Al cap hi duu una gorra de llana blava i blanca. A l’espatlla, una bandolera negra que no es treu mai, amb la cremallera ben tancada. Al cos, un guardapit, que és d’un fosc gastat que flirteja amb el gris i que deixa veure les mànigues del jersei. A les cames, uns texans esquinçats que, fent broma, diu que estrena. Als peus, unes sabates daurades. A l’anular de la mà esquerra, un anell platejat. Al cor, força bondat. I al cap, molta d’angoixa. “I ara on vaig, davall d’un pont?”, diu l’endemà d’haver començat el període d’al·legacions per no haver de partir de ca seva. A n’Aurora, com a dues-centes persones més, l’Ajuntament de Palma la vol desnonar de l’antiga presó. Fa més de deu anys que hi viu gent, conten, però ara el consistori del PP hi veu “perill”. 

Aquella gorra, amb un floquet a la punta, no s’atura de moure. Va de dalt a baix. Anima la gent a anar a parlar amb els de la PAH, que avui són aquí per a donar un cop de mà amb les al·legacions. No vol que ningú es trobi sense ajut. Tothom ja la coneix. A les espatlles, a més de la bandolera, duu 53 anys recorreguts, tres més que el marit, ara a l’obra fent feina. Ella ha rebut la notícia del desnonament pocs dies abans que morís la mare, a Badajoz. Tot ve junt. Fa cinc anys que viu a l’antiga presó i, a banda un altre intent de desnonament a final de l’any passat, hi ha pogut estar tranquil·la. Perquè amb els preus de l’habitatge tan alts, enlloc més no ha pogut tenir un ca seva.

—L’ajuntament no ens dóna cap alternativa. Si ens en donen, partim. I ho pagam. Però jo no puc pagar un lloguer de 2.000 euros. El puc pagar un mes, però el següent ja no.
—I una habitació?
—En vaig trobar una per 1.200 euros i només hi podia utilitzar la cuina i la dutxa dos dies per setmana.
—Com ho viviu?
—Ho pas molt malament. Tenc ansietat. Però em vaig fent forta.

És l’única alternativa que té, de fet: fer-se forta. Aguantar les notícies. Fa una setmana que la policia local custodia el recinte de la presó. Ha censat la gent que hi viu, de manera que ningú pus no hi pugui passar. Els grafits, que envolten tots els murs interiors i exteriors, donen color a una escena que seria en blanc i negre, però que és més present que mai. A pocs metres, ben a prop, es pot veure el blau de la nova presó. Cel·la amb cel·la dialoguen amb la via cintura al mig. En la nova, hi han passat personalitats com Maria Antònia Munar i hi ha arribat a dormir l’ex-president condemnat Jaume Matas, que ell mateix havia inaugurat. En l’antiga, avui hi ha gent expulsada de ca seva per la crisi de l’habitatge.

“La vida és una puta merda”

Els veïns que hi viuen no tenen cap subministrament. Pocs dies abans, un home magribí, que no vol parlar, surt amb un barral gros d’oficina per a omplir amb aigua d’una boca d’incendis que hi ha prop. Un altre, que va amb xancletes, un carret de la compra i molta pressa, s’afanya a arribar a un contenidor. A prop hi ha supermercats i aprofiten el menjar que s’hi tuda. En aquells instants del capvespre, unes quantes persones repeteixen l’operació. Cap no vol parlar i als marroquins els costa de comunicar-se, si no és en àrab o en francès.

Voltant la presó, en direcció a la carretera de Sóller, trob en Nicolae. Té quaranta anys i duu una carmanyola de macarrons amb molta salsa de tomàtiga. Ell no hi viu, a la presó, però té amics que sí. Diu que hi ha molta brutícia i s’estima més viure en unes barraques en una altra part de la ciutat. M’ofereix el poc que té: uns dolços amb xocolata, una cervesa i molta conversa. És romanès, té dos fills que ja no veu i també és víctima de la crisi residencial. Després de parlar una estona, de contar-me que és ortodox i dir que ell no vol problemes, que està content tenint un poc de menjar, s’acomiada amb una cançó que té per tornada una frase contundent: “La vida és una puta merda.” Però, com n’Aurora, es fa fort, perquè tampoc no té alternativa.

“Tenc un trastorn bipolar”

Na Laura (nom fictici) i la seva filla es troben en la mateixa situació que n’Aurora. La mare viu de fa dues setmanes al recinte i la filla ja fa un any que hi és.

—És un poc complicat. Un poc bastant complicat.
—I què hi podeu fer?
—Intentam solucionar-ho de la millor manera possible.
—Teniu cap alternativa?
—Hi ha albergs… però totes dues no hi podem anar. Jo he vengut aquí per poder estar amb ella. Però què feim? I si plou? On anam, a una tenda de campanya? No som 5 o 7 que anam al carrer, serem 200. I ons els fiques? Serà pitjor.
—I com estau?
—Sincerament, molt malament. Jo tenc trastorn bipolar i prenc més medicament. I la meva filla també té un trastorn.

Tenim aquesta conversa poc abans que facin cua per tornar a entrar a ca seva, amb un moixet que duen enganxat a una corretja de passejar. La filla mira vídeos pel mòbil i canta un “Gangnam Style”. La mare la disculpa amb una mirada. Fa pocs minuts seia en un banc de la plaça mig plorant, mig fumant un cigarret. Tampoc no tenen alternativa i diuen, contradient l’ajuntament, que no hi han viscut cap situació alarmant, allà, deixant de banda els incendis que hi ha hagut fa poc.

És en aquests conflictes que el batlle Jaime Martínez s’agafa com un nàufrag. Just ahir, també, el batlle –que posseeix una immobiliària– feia una crida a la població que tengui recursos residencials disponibles per col·laborar amb ells. Quan van anunciar el desnonament, també van fer una crida a les entitats i, fins i tot, al bisbat, per poder oferir una alternativa a aquests veïns. La portaveu de la PAH, Àngela Pons, ho contava indignada als residents de la presó. No és anecdòtic que on hi ha la presó es vulgui fer una nova rotonda de connexió amb la Via de Cintura, ben a prop de dues rotondes que ja hi connecten.

Veïns sense ordre de desnonament

Ahir mateix vam saber també que hi ha una part dels residents que no han rebut cap ordre de desnonament. Són els que viuen just darrere la presó, a les casernes dels oficials. És el cas d’en Manuel, que, vestit de cowboy, conta que a ell no li han dit res. Hi viu de fa sis anys. Abans ja vivia al carrer, perquè el van fer fora de casa amb el company amb qui ara comparteix estança. “No tenim ni aigua ni llum. Tenc les meves dues llanternes i el telèfon on mir les pel·lícules.” Ell conta que té una ajuda de poc més de set-cents euros, que tampoc no li basta per a trobar un lloguer: “He passat vint anys cotitzant i hi ha gent que no ha cotitzat ni un duro i té casa”, protesta.

A l’entrada per la carretera de Sóller torna a haver-hi n’Aurora, que no s’ha aturat de moure. Fa broma amb na Fàtima i na Paula (noms ficticis), que viuen en aquesta part i no han rebut cap ordre de desnonament. Elles respiren una falsa tranquil·litat, perquè saben que pot arribar en qualsevol moment. La resta té fins dilluns per a presentar al·legacions, quatre dies més per a partir voluntàriament i, si no ho fan, esperar la resposta judicial.

La pregunta eterna

Na Fàtima m’obre la porta de ca seva. No vol que se li vegi la cara, però està orgullosa de mostrar la seva habitació, ben neta. I com l’ha arranjada. Fa quatre mesos que dorm en un matalàs ple de mantes per a matar el fred i unes altres que li fan de coixí. Un conill de peluix li fa la companyia que no té. Ha intentat d’eliminar els grafits de dins, encara visibles. Ha netejat i tapat la xemeneia, amb figures per damunt, quatre medicaments i un necesser del Barça. A un costat, on pot seure, s’hi ha fet un armari improvisat, també tapat amb una tela. No té electricitat, però sí una barra que separa el petit espai que fa servir de cuina. Uns cartons de llet, aigua. A davant, un matalàs que diu que ha fet net i on prova de dormir.

—No tenc bany, és petit.
—I estàs tota sola?
—El meu marit ara no hi és. I té càncer de gargamella.
—Quants anys fa que vius a Mallorca?
—Vint anys. I no he tengut mai cap problema. Respect tothom. Aquí teniu el meu cor… però què he de fer? Anar al carrer?

La pregunta, aquests dies, és eterna. Se la fa també na Paula, que viu uns quants pisos més amunt i que també ens convida a entrar a ca seva. No té cap ingrés, ni fills. Fa dos anys que hi viu, en un pis amb cuina, saleta i habitació. Funciona amb el generador de la seva tia postissa, que viu a baix. “M’aixec pensant què passarà si un dia surt al carrer i quan torn no hi ha ca meva.” Però es resigna, perquè l’única opció és lluitar per restar-hi uns quants mesos, fins a trobar alguna cosa. “Aquí no hi ha conflictivitat. A l’altra part, hi ha gent bona i dolenta, com pertot”, em conta. Diu que els veïns s’ajuden entre ells. Que la situació no és fàcil, perquè tot és molt car. 

Allà dins, una barrera de metall separa ambdós recintes. Hi ha molts carretons de compra d’un dels supermercats de prop. S’hi acumula brutícia. Cartons, jaquetes i barrals tapen els barrots de les finestres inferiors. Llaunes, un casc de moto i un matalàs d’Agatha Ruiz de la Prada. Pocs metres més enllà els cotxes s’enfilen cap a l’autopista, ignorant què passa allà dins.

A fora, al parc de Cas Capiscol, hi ha verd i unes màquines per a fer exercici. Els activistes de la PAH, acompanyats de Lucía Muñoz, la regidora de Podem a l’Ajuntament de Palma i que va anar amb la flotilla cap a Gaza, encara parlen amb alguns veïns. Al costat d’uns cartons on algú ha passat la nit, fora del recinte, un cartell hi diu que ni s’hi pot anar amb talons, ni passejar el ca, ni jugar amb la pilota. Aviat, si l’ajuntament no es fa enrere, tampoc no s’hi podrà viure.