08.09.2025 - 19:50
La pagesia és com Santa Bàrbara. Només ens en recordem quan trona. L’exemple més recent el vam tenir el 2020. La crisi de la covid-19, amb la declaració de l’estat d’alarma, el confinament generalitzat i la paralització de l’economia, va fer créixer un seguit de preocupacions. La que feia més por –després del virus, és clar– era l’alimentació. Tota la cadena, de la producció del pagès al supermercat, trontollava. “Què passarà demà amb el menjar?” És un interrogant que, sortosament, va durar poc, perquè aviat vam ser conscients que la producció continuaria i el transport també. I, és clar, som humans i ràpidament vam girar full.
Aquestes darreres setmanes, amb els paorosos incendis a la península, una de les cantarelles que s’han repetit, com a causa principal, a més del canvi climàtic, és el mal estat dels boscs. La poca cura que se’n té i com això fa créixer més i més les flames. Són dos exemples molt diferents, però que tenen un denominador comú: la necessitat de la societat dels “serveis” que li pot prestar tothom qui viu fora de les grans aglomeracions urbanes, que té cura del paisatge i que es dedica a “fabricar” els aliments bàsics per a tothom.
Un estudi de la Diputació de Barcelona, posterior a la pandèmia, ho posava en relleu: “Amb la superfície agrícola que té, Catalunya podria alimentar com a mínim un 44% de la seva població de manera autosuficient.” Però l’evolució de la població que es dedica a aquesta feina cabdal va minvant. A Catalunya era de gairebé 100.000 persones fa vint anys, i avui és de 52.000, segons l’última EPA. El despoblament és evident. La mecanització i el fet que molta gent jove se’n vagi cap a les ciutats a cercar oportunitats laborals i establir una nova vida amb més facilitats al seu abast, en són dues causes. I aquest procés sembla irreversible, si més no fins que el territori no sigui dotat dels serveis essencials i oportunitats de feina. I això vol dir fins que tots plegats no siguem plenament conscients de la necessitat que en tenim.
La importància dels pagesos per a la societat és cabdal i per això em preocupa veure massa sovint el tracte marginal que reben. “Al capdavall, produeix tan sols el 0,9% del valor afegit català i ocupa l’1,5% de la població”, pot ser la raó economicista. Són dades reals, sí, però també ho són les dependències creixents que tenim tots de la gent que forma part d’aquests “petits percentatges”. He esmentat solament dos exemples, però n’hi ha molts més.
Per aquests motius m’ha agradat llegir un llibre que ha sortit fa poc, Cuits pel clima. Produir aliments en temps de canvi climàtic (Ed. Bresca), que explica, amb dades objectives, com és el món que produeix els aliments, un aspecte que, incomprensiblement, és molt desconegut pels ciutadans, en general.
I em va atreure el motiu principal de llibre: “Desfer un seguit de mites que han arrelat a l’imaginari col·lectiu i que frenen les solucions urgents en un entorn molt problematitzat pel canvi climàtic, entre altres factors”, tal com em van dir els autors. Són Francesc Reguant, un gran coneixedor del sector i avui president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, i Lorena Farràs, periodista freelance, especialitzada en economia verda. Ambdós són autors de més llibres sobre aquesta temàtica, a títol individual.
D’entrada, em va agradar la manera de presentar el contingut, que és un diàleg-entrevista entre tots dos, cosa que el fa de molt més bon llegir. I em va agradar, és clar, la munió d’aspectes que s’hi tracten fins a arribar al detall, com també la inclusió de quinze experiències catalanes d’èxit en el sector. Subscric totalment els qualificatius que apareixen a la contraportada del llibre, sobre el contingut: “És un estudi profund, rigorós i, sobretot, realista, de com el canvi climàtic està afectant la producció d’aliments en un context de creixement de la població mundial i en un planeta de recursos finits.” I afegeix: “És un diàleg humil de dos autors de generacions i àmbits professionals diferents. Dues veus valentes preocupades per la seguretat alimentària mundial.” I afegiria, també i sobretot, la de casa nostra.
La primera pregunta que els vaig fer era què els havia portat a escriure el llibre, que ja s’ha aclarit, amb la desmitificació d’un seguit d’aspectes que avui fan mal al sector. I tot seguit, quins són, a parer seu, aquests mites que cal desfer. La resposta va ser immediata i contundent. “Són mites defensats de manera dogmàtica i ideologitzada, com la impossibilitat de guarir la natura, que comprèn, per exemple, la manca gestió dels boscos, el fet d’anar amb compte amb el regadiu o la negativa a la ramaderia intensiva… S’han idealitzat formes productives de temps passats i això implica la negació sistemàtica de l’aplicació de les tecnologies modernes, com ara la genòmica, la hidroponia… Avui ja no som al segle XV. Hem d’alimentar molta més gent.”
I, per sobre de tots els aspectes de què tracta el llibre, me’n destaquen dos. No dubten a assenyalar, en primer lloc, la necessitat d’entendre la dualitat de models d’agricultura que tenim aquí i, en segon lloc, la urgència a aplicar la intensificació sostenible.
Quant a la primera, diuen: “Cal distingir l’agricultura potencialment competitiva de l’agricultura en dificultats, o en desenvolupament rural. La primera és formada per empreses agràries que, si es gestionen adequadament, són competitives. L’objectiu bàsic és produir aliments i, normalment, és intensiva. A casa nostra cal que les empreses guanyin dimensió.”
D’acord. Però, i la segona mena d’agricultura? Em diuen: “És la que es basa a aprofitar els recursos agroforestals disponibles, amb la voluntat de les persones de romandre en un indret. Els beneficis d’aquesta activitat van més enllà de produir aliments. Per exemple, la defensa dels boscos, de les pastures, la fixació de carboni, la preservació del paisatge, el proveïment del turisme rural… Hem de tenir clar que són dues agricultures complementàries i necessàries.” En definitiva, asseguren: “Cal superar el mite de l’agricultura de petita dimensió, que, per desconeixement o ideologisme, s’ha idealitzat en entorns urbans, perquè és excloent. El model correcte és potenciar les dues agricultures, perquè només així se’n pot abastar tota la diversitat.”
I entrem en la intensificació sostenible. D’entrada, em diuen: “Implica introduir-se en un món d’extrema complexitat, en el món de les millors solucions possibles, atenent una pluralitat d’objectius desitjats. Per això cal assumir, com a primer punt, l’enorme complexitat de la producció alimentària. Sempre amb la idea de trobar la situació òptima entre quatre vectors: l’ecoresponsable, el suficient, l’assequible i el viable. El resultat que optimitza aquests quatre vectors és el que ens ofereix respostes sostenibles. I si ens preguntes pel secret, la resposta només es pot trobar en la ciència i la tecnologia.”
De totes maneres, no es pot negar que això de voler produir “més amb menys” al camp, és una fórmula que avui té mala reputació. “Sí, pel mal ús que es va fer el segle passat d’un seguit de productes per a augmentar el rendiment i que ens han deixat contaminació. El problema és que, a partir del rebuig d’aquesta actuació, s’ha passat directament a anar contra les noves tecnologies i a pensar que els espais naturals són intocables. I això és un error, perquè fugir del progrés científic i tecnològic té costos importants que ens incapaciten per donar respostes adients a les necessitats actuals, tant econòmiques com socials i ambientals.”
El tema és molt complex i al llibre es fa un gran esforç d’explicació, que trobo ben reeixit. El text defensa les propostes de solució de la FAO i l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) vers la intensificació sostenible i exposa amb detall les eines d’aquesta proposta, que són múltiples, però totes en la direcció sostenible. I, com a resum, em defineixen la intensificació sostenible dient: “Té moltes potes i inclou tot allò que permet de produir més amb menys, sense contribuir al canvi climàtic, ni posar en risc el medi ambient.”
Finalment, unes paraules de Ramon Armengol, representant espanyol a la Confederació General de Cooperatives Agràries de la UE, que apunta, en el pròleg, sobre un tema cabdal que no he comentat en aquestes línies. “Un aspecte fonamental que es tracta en el llibre és la importància del cooperativisme agrari, que ofereix una interessant visió sobre com pot amplificar les capacitats i resiliència del sector davant els nous desafiaments.”
A mi, personalment, no m’estranya l’èxit de participació que té el llibre en les nombroses presentacions que en fan en diverses localitats –sobretot rurals–, allà on la gent es pot sentir molt a prop de tot allò que expliquen Francesc Reguant i Lorena Farràs. I que ho expliquen molt bé, a més.
