Una de les veus més consolidades de la cançó d’autor i amb més trajectòria al País Valencià està d’estrena. Andreu Valor ha publicat el dotzè disc, Els camins que elegim, un viatge a través del camí vital del cantant, que també vol commemorar la vinculació amb els companys d’escenari: Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado. Es qüestionen la inèrcia, el sentit i la vida en aquest nou disc, que ja és disponible a totes les plataformes. La ronda de concerts començarà el 31 de gener a Cocentaina, el seu poble, i ens confessa que té els mateixos nervis del primer dia. Com sempre, la reivindicació de la llengua i la cultura pròpies és un altre eix vertebral del disc. En parlem amb l’autor.

—Els camins que elegim sona una mica filosòfic. Què heu volgut transmetre amb aquest nou disc?
—És qüestionar-me qui sóc, qui vull ser i d’on vinc per saber com arrelar-me a l’entorn que m’identifica. Vull fixar-me unes fites i propòsits que es desvinculen de la inèrcia social i marquen quines coses són justes, primer per a millorar com a ésser humà i, després, per a fer una proposta cultural –ja no dic únicament musical–, perquè la cultura pot aportar-nos més coses que la distracció, i que eixa reflexió puga ser compartida, que emissor i receptor puguem evolucionar i millorar l’entorn que ens toca viure actualment.

—També hi ha un punt de nostàlgia…?
—No ho sé… M’agrada analitzar tots els meus estímuls i aprofite molt la part motivacional, quan em sent més pletòric, per poder fer coses i donar sentit a projectes, però necessite la melangia. Intente buscar sempre l’equilibri. Potser no m’ho he proposat, però hi és de manera intrínseca i ho has notat.

—Actualment, us sentiu satisfet del camí que heu elegit?
—Ui, és difícil eixa pregunta, perquè sempre m’ha atret més allò que he vist al voltant meu que allò que sóc capaç d’aportar. La intenció i la necessitat, i també la manera de ser –intente buscar sempre la humilitat en tot allò que faig–, sempre tenen la necessitat d’un punt d’autoconfiança. No sé si és encertat o no, és el que sentia en aquest moment. Si hi ha alguna cosa que m’apassiona d’aquests projectes és que hi haja un moment d’espera de maduresa entre els discs anteriors i qui sóc actualment, que hi haja hagut una evolució, i parlar del temps actual. No són cançons que busquen únicament fer-te passar una estona, darrere porten un missatge que pretén servir d’alguna cosa més.

—Ja són dinou anys dedicats a la música. Us imagineu com haguera estat elegir un altre camí?
—No elegisc un camí com a tal, inicialment em deixe portar. Hauria pogut elegir un estil de música de conseqüència més majoritària, poder arribar a uns altres públics, però sempre he intentat ser com més sincer millor amb mi. La persona que hi ha damunt l’escenari és la mateixa que ara parla amb tu. Les meues precarietats i les meues il·lusions són les mateixes que intente transmetre. Això sí que és cert que és un camí elegit per a intentar ser fidel amb mi mateix. Em reconforta que les meues imperfeccions puguen polir-se a consciència i, si tinc algun encert, aprofitar-lo per a continuar fent coses. L’únic camí del qual puc estar més satisfet és no haver pervertit la intenció d’una proposta molt humil com aquesta.

—Com sempre, també reivindiqueu la llengua i la cultura, dos elements bàsics de la nostra identitat que sembla que no viuen el millor moment…
—Quan mires cap enrere et qüestiones si hi ha hagut cap bon moment. Matisant-ho i dit amb suavitat –i probablement pels canvis polítics que condicionen tant la convivència social i la manera de coexistir–, hi ha hagut moments amables. El prejudici davant la llengua i el respecte cultural, la diversitat identitària, sempre ha sigut un problema social. En aquest disc es tracten molt aquestes coses. Em considere una persona extremadament pacífica i m’encantaria tindre les eines per a fer teràpia de la situació i convèncer una part social que sempre fluctua entre els odis. És terriblement injust que a una persona se li prive la seua manera d’existir, de relacionar-se, la llengua que és fruit de l’evolució d’un poble. És un tret superimportantíssim, en un món tan globalitzat, mantindre aquestes arrels. Em considere molt terra. Els meus projectes també ho són. Certes reivindicacions, les necessite fer per plantar les orelles a la situació, però no per posar-hi més foc.

—…
—M’agradaria donar un sospir de calma, de relativitzar les coses, aprendre a defensar el criteri amb arguments, però amb molta educació i amb molta tendresa també, perquè no vegen que la llengua és una enemiga de la llengua convivent. Però la manipulació política i comunicativa condicionen molt l’opinió social. Si poguera fer alguna cançó que alleujara el pes, me’n donaria per satisfet. La situació és negativa. Intentarem revertir-ho, però no sé com solucionar moments tan complexos com els que actualment vivim, amb la pèrdua de possibilitats de convivència, com passa a Alacant o a València amb el tema de l’accent, o preguntant a les famílies si han d’elegir una llengua o una altra. Això és terrible.

—I la cançó d’autor, creieu que gaudeix de bona vitalitat?
—No.

—Encara troba el seu lloc?
—Ací tenim molt arrelat que la cançó d’autor és una cançó compromesa, probablement perquè venim d’eixa Nova Cançó hereva. On abans érem capaços de condicionar la veu popular, ara hi ha uns altres estils que han guanyat eixa posició. Però continuem sent persones compromeses i calen eixos missatges. M’he criat tota la vida escoltant cantants i la meua manera de ser depèn d’eixos referents que m’han ajudat a retroalimentar la meua opinió i m’han donat respostes quan no n’obtenia. Sense preguntes no hi ha respostes, i hi ha certs estils de música que obvien aquesta part tan imprescindible de l’individu. La societat actual té molts flaixos i viu moments delicats, i potser és perquè no ha reflexionat allò que toca. Tant de bo, siga per mitjà de la cançó, de la literatura o de grans referents polítics i cívics, puguem tornar a eixos estímuls en què vegem que la reflexió és més que necessària. Tant de bo aquesta proposta no fóra tan precària i tinguérem la possibilitat d’arribar a més gent. Silvio encara podria omplir-te un estadi, a la resta ens costa un poc més.

—“Les meues cartes a Olivier” va ser nominada a millor cançó als últims Premis Ovidi, en què van brillar les dones. Com veieu l’escena?
—L’escena és brutal en comparació amb la nostra història. Es presentaren vora tres-centes propostes, discs editats per any, com a mínim en aquests últims premis, només en valencià. És fantàstic veure eixa gamma brutal de possibilitats. Però l’anàlisi és que els cantants en llengua catalana no tenim una indústria o, si n’hi ha, és una pseudo-indústria. No tenim la possibilitat de diposar dels mateixos recursos comunicatius o la mateixa escena. El públic sempre ve condicionat i amb certa manipulació pels mitjans que denigren aquesta opció. Hi ha moltíssima gent que no coneix aquesta gran escena que avui dia se li proposa, i que hi és una miqueta reticent simplement perquè cantes en valencià.

—Quina és la cançó a la qual heu dedicat més estima?
—Quan pareixes una cançó, la fas amb la consciència que necessites contar alguna cosa, i totes tenen un moment i un per què. M’agrada molt d’aquest disc “Trobaràs una pàtria”, que defineix quina és la meua concepció de la pàtria i revela la importància de la història sobre el perquè d’aquesta sensibilitat identitària. M’agrada molt “Sort que et tinc a tu”, que és una cançó que es basa en cadascuna de les persones imprescindibles en la meua vida, és la meua manera de donar-los les gràcies. Apareix una reflexió pròpia en “No hi ha res de nou”, on definisc la meua manera de ser. Totes són, per a mi, importants.

—Heu continuat optant per Verkami per a finançar el disc: quins avantatges i desavantatges hi trobeu?
—Comence pels desavantatges. Ens fem terriblement pesats. Durant quaranta dies, intentem d’incentivar que la gent valore què fem. Ja n’he fet molts per mitjà del micromecenatge, és una necessitat pel context, perquè pràcticament la possibilitat de vendre un CD ja és quasi inexistent. Hi han col·laborat tres-centes persones i escaig, que en són moltes, i sense saber què els proposaràs confien en el teu projecte. La part positiva és que si el nostre projecte és ferm, ho és gràcies a la gent que d’ençà del primer moment ens ha mantingut. És una manera de consolidar eixa relació entre la proposta i el públic que t’acompanya. I és molt més romàntic imaginar que un projecte és viable gràcies al fet que hi ha algú a qui li interessa què fas. La part més bonica és sempre la gent. Sense el públic, aquesta feina no té sentit. M’apassiona fer concerts, però m’apassiona molt més poder cantar i empatitzar amb el públic. Aquestes serien les llums i les ombres de fer un micromecenatge. I la feina que ve ara d’enviar quatre-cents paquetets també és molt dura [riu], però la fem amb la gratificació corresponent per a tornar com a mínim allò que es mereix cada mecenes.

—També sou molt actiu a les xarxes…
—És molt difícil per a propostes minoritàries poder arribar a tindre seixanta, setanta, vuitanta concerts l’any si diàriament no piques pedra. No tenim gaires mitjans de comunicació a l’abast. Ens costa moltíssim poder fer una promoció contínua de cadascun dels concerts del territori. Tenim molts condicionants. Tot i que és costós, tinc la concepció que aquest projecte és la meua feina. Com qualsevol professió, hi has de dedicar moltes hores. Després de dinou anys, puc viure’n.

—Estreneu la ronda de concerts a Cocentaina. Com serà la posada en escena del nou disc?
—En les estrenes ens permetem les llicències de poder fer alguna cosa més extraordinària del normal. És un format gran de sis músics amb una renovació sonora perquè hi introduïm mandolines, que hi aporten un so un poc més folk. De nou, la bateria hi aportarà una part més rítmica. Hi haurà col·laboracions de tres donasses que adore i amb projectes que m’encanten. Una aportació en escenografia també més important. Hi introduïm noves projeccions. Hem treballat un tret d’eixida important. Hi hem posat molta il·lusió i el mateix nerviosisme que el primer dia.

—Encara no se’n van eixos nervis?
—Els controles millor, l’adrenalina ja s’ha fet amiga teua, abans era més aliada de la tensió i del blocatge, però és cert que el públic continua fent-me molt de respecte.

—I estrenar-se a casa no contribueix a estar més tranquil?
—Al contrari. És bèstia, això. El meu subconscient em diu: “Què li contaràs tu a qui et coneix de tota la vida, quines reflexions li faràs si vos heu criat junts?” I pareix que siga més difícil poder motivar o estimular amb una cançó gent que et coneix de sempre.

—Voleu afegir-hi res?
—Sobretot vull reivindicar la cançó d’autor, perquè són cançons que busquen comunicar una situació injusta per a trobar la solució per mitjà del compromís col·lectiu. Avui ens falten molts referents i per això he tirat al disc de Didín Puig, de Maria Beneyto, d’Ovidi Montllor, del mateix Estellés. Si ens deixem portar per la inèrcia, ja veiem el capitalisme cap a on ens porta. Llavors, és una manera humil de reivindicar la paraula i el contingut que porta implícit per a fer que la vida siga millor.