Hi ha destins que semblen escrits per una mà invisible, amb aquella crueltat precisa que solament sap imaginar la gran literatura. Andrew Mountbatten-Windsor –que ja no és príncep, ni “Altesa”, ni res de res— va ser detingut ahir per la policia anglesa. Ahir, concretament, que era el dia del seu aniversari. Shakespeare segurament no hauria gosat escriure una escena com aquesta.

Però, darrere la tragèdia personal, hi ha una tragèdia política d’una magnitud que encara no hem processat del tot i que no sé quan podrem processar. Ni tan sols si ho podrem fer. Perquè la història d’Andrew no és tan sols la d’un home que ha caigut del cim per la seua arrogància o per les seues debilitats morals. No: és la història d’un sistema. D’una xarxa. D’una manera d’organitzar el poder que durant dècades ha mogut mig món de la penombra estant i que la llum dels arxius Epstein ha començat a il·luminar lentament.

Açò que els documents americans han revelat és una cosa que va molt més enllà d’un financer amb tendències criminals i amistats poderoses. Jeffrey Epstein no era un delinqüent solitari; això seria una manera massa fàcil de resoldre l’afer. En realitat era una infrastructura. Epstein havia construït un sistema de captació i compromís de les elits occidentals que funcionava amb la lògica precisa del xantatge polític: atraure els poderosos, documentar-ne les debilitats i convertir-los després en actors útils o, si més no, en actors silenciosos. Prínceps, polítics, rics, tecnòlegs, ambaixadors, milionaris, periodistes, líders de tota mena van passar per la seua organització. Bastint tota una xarxa transatlàntica de deutes i complicitats que tenia com a moneda de canvi no pas els diners –aquells que en formaven part ja en tenien tants com en podien tenir–, sinó la vulnerabilitat, els vicis, allò que volien fer d’amagat i sense que fos sabut.

Andrew Mountbatten-Windsor era, en vista de tot això que sabem ara, un actiu geopolític de primera magnitud en aquesta xarxa: un membre de la família reial britànica, enviat comercial de la corona, amb accés obert als cercles diplomàtics i d’intel·ligència del Regne Unit, que compartia informes confidencials –secrets– del govern britànic amb un financer privat nord-americà. Informes sobre coses com ara possibles oportunitats d’inversió a l’Afganistan –on, recordem-ho, hi havia soldats britànics morint en combat mentre ell cometia tràfic d’influències. 

La pregunta inevitable és qui era, doncs, Epstein en aquesta relació? Un amic? Un banquer? Un facilitador? Un xantatgista? Un agent? Un agent de qui? I per a qui treballava, en darrera instància, tota aquesta xarxa de captació i compromís que s’estengué durant dècades entre les elits occidentals? Són preguntes que els arxius posen sobre la taula, però que ningú, de moment, no sap respondre amb sensatesa –aclaparats com estem tots per l’abast i la monstruositat d’això que s’hi veu.

Siga com siga, crec que avui podem dir de manera bastant segura que, dels noms que apareixen en aquells documents, Andrew no era el més poderós. La llista és llarga i, ara com ara, pràcticament impune. Andrew ha estat detingut. Però els altres, de moment, reben únicament preguntes incòmodes en compareixences parlamentàries o en entrevistes controlades, i la immensa majoria continuen fent vida normal, com si res.

Per això la primera pegunta que m’ha vingut al cap avui és per quin motiu cau Andrew i els altres no. Probablement –pense jo– perquè ell, malgrat les aparences, és el més fàcil de sacrificar. No té electors. No té empresa. No té socis. No té ni capacitat de revenja política. Té, en canvi, un germà que és rei i que necessita modernitzar una institució monàrquica en crisi. I té una família que ha calculat de manera precisa, i ho demostra ja fa mesos, que el cost de protegir-lo és molt superior al cost d’abandonar-lo. La monarquia britànica sobreviurà a Andrew de la mateixa manera que ha sobreviscut a tots els escàndols propis: oferint al públic el sacrifici necessari. Com si fos redemptor.

És clar que ací és on la tragèdia shakespeariana es torna vertiginosa. Perquè en les obres del Globe el protagonista cau per les seues faltes, sí, però sempre dins un sistema de poder que l’ha utilitzat, que l’ha nodrit i que, al final, el destrueix quan ja no li fa servei. Lear no és traït per les seues filles en un buit; és traït per unes filles que han après a operar exactament com ell els ha ensenyat. Andrew no és abandonat per la corona en un buit; és abandonat per una institució que ha après a sobreviure a qualsevol cost, com obsessivament.

No hi ha ningú que estiga per damunt de la llei, han dit el primer ministre Starmer i el monarca –germà del príncep caigut. La frase sona bé. Però la pregunta política veritable és: per quin motiu la justícia tarda tant a arribar? Per quin motiu els arxius Epstein van restar segellats durant anys? Per quin motiu la justícia americana va negociar un primer acord d’immunitat per a Epstein el 2008 que el va deixar pràcticament lliure? Per quin motiu, quan el cas es tornà a obrir, el 2019, Epstein va morir a la presó en unes circumstàncies que cap investigació oficial no ha aclarit satisfactòriament i que, per dir-ho suaument, és molt més que sospitosa?

La resposta –si més no, és l’única que se m’acut– és que les xarxes de poder es protegeixen. Que el sistema que Epstein va construir no era una anomalia, sinó –al contrari– un reflex del funcionament ordinari de les elits mundials: la promiscuïtat entre el poder públic i el capital privat, l’intercanvi de favors i de silencis, la manca absoluta de moralitat, la criminalització dels vulnerables i la impunitat dels poderosos.

En les tragèdies de Shakespeare el protagonista cau, però la cort continua. Simplement, el poder es redistribueix. I el públic torna a casa sabent que el món no ha canviat de debò, però havent viscut fascinat la catarsi d’una caiguda que semblava impossible. Ahir, en una coreografia perfecta, sis cotxes sense matrícula van arribar a Sandringham i un home de seixanta-sis anys, que va néixer príncep i que hauria pogut morir amb honors i pompa, els va haver d’obrir la porta i deixar-se detenir. El guió és espectacular, però les preguntes veritables –qui sabia què, qui va callar, qui se’n va beneficiar, qui va matar Epstein o qui el va deixar morir– continuen sense resposta. 

I, mentre no hi siguen, la justícia que molts celebren avui serà, anant molt bé, incompleta. I`, anant molt malament –que és la cosa més probable i em sap greu dir-ho així–, una cortina de fum. Una altra.

PS1. Dissortadament, Virginia Giuffre no ha pogut veure aquest dia. Va morir l’any passat, sola amb el pes de decennis d’abús i de lluita legal contra homes amb recursos infinitament superiors als seus.

PS2. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió ahir hi hagué La tertúlia proscrita, centrada sobretot en els cinc anys de presó de Pablo Hasel. Amb la presència d’un altre raper que fou víctima de repressió i que mereix sempre ser escoltat: Valtònyc. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. El sociòleg i assagista Vicent Flor torna a publicar una novel·la: Terres bàrbares, una obra que retrata de manera duríssima alguns episodis de repressió ocorreguts a València durant la postguerra i el franquisme. L’ha entrevistat Esperança Camps: “Moltes vegades, les famílies són clans d’ocultació“.

PS4. L’Orfeó Català actua aquests dies a Los Angeles, amb la Filharmònica de la ciutat, dirigida per Gustavo Dudamel i interpretant l’exigent Missa solemnis de Beethoven. Assumpció Maresma va parlar amb el director de l’Orfeó, Xavier Puig, abans de prendre l’avió, per valorar el significat d’aquesta actuació tan especial: “Cantar a Los Angeles amb Gustavo Dudamel és una fita històrica per a l’Orfeó Català”.

PS5. L’article és d’ahir, però –més que merescudament– ha mogut un enorme enrenou en les xarxes per la manera com Núria Cadenes canta les quaranta al major Trapero i a la consellera Parlon. No us el deixeu perdre: “Era una canya de pescar (i tothom ho ha vist, senyor Trapero)”.