11.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.07.2025 - 21:43
L’Assemblea Nacional Catalana comença avui una nova etapa després de la reforma dels estatuts i el reglament intern, avalada per un 73% dels socis, però que ha obert una fractura profunda a la direcció. Per a uns quants membres del secretariat nacional ha estat la gota que ha fet vessar el got després de mesos de tensió interna i ha desembocat en una cadena de dimissions. Arran d’això, pràcticament cap dels secretaris que s’havien arrenglerat amb el sector crític ja no participaran en el ple que es fa avui a Vilassar de Dalt (Maresme), però el conflicte deixa una ferida oberta que ha arribat a la base de l’entitat.
Segons que ha pogut saber VilaWeb, aquests darrers dies han plegat Neus Alsina, Roser Campi, Chus Castillo, Àngels Digón, Anton Dunyó, Joan Freixanet, Jaume Giménez, Albert Llorenç Mariño, Núria Macià, David Miñana, Joan Mollà i Francesc Sabater. Cal afegir-hi el nom de Josep Punga, que a principi de mandat es va presentar com a alternativa a Lluís Llach per a la presidència de l’ANC, i que va plegar unes quantes setmanes abans de la presentació pública de Dempeus per la Independència, de què és portaveu.
Amb totes aquestes renúncies, el sector crític del secretariat nacional ha quedat pràcticament dissolt. Pràcticament, només queden dues de les figures díscoles més representatives: Uriel Bertran, que va tenir un rol molt significatiu en la direcció anterior a l’hora de posar en marxa el projecte de la llista cívica, i Josep Costa, que va ser el segon secretari nacional més votat per les bases, després de Llach. Ara bé, tots dos expliquen a VilaWeb que han de reflexionar sobre la seva relació amb l’ANC i no descarten d’acabar plegant.
No ha estat una dimissió en bloc i amb arguments monolítics, sinó que cada ex-secretari ha expressat els seus propis matisos en les cartes de dimissió. Alguns dels dimissionaris han deixat l’entitat, mentre que uns altres pensen continuar treballant com a afiliats de base. Tampoc no van plegar tots alhora. Alguns ho van comunicar fa dies i altres en les darreres hores, de manera que les substitucions són graduals. Arran d’això, ja s’han activat els mecanismes interns per a elegir com a secretaris els següents candidats més votats a les eleccions del 2024. En aquelles assemblees territorials on no hi ha més candidats, la plaça resta vacant. El procés no és automàtic perquè cal posar-se en contacte amb la persona en qüestió i proposar-li d’assumir la plaça, tenint en compte que poden haver canviat les seves circumstàncies personals i l’impacte que ha tingut la tensió interna de l’ANC, que ha arribat a les bases. Arran d’això, al ple d’avui amb prou feines s’hauran designat uns pocs nous secretaris nacionals.
Llach té reservat un espai d’intervenció durant el ple d’avui, i s’espera que valori internament les dimissions i la nova etapa que s’obre amb la reforma dels estatuts aprovada. Ara fa una setmana ja va fer sentir la seva veu en un acte públic a Barcelona, durant el qual va defensar la reforma dels estatuts com una manera d’adaptar l’ANC a l’època actual, i va clamar que l’ANC estava més deslligada dels partits que mai: “Afirmo amb convicció que l’ANC com a eina i punta de llança de l’independentisme és més capdavantera, lliure de lligams polítics i transversal que mai.”
La reforma dels estatuts dilueix la força dels crítics
El mandat actual de l’ANC es recordarà com un dels de més tensió interna, d’ençà del primer moment, amb les dificultats per a elegir Llach com a president per la manca de consens. Els estatuts exigien que els càrrecs orgànics tinguessin el suport d’almenys dos terços dels participants en el ple. Aquesta norma, i la incapacitat –o manca de voluntat– d’arribar a acords entre sectors va causar una polarització entre un grup majoritari, però que no arribava als dos terços, i una minoria crítica sense capacitat de tirar endavant les seves tesis, però sí de blocar votacions. Arran d’això, l’elecció d’un nou secretari es va allargar gairebé mig any, i, quan finalment es va elegir Xavi Aibar, els crítics van denunciar que no havien deixat votar en línia membres de la direcció que hi haurien votat en contra.
Amb la reforma dels estatuts, el sector majoritari s’ha assegurat que aquest blocatge no es repeteixi, perquè el nou text diu que si després de dues votacions cap candidat no arriba a dos terços, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta dels vots. Aquest punt ha estat especialment assenyalat en diverses cartes de dimissió dels secretaris nacionals, a les quals ha tingut accés VilaWeb. “El que més m’ha dolgut ha estat l’abolició de la majoria dels dos terços. D’aquesta majoria, necessària per a prendre determinades decisions, no se’n diu majoria qualificada per caprici. Se’n diu així perquè requereix un necessari consens entre les diferents sensibilitats. Ara ja no caldrà, amb el risc que suposa per a totes les opinions que quedin per sota de la meitat més u dels vots”, diu Francesc Sabater, que reparteix la cula del blocatge durant mesos entre tots dos sectors.
En aquesta mateixa línia, es critica la manca de recerca de consens, la polarització entre sectors i el control monolític del comitè permanent, que s’ocupa de manera executiva de l’ANC. “He notat una tàctica de prepotència i manca d’empatia. De no voler deixar res per lligar. De no acceptar la recerca d’un consens entre electes per a dur a terme la tasca de fer créixer l’independentisme al nostre país”, diu Joan Mollà, que veia irremeiable que aquesta actitud conduís a un trencament. I Anton Dunyó, afegeix: “He constatat també que aquest camí del consens i la unitat no és la visió de l’actual ‘direcció’ [sic], que –com a tal– prefereix el pensament únic, l’autoritat, la disciplina i aquell ‘qui no pensa com jo és un enemic i l’he de tractar com a tal’. En aquesta ANC no hi tinc cabuda, i per això ho deixo aquí.”
Vincles amb els partits
D’ençà que en va assumir la presidència de l’ANC, Llach s’ha allunyat del discurs més bel·ligerant contra els partits independentistes que havien tingut les seves predecessores, Dolors Feliu i Elisenda Paluzie, cosa que als sectors crítics s’ha arribat a catalogar com una submissió a aquests mateixos partits. “Durant els darrers mesos, he observat amb creixent perplexitat i preocupació com el president ha actuat amb una actitud servil i acrítica envers els partits polítics independentistes”, deia Chus Castillo a la seva carta de dimissió. També hi incideix Albert Llorenç Mariño: “[L’ANC] es va convertint cada cop més en una ‘comparsa’ dels partits que ja controlen l’entitat.” I encara més, Roser Campi assenyala quins són aquests partits que considera que controlen l’ANC: “La influència de Junts i Poble Lliure dins el secretariat és absoluta. I el seguidisme del Moviment per la Independència de Pere Pugès. Si vaig dir, en presentar-me, que lluitaria contra aquestes interferències, la votació a l’AGO dóna uns resultats que malauradament les facilita.”
El full de ruta de l’ANC aprovat al gener manté la crítica als partits polítics i els acusa de renunciar a la independència, però aparca la idea de competir-hi amb una candidatura i bascula cap a condicionar-los en compte de substituir-los. Sobre això, els nous estatuts fan encara més difícil que en el futur es pugui tornar a posar sobre la taula una proposta com la llista cívica, que els afiliats ja van refusar.
