Antoni Pladevall (Taradell, 1960) s’ha anat convertint aquests darrers anys en una referència indefugible i a la vegada una mica outsider de la literatura catalana contemporània. Convé explicar-ho, això. Tothom ha alabat unànimement la riquesa de les seves obres i una certa aproximació elegíaca, sobretot desenvolupada d’ençà de Terres de lloguer (2006). Pladevall ha sabut trobar en la pagesia la seva matèria literària i mostrar-la amb tota la cruesa, però també amb tot el magnetisme, i això l’ha convertit en un autor ben estimat pels seus lectors. A la vegada, la temàtica i l’ambientació han fet que aquests lectors augmentin a un ritme sostingut, fruit sobretot del boca-orella, allunyat dels esclats immediats. La seva literatura és perdurable, com la terra, que dóna fruits i que és esponerosa en mots, personatges, situacions, expressions i sorpreses, que fan les delícies del lector. És producte de mercat, no de gran superfície, és de contacte directe amb el productor, artesanal, ben feta, amable. És literatura amb majúscula, de la que fa bon gust, com un tomàquet agafat al punt just o una albergínia acabada d’escalivar. Quedem al bar de la RENFE de Vic, ben tranquil darrerament, ara que els trens ni van ni vénen ni els esperen. És un lloc que ell ha freqüentat molt, a una passa de la Universitat de Vic i de l’horta urbana de Serrallonga, on hi ha qui feineja mentre fem les fotos. Avui hem quedat per parlar dels contes Aquesta nit passarà la guilla, però també de moltes coses més.

—Heu triat ser una veu de la pagesia amb la vostra obra narrativa. Per què?
—Ha estat pràcticament per imperatiu biogràfic. No hi ha hagut una presa de decisió, el fet d’haver viscut durant vint-i-cinc anys a pagès, en un entorn en què, quan em llevava, tot eren camps i boscs i un riu que travessava per anar a l’escola o per agafar el tren per a venir cap a Vic o cap a Barcelona –perquè a casa no teníem cotxe–, suposo que era una veritat que se’m va imposar del començament. Mai no vaig pretendre convertir-me en la veu de res, però vulgues no vulgues, una vegada escrites les primeres obres sí que m’he adonat que al final he acabat fent, volent i no volent, un retrat sobre les grans transformacions econòmiques i socials que han afectat la nostra pagesia en un període d’uns cinquanta anys. Nosaltres som la primera generació que hem vist com entrava en declivi i pràcticament desapareixia o es transformava un sistema de vida que havia perdurat durant segles, sobretot entorn de la figura del masover, que és allò que a casa érem, masovers, sense tenir la propietat ni d’un metre quadrat de terra. Per tant, he donat per bona aquesta mirada sobre aquest món en extinció tal com l’havíem conegut.

—On era aquest lloc on vau passar aquests vint-i-cinc anys?
—La masoveria era la Caseta del Puig, del veral de Mont-rodon, que és la part ponentina del terme de Taradell, per on passava i parava –ara només hi passa– el tren que ens duia o cap a Barcelona o cap a Vic a mercat el dissabte. És la masoveria on vam viure vint-i-cinc anys, fins que vam haver de marxar-ne a contracor perquè el propietari, absentista, un senyor que vivia a la plaça de Catalunya, 1 (me’n recordo perfectament, perquè cada primer de novembre baixàvem amb el meu pare amb el tren a passar comptes, com era tradició), volia vendre-ho tot per deixar alguna cosa de diners a les filles. És el món aquest que acomboia la meva infantesa, adolescència i primera joventut, que jo diria que és el període de la vida més important de tots.

—Com es fa algú de Taradell de la vostra generació doctor en filologia clàssica?
—Probablement, empès per la curiositat i pel tempteig d’uns primers poemes que escric a partir dels catorze anys o quinze –jo dic que se’m disparen els versos i que formen part d’uns poemes imperfectes–, que em converteixen en un enamorat de les paraules. A la família, val a dir, hem tingut sempre un nord, que és l’historiador mossèn Antoni Pladevall, però així com ell s’ha dedicat a la relació dels fets de la història, jo he escrit històries que en principi són mentida, però que al capdavall parteixen de fets reals o viscuts. De seguida m’adono que vull aprendre literatura i trio anar a la font de la tradició literària occidental, que són els grecs i els romans, de la qual pengem tots. Ha estat un camí no pas triat amb una gran premeditació, sinó més aviat endut per una mena d’intuïció i per l’afany de satisfacció de comprendre un fet que és capital: si escrivim, acabem vivint d’una manera molt més intensa.

—La relació amb el vostre oncle, com era?
—Era una relació de cap de setmana, quan de la masoveria pujàvem al poble a peu, anàvem a missa i a doctrina, i llavors passàvem per can Parrella, la casa pairal de mossèn Pladevall, a recollir les cartes de la setmana, en un moment en què el carter no tenia vehicle per a desplaçar-se al veral de masoveria i de cases de pagès de Mont-rodon. I llavors una altra cosa: hi coincideixo a les aules de Sant Miquel, aquí a Vic, perquè a casa, en la disjuntiva d’on anirà aquest noi, si a l’institut o a Sant Miquel, s’opta per Sant Miquel perquè “mossèn Pladevall ens el cuidarà”. En rebem les classes, extraordinàries, al costat d’un altre professor, que és Segimon Serrallonga. A Serrallonga, l’he definit a vegades com un Déu que va decidir de viure arran de terra i que és l’home que, d’alguna manera, m’obre la finestra de la literatura greco-llatina i, per tant, de la literatura universal. Era un home que, quan entrava a classe, ens electritzava.

—Molts dels personatges d’aquest llibre, o són pagesos o viuen en l’àmbit rural, però parlen de llibres contemporanis, tenen Instagram o l’últim model de tractor. Els que han sobreviscut, s’han adaptat al món d’ara.
—Exacte, d’alguna manera faig el retrat del món rural contemporani i, per tant, els tractors llauren ja amb cabina i sovint amb climatització i accés a internet… No cal dir que els pagesos van i vénen per les seves possessions amb el mòbil a la butxaca, perquè s’han posat al dia, però això no els salva de la crisi ferotge que viu el camp català i que sobretot afecta els masovers, que no tenen l’avantatge de la propietat. I els qui la tenen, que són els grans propietaris rurals –o no tan grans–, naturalment han de valer-se de sistemes de reconversió econòmica com ara el turisme rural i l’hoteleria. I, a vegades, la conversió de tota una finca –i guanyar-se el retret de tots els altres, que no fan el canvi tan sever– en un camp de golf, si és el cas, com ja vaig tractar a la novel·la Terres de lloguer.

—Els propietaris no tan grans també s’han hagut de convertir en uns experts en subvencions i en l’anomenada Política Agrària Comunitària… que Déu n’hi do, entendre-s’hi!
—I sovint quedar a mercè de les grans empreses de pinso que els han convidat a dedicar-se a la ramaderia intensiva: “Vostès, amb quatre ovelles i quatre porcs, no poden tirar endavant, han d’acceptar que els fem aquí unes granges extensíssimes amb mil, dos mil o tres mil caps de bestiar i, per a cada animal que duguin a port, ja tenen uns diners assegurats.” De manera que també hi ha una observació de la pèrdua de la independència econòmica del pagès, que havia perdurat segles.

—La vostra elecció lingüística és ben específica, un català ric, precís. És apte per a tots els públics?
—Vull pensar que sí, sempre he tingut una debilitat especial pel tracte precís i elegant de la llengua, que potser m’arriba de la lectura dels clàssics. M’aplico fins on puc el famós consell  del poeta romà Horaci que figura a la seva Ars poetica: convé de passar la llima (limare) pel text una vegada i una altra per tal d’eliminar-ne totes les arestes inoportunes i aconseguir, així, una expressió precisa i elegant. Considero que, en literatura, la llengua és l’element capital i l’energia motora, de manera que ha d’assolir el pes principal de l’obra, cosa per la qual se li ha de concedir de passar al davant de l’argument, la trama i de tota la galeria de personatges; en el sentit que tots aquests ingredients són, ben mirat, l’excusa perfecta o el mòbil necessari per a la construcció de l’artefacte verbal que és l’obra literària. Crec que l’escriptura sempre ha de tenir un vernís poètic, un escriptor ha de ser una mica poeta, perquè la poesia és el millor obrador de la llengua. Sempre m’ha interessat, i això és una tria molt pensada, la recreació d’allò que podríem anomenar la llengua viva, que sempre és molt rica, acolorida, sonora, però intentant d’evitar l’exercici arqueològic. Que es vegi la riquesa d’una llengua que encara es parla en determinats sectors rurals i pobletans.

—Per això us deia si és per a tots els públics. Potser hi ha gent que no deu conèixer determinades feines del camp o que se sorprendrà amb el nom d’una eina concreta… la mateixa que fa que tothom que la conegui s’hi senti precisament a gust, es trobi com a casa, en les vostres narracions.
—Sí, això és veritat, aquesta llengua apel·la i salva els noms de determinades eines i determinades tasques agrícoles i ramaderes, de determinats atuells de la casa de pagès del personatge de torn. És la llengua que jo vaig sentir del matí al vespre mentre vaig viure a pagès. És el vocabulari familiar que s’escapava de la boca dels avis i dels pares, a qui devem aquesta llengua, amb una naturalitat i una exquisidesa que lamentablement anem perdent a totes les bandes del nostre país.

—Heu fet poesia, prosa poètica, novel·la i ara contes. Per què heu optat per aquest format que cada vegada agrada més als lectors, però que als editors encara els fa recança de publicar?
—Estic molt agraït a l’editor, Josep Lluch, perquè de seguida em va dir que endavant, que els editaríem, però em va advertir que sovint no tenen un públic tan ampli com el de la novel·la. Però, com que hi practico el mateix estil literari, segurament els meus lectors el trobaran recognoscible.

—És curiós. Es diu que els llibres de contes no es venen, però si Quim Monzó i Sergi Pàmies en publiquen un de relats, s’enfilen sempre al capdamunt de les llistes.
—Exacte. Mira com són les coses. Em vaig estar vint-i-cinc anys vivint a pagès i ara que fa vint-i-cinc anys exactes que escric novel·la he fet el llibre de contes. D’alguna manera, és com si la moneda hagués caigut al revés, tenint en compte que fa vint-i-cinc anys vaig tenir la pretensió d’escriure un primer llibre de contes que finalment es va convertir en una novel·la perquè, a casa, hi va desembarcar el bon amic Joan Maluquer i em va dir: “Contes, escrius? Potser hauries de fer una novel·la.” I vaig pensar: “Sí home…” Em va deixar al cap la idea i vaig reconvertir aquells contes en el primer capítol d’una novel·la. I ara, volent escriure la nova novel·la, tenia allò que em pensava que n’eren els primers capítols i em vaig adonar que quedaven una mica esfilagarsats i que la trama se m’escampava massa. I vaig dir que potser era el moment d’escriure aquell llibre de contes.

—Què hi ha, d’autobiogràfic, en aquests relats?
—Diria que en cadascun hi ha alguns detalls, alguns episodis, que són autobiogràfics, però n’hi ha dos que ho són d’una manera especial, els contes “Disset pessetes” i “Una recerca sentimental”. Justament, el conte “Disset pessetes” evoca una facècia que vaig viure quan tenia disset anys i era un simple estudiant de batxillerat: vaig trobar-me amb una peripècia ferroviària que comença amb un tren que agafo aquí, a Vic, quan l’estació no era soterrada i hi havia un quiosc on tot sovint quedava meravellat amb algunes portades amb les espases brillants d’El capitán Trueno. Doncs bé, era el preu que valia el bitllet de tren que no vaig comprar i que llavors em va sortir molt car per una qüestió que ja descobriran els lectors del conte. “Una recerca sentimental” és de base molt autobiogràfica, perquè hi evoco una figura entranyable de la infantesa, la Pepeta dels ous que li dèiem, que era una senyora que venia d’Aiguafreda i feia un recorregut amb dues grans cistelles de vímet, una sota cada braç, i casa meva era la darrera parada que feia, ja amb les dues cistelles ben arrastellades, i la meva mare o la meva iaia li acabaven de servir els ous. És una mena d’homenatge que li faig.

−En molts dels contes hi ha un punt d’esperança, però no hi heu volgut amagar ni la crueltat ni la duresa, ni la mort ni la solitud…
−Com ja havia fet a les novel·les, no hi ometo el biaix dramàtic o tremendista i a vegades elegíac. Potser em ve de la lectura dels tràgics grecs d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, que estableixen el gènere i que només potser després Shakespeare va renovar, perquè els romans van optar més per la comèdia. Els grecs inventen els dos gèneres.

—Bé, és que com que els romans mataven cada dia, van dir: “Posem-hi una mica d’alegria…”
—Exacte, però potser –i això m’ho va remarcar l’editor Josep Lluch– aquesta alenada tràgica i aquest biaix elegíac, tan present a les novel·les anteriors, en aquests contes queden rebaixats per la mirada més amable i desenfadada de la pinzellada humorística. Opto més, d’una manera decidida, però a la vegada inconscient, per filtrar els comportaments i les actituds humanes per mitjà de l’humor o potser de la sornegueria, que és un humor més suau, més de Pla, que ja era un home de pagès.

—Josep Pla pensava que els pagesos només eren els de l’Empordà o, si més no, que allà hi havia una manera pròpia de ser pagès.
—Tot i que era un gran coneixedor de Vic… Però sí, la modalitat de pagès era la seva. Tornem a la sornegueria, que és allò que treu una mica d’importància a algunes de les situacions dramàtiques que proposo. Hi ha alguna situació radical, però sobretot el xoc entre les coses noves i les velles, com per exemple al conte en què el pagès planta cara al ral·li, inspirat en fets reals. I què havia de fer, aquell home, si li esveraven el bestiar i li embrutaven els marges? En el fons, hi ha molts detalls que surten de les coses viscudes a casa o a l’entorn, perquè els escriptors tenim una imaginació relativa, som imaginatius en el tractament, però al capdavall m’he ocupat de sentiments i d’emocions que són absolutament universals: inventar, allò que és inventar, he inventat poca cosa.

—Quins creieu que són els principals problemes de la pagesia actual?
—Vejam, que això és complicat. Hi ha el pagès que continua conreant els camps i criant animals per tradició familiar i que ara es troba que, a diferència dels seus pares i avis, li costa molt més de poder viure del conreu de la terra i de la cria del bestiar. Justament, perquè el mercat econòmic s’ha capgirat de tal manera, que li ha fet perdre la independència, sovint per una legislació que ja no és solament nacional, sinó europea, que li barra l’accés als ajuts o li comporta una exigència administrativa que sovint li roba molt de temps. La burocràcia els entrebanca molt en la feina del dia a dia. És una de les queixes dels nostres pagesos amb les tractorades: l’administració els colga amb uns tràmits que són excessius i no els deixa treballar: per exemple, amb el tema de la traçabilitat. I, a més, hi ha un fet capital: tota la població pagesa sumada representa un percentatge ínfim de la població i, quant a nombre de vots, no altera ni ha alterat mai la formació d’un parlament ni d’un consell comarcal. Els seus vots representen un percentatge ínfim per a la constitució de qualsevol govern.

—Heu fet de professor: a les aules heu trobat algun nano que volgués fer de pagès?
—M’hi he trobat amb fills de pagesos, però ningú que s’hi volgués dedicar com a opció sobrevinguda, mai. He tingut nois i noies que venien a l’aula a formar-se i a tenir una cultura més àmplia, sabent que continuarien el negoci familiar, vivint a la masoveria o a la casa de pagès, tot i que la majoria d’aquests nous pagesos ja anaven a escoles especials. Tot i això, amb els que jo tenia que venien de pagès ens enteníem força perquè la llengua que els servia a l’aula era la de casa seva. Tot sovint em deien: “Aquesta paraula, la meva iaia la diu molt.” Aquí, a la plana de Vic, tenim una paraula que ens estimem molt, suara, que vol dir que fa poc…

−Això a Mallorca ho diem molt!
−Vosaltres a Mallorca també, el suara és el no fa gaire. I unes altres paraules que amb ells compartíem. Això ens unia força.

—I, en canvi, ara hi ha una fal·lera pels horts urbans i triomfen els llibres d’horticultura urbana, el moviment neorural…
—Cal agrair el fet que gent que és urbana de naixement pugui optar per una vida més quieta i més tranquil·la, no pas fàcil, venint a cuidar uns animals i unes terres que a vegades haurien quedat exposades a convertir-se en un herbassar i, per tant, una terra infèrtil. Ara, sovint allò que cal és prendre’n consciència i saber que la vida no serà fàcil.

—Parleu molt dels pagesos i m’he fixat que tot sovint els associeu a animals més que no pas a terra.
—És que és indispensable, un pagès sense ramaderia és difícil que se’n surti. L’experiència de casa, on érem masovers de tercera generació, és que no ens hauríem pogut mantenir sense els animals. Al propietari li pagàvem les parts segons el contracte de masoveria, que sovint era oral, perquè a casa mai vaig veure un document. I, com que la terra no donava pas gaire, el propietari tampoc no hi guanyava gaire. Nosaltres podíem aguantar amb els diners que fèiem amb la llet diària de les vaques i pels porcs, sobretot, i no cal dir l’aviram, que veníem o matàvem per a nosaltres, gallines pels ous, pollastres, ànecs i conills, la petita ramaderia… Però, sobretot, els diners venien de les vaques de llet, no hauríem pogut viure sense la ramaderia. De fet, crec que ningú, a la plana de Vic i més enllà, no podria viure només dels cereals o ara de la colza.

—Ara potser algun gran hort ecològic o alguna altra explotació molt específica potser sí que podria tirar endavant.
—Sí, si es poden posar a mercat el dissabte aquí a Vic o a alguna altra ciutat o poble gran, però a la nostra època els horts eren familiars i per a consum propi o per a vendre’n els productes a l’època d’estiu als visitants o a la gent de les segones resiències que venien al veral de Mont-rodon i que travessaven la palanca sobre el riu Gurri i a la meva mare li compraven patates, cebes, tomàquets, pebrots… Eren dos mesos o tres que la meva mare feia un sobresou perquè teníem un hort molt ampli que portava l’avi Ton, el padrí de tots els Antoni Pladevall, i també conills i pollastres, que matava, pelava i trossejava i se’ls enduien a punt de tirar a la cassola. Quilòmetre zero, quan l’expressió encara no existia.

—Heu fet la vostra trajectòria com a home de lletres estant ben implicat en molts moviments culturals a la comarca d’Osona: publicacions, premis literaris, activitats… Fa la sensació que Osona és una potència cultural, però que queda una mica amagada respecte de Barcelona i també eclipsada per la figura omnipresent de Verdaguer, que també amaga moltes coses.
—Cal dir que aquí, a la plana de Vic, hem gaudit, ja de l’època de Verdaguer, de la figura nuclear que és el gran escriptor romàntic del segle XIX, d’una tradició lírica que segueix amb el Grup de Vic, de set seminaristes que apadrina Carles Riba amb aquella famosa antologia, i que molts d’aquells autors joves, de vint-i-pocs anys, els acabem tenint nosaltres a l’aula: Segimon Serrallonga, Ricard Torrents –que és una mica més jove–, Ramon Cotrina –que vam tenir de literatura catalana medieval a les aules del Sant Miquel–… Hi ha un fil líric que arrenca amb Verdaguer i que continua amb aquesta gent que hem admirat. I hi ha un fet clau que ho marca tot: Vic com a capital de diòcesi i, per tant, amb un seminari que, d’alguna manera, cobreix allò que són els estudis superiors en un moment en què a Catalunya no tenim universitats. El seminari de Vic és el planter on van Verdaguer, Collell… Tots aquests savis de l’època, escriptors, historiadors… i els continuadors. D’alguna manera, alimenta espiritualment i culturalment aquesta terra nostra de Vic i, conjuntament amb els cenacles barcelonins, és clau per a la Renaixença del país. A la segona meitat del XX, tenim un cenacle al voltant de Riba format per un Molas, un Manent o un Triadú, però a Vic tenim un Serrallonga, un Pous, un Cotrina i més endavant s’hi afegeix Ricard Torrents, que acaba essent el primer rector de la recuperada universitat. I després tenim els simposis Verdaguer, d’ençà del 1986, en què ja vaig participar al primer intentant d’esbrinar quins llibres havia fet servir el poeta per a confegir el mite de L’Atlàntida. Penso que des de Barcelona finalment es veu la importància de Vic: Molas corre a formar part de la societat Verdaguer i no s’ho vol perdre, per exemple. I fins ara.

—Acabem tornant al principi: teniu la sensació de ser la veu d’alguna cosa que s’acaba o com a mínim que es transforma radicalment? O us hi heu trobat?
—Més aviat m’hi he trobat i ho han subratllat alguns crítics, suposades veus autoritzades, sense haver-ho decidit jo premeditadament. Al capdavall, sempre he dit que escric les coses que escric i que escriuré les coses que escriuré per aquesta mena d’imperatiu biogràfic, que crec que sempre és al darrere de tota trajectòria literària, una mica a la manera de Faulkner i sobretot de Steinbeck, gent que acaben recomanant que no deixis d’escriure sobre el món que coneixes. La imaginació relativa, sempre. I allò que he escrit és un món que s’acaba com l’hem conegut i d’alguna manera n’hem estat testimonis privilegiats, però la transformació és molt interessant.

—En quin sentit?
—Per exemple, ara hi ha moltes dones pageses joves, molt formades i amb molta empenta, que hem de considerar les grans heroïnes de la terra. Ara pren un color i un biaix molt femení, cosa que vol dir que cal mantenir l’esperança, la terra l’hem de continuar treballant d’una manera o una altra per tenir bons aliments a la taula. Si un dia una tractorada ens barra el pas a la carretera, jo demano paciència, perquè tots procedim en primera generació, segona o tercera de la pagesia. Aquest menysteniment que a vegades veig és injustificat: hauria de ser motiu d’orgull, perquè en el fons en vivim tots plegats.