Amb Pedrolo, i tornar-hi

Tornar-hi cansa, diuen. I de vegades és cert. No seré pas jo qui ho negarà, que encara tinc pertot aquest enyorament de l’agost i les hores llargues, profitoses vora el mar o dins del mar o a les muntanyes. No puc negar-ho però tampoc no ho vull reivindicar: el temps passa i és implacable, si has tingut la sort de fer vacances guarda’n records i ensenyances, que són tots teus, però no t’instal·lis en la recança que no en surt res de bo, em diu la consciència, i en aquest cas, ves, em sembla que té força raó.

Tornar-hi cansa, potser i segons com, però també és inevitable. O necessari. O totes dues coses. Tornar-hi per això del calendari, perquè el setembre ja ha tret el nas i perquè vinga, sí, pot ser que ens dugui alhora l’estímul de cada estrena que acompanya (com l’estoig nou i els llapis i els ròtrings i les llibretes preparats dins la cartera de quan érem petits, els llibres acabats de folrar, aquella il·lusió encara). Tornar-hi també perquè fa falta, perquè hi ha sempre feina nova i (sobretot) feina que hem d’acabar.

Personalment, a més a més, per a aquest tornar-hi tinc un al·licient concretíssim i que sé que serà compartit, un esperó que pren la forma invicta de llibre i que ara mateix em fita divertit (aquesta fotografia de l’escriptor que somriu amb els ulls i amb el bigoti apuntant cap a l’esquerra) des de la taula mateix, al costat del teclat, apressant-me: acabes i véns?

Ara de seguida. Deixa’m abans dir tan sols un parell de coses: la primera, que així sí que fa gust que arribi el setembre, que per fi sigui avui i que per fi sigui a les llibreries aquest volum primordial, aquest agulló per a l’anàlisi i el pensament i l’acció, aquest retrobament amb la veu literàriament i políticament imprescindible de Manuel de Pedrolo; i la segona, que és un goig poder començar el curs agraint i celebrant que hi hagi gent tenaç i caparruda i decidida a salvar-nos els mots, els mots i els autors capitals que ens els ordenen i els donen sentit.

Perquè a Comanegra acaben d’editar Prosa de combat, que és un bell estol d’escrits polítics de Manuel de Pedrolo publicats entre el 1964 i el 1988 a Serra d’Or i a Tele/Estel i a Canigó i a l’Avui i al Diario de Barcelona i… enlloc. Enlloc fins ara. Perquè també hi ha, en aquest volum, alguns textos que per primera vegada veuen públicament la llum. Així ho anuncia de fet la faixa que guarneix el llibre: “Pedrolo inèdit”. L’acarnissament de la censura franquista amb les obres pedrolianes va ser ferotge (amb episodis recaragolats que avui poden mig semblar un sainet però que van tenir conseqüències tristíssimes) i ara, precisament, Prosa de combat rescata un intens assaig polític que l’autor va intentar tres vegades de maneres diferents que li acceptessin i que tres vegades li van rebutjar: “Cartes de Catalunya”.

Llegir els textos que deliberadament ens havien estat negats és un acte emocionant i jo ara de seguida quan acabi aquest article començaré per aquí, pels inèdits. Com en un homenatge o una necessitat o totes dues coses. Els censors van qualificar l’assaig de “propaganda política” que té un “catalanisme reconcentrat” i que “increpa el centralisme castellà”. Per això ho van trobar intolerable i per això fan encara més ganes de llegir. Aquest text i tots els altres. Perquè de segur que, tot parlant del seu temps, ens donen claus per al nostre. Quan assenyala les pràctiques colonials; quan, iniciada la segona restauració borbònica, en una entrevista assenyala “aquests polítics que fan política de gestoria d’estar per casa gestionant les engrunes que ens permet l’Estat”. Per exemple.

Em sembla que és la primera vegada a la vida que recomano un llibre abans d’haver-lo llegit. Però és que, pel que ja n’he vist, pels temes de què tracta (la submissió autonomista, la fal·làcia bilingüista, etcètera) i per l’estil que li sabem (agut i magnífic i talentós, reconeixien els censors), diria que aquest Pedrolo ens fa falta; que ens fa falta poder-ne parlar.

I hi ha una altra cosa encara. Sí que he llegit els textos que acompanyen els articles del recull (una introducció de l’editor, Jordi Puig, un pròleg de l’antòloga, Júlia Ojeda, i un epíleg de l’estudiosa Teresa Ibars), tots tres esplèndids i complementaris. En tots tres es fa referència a la manera com va intentar arraconar-lo: “un cas paradigmàtic de desprestigi programat”, escriu Ibars; Ojeda parla d’una aposta política i cultural per “desactivar qualsevol impuls subversiu”; i Puig relata un episodi paradigmàtic de la maniobra: l’any 1966, el barceloní Juan Marsé va escriure a Carlos Robles Piquer, director general d’Informació espanyol i cunyat del ministre del ram, Manuel Fraga Iribarne, per demanar-li gestions a favor de la seva novel·la Últimas tardes con Teresa (“que en res no s’aparta dels principis de l’ordre i de l’equilibri de la nova societat espanyola”, arguïa), i aleshores Robles Piquer va escriure a Fraga i, per tal d’aconseguir-ne la preceptiva autorització, va fer servir aquest argument, relata Puig: que “la novel·la estava escrita en castellà, deia, ‘cosa que me parece importante cuando tantos catalanes se inclinan hacia su lengua vernácula’, i aquí mencionava, excepcionalment, un nom a contrarestar: Manuel de Pedrolo”.

No sé si n’hem parlat prou, de l’operació que aquest episodi il·lustra. Però ho hauríem de fer. Tampoc no sé si en som prou conscients, de tot plegat. I n’hauríem de ser.

Llegir Pedrolo, per tant, llegir tots els Pedrolos que inútilment van pretendre bandejar i, ara i aquí, especialment, aquest Pedrolo que tampoc no van aconseguir eliminar és un acte de justícia i també una venjança poètica.

Així que rectifico la primera frase: no, si la perspectiva és Pedrolo, tornar-hi no cansa; incita i cal. Tornar-hi i avançar amb ell i des d’ell quan escrivia: “Som, em sembla, un arc del pont que travessa el temps, el pilar que es dreça en aquest moment perquè d’altres, anys amunt, puguin continuar construint. Si un dia l’obra s’ha d’interrompre definitivament, que no sigui ara. No volem ser els darrers.”

Nosaltres tampoc.

I no els serem.

T’ho prometem, Pedrolo.