Un reconeixement simbòlic cinquanta anys després

Enguany el govern espanyol, amb una publicació al BOE el 23 de febrer passat, va declarar l’església de Sant Francesc d’Assís lloc de memòria democràtica. També s’han enviat cartes de reconeixement a familiars i ferits afirmant que van sofrir “violència injusta” d’unes institucions que engloben en el franquisme.

És un pas institucional notable, però no resol la qüestió central: qui va ordenar l’operació, qui la va executar i per què els tribunals no l’han investigada fins al final. El debat d’aquests dies al parlament basc ho evidencia. La cambra ha aprovat un text que demana al govern espanyol que reconegui “el paper de l’estat” en la matança, una fórmula que les víctimes consideren insuficient, perquè evita la paraula responsabilitat.

Arran de les traves de la justícia espanyola, aquest cas, com tants més, ha provat d’obrir-se camí per unes altres vies. Per exemple, amb la querella argentina i el principi de jurisdicció universal. La jutgessa María Servini va arribar a dictar el 2021 una interlocutòria de processament contra Rodolfo Martín Villa i hi va incloure explícitament les morts del 3 de març de 1976 a Vitòria, a més de les de Sant Fermí del 1978, dins els crims contra la humanitat. Però aquell moviment no va cristal·litzar en judici. El desembre del 2021, el Tribunal d’Apel·lacions argentí va revocar el processament per “falta de mèrit” –és a dir, perquè no hi veia proves suficients en aquell moment– i el 2022 se’n va confirmar l’anul·lació.

Per què no es desclassifica?

Hi ha dues respostes que s’encavalquen. La primera és més jurídica: Espanya arrossega una normativa de secrets oficials del 1968 que ha permès d’allargar indefinidament secrets d’estat i, durant dècades, ha funcionat com un coixí de protecció de la transició i de les continuïtats de l’aparell. No és que la llei impedeixi desclassificar: ho deixa en mans del govern espanyol, que pot fer-ho si ho vol. I, de moment, no ha volgut.

La segona és clarament política i afecta directament el relat. Vitòria no és solament un episodi tràgic: és un focus sobre la cadena de comandament del postfranquisme immediat, sobre ministres i responsables que van formar part del relat “d’una transició modèlica”. Obrir els arxius no és solament un tràmit: és reescriure, amb documents, allò que durant dècades s’ha volgut deixar en la penombra.

Sobre la desclassificació, les associacions de víctimes i de memòria democràtica no demanen “papers” en abstracte, sinó, pel cap baix, comunicacions operatives i ordres d’intervenció (què es va ordenar, amb quins objectius i protocols), cadena de comandament (qui coordinava, qui responia davant de qui, quines comunicacions hi havia entre Govern Civil, ministeris i comandaments sobre el terreny), informes posteriors (avaluacions internes, justificacions, expedients inexistents o ocults), informació dels serveis d’intel·ligència i policia política (seguiment previ del moviment assembleari, llistes, infiltracions, criteris repressius) i comunicacions entre ministeris i presidència del govern de l’època.

El fet que hagin emergit documents “confidencials” via arxius provincials o recerques periodístiques no substitueix una desclassificació completa d’aquests blocs. Encara no hi ha una obertura sistemàtica dels arxius estatals sobre una de les matances més greus comeses per forces d’ordre públic durant la transició espanyola. I és aquí on el paral·lelisme amb el 23-F esdevé més que evident: si s’han pogut localitzar unitats documentals, desclassificar-les i publicar-les quan hi ha voluntat política, la pregunta ja no és si es pot fer amb Vitòria. La pregunta és per què encara no es fa, amb tot allò que implica: noms, ordres, cadenes de comandament i responsabilitats.