Amadeu Abril: “El defecte que tenim aquí és que moltes vegades fem l’enginyeria del fracàs”

Amadeu Abril (Barcelona, 1961), jurista d’ofici i gran expert del món dels dominis a internet, va ser l’home clau perquè, ara fa vint anys, s’aconseguís, contra tot pronòstic, el domini punt cat (.cat). Segurament l’obtenció del .cat és una de les històries d’èxit més importants del país. La seva feina va ser titànica, però sobretot intel·ligent i eficaç. A l’entrevista explica molt bé com sovint en aquest país es tria el camí de tirar-se de cap contra la paret i, si no la fas caure, tornar-ho a intentar de la mateixa manera, inútilment. Ell recomana de fer la volta, que les parets mai no són tan llargues, i que cal saber què vols i com aconseguir-ho. Que el “tenim dret” i prou no és gens eficient. La manera com es va aconseguir el .cat va ser imaginativa, però també plena de coneixement. Abril, abans de res, va estudiar a fons com funcionava la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), l’organisme que aprova la creació de dominis, i després va mirar com podia encaixar allò que volia aconseguir amb les normes de la institució.

A la conversa explica la història de tot plegat, amb moltes anècdotes. Com que és molt bromista i gasta la ironia constantment, ho fa divertit. Inevitablement, parlem de més coses; la conversa esdevé interessant més enllà de la història del .cat. Parlem de com es fa la feina perquè el català sigui oficial a Europa. La seva visió és extraordinària per tota la saviesa que hi aporta. Esperem que algun polític ho llegeixi. S’estima més de no fer valoracions sobre el present de la Fundació PuntCAT, ni el canvi de nom. Creu que, malgrat que el .cat és un èxit –més de 100.000 dominis actualment i autofinançament consolidat–, la seva governança mai no ha trobat el punt òptim perquè és complexa.

—Aquí estàveu tots esperant la trucada, no?
—Sí, en aquesta taula i en aquest sofà. De fet, era la segona trucada, el mes d’agost ja vam saber que tot anava bé, però va haver-hi un problema que no tenia res a veure amb el .cat i l’aprovació es va ajornar. De totes maneres, el 16 és l’aprovació formal per part de la ICANN i la votació, però l’aniversari real del .cat no és aquest dia. Per a nosaltres, el 20 de desembre, quan escrivies qualsevol paraula amb el .cat i t’apareixia un resultat d’un domini que funcionava. Després, el febrer del 2006 es va obrir i el 23 d’abril és el dia que es va obrir el públic en general.

—Com va començar la batalla pel .cat?
—La gent que parlava català volia crear àrees per poder comunicar-se en aquesta llengua i ràpidament en els grups de discussió va sortir la pregunta: podríem tenir un domini per a nosaltres? Evidentment, tot això, es va accelerar molt més quan va començar a existir el web. Perquè és quan ja hi havia gent que no eren estrictament tècnics. Hi havia diverses opcions, una eren els genèrics, .com, .org i .net. A part d’aquests, hi havia més de reservats pel govern dels EUA i després hi havia els territorials, que s’havien anat creant, el .uk per al Regne Unit, el .us per als Estats Units, el .d per a Alemanya, etc. La primera idea va ser obtenir un .ct perquè estava lliure. El .ca era del Canadà i ja era atribuït. Això va ser a principis o mitjans dels noranta i es va intentar.

—Però vau canviar d’estratègia i del .ct vau passar al .cat. Com va ser?
—Les regles per a aconseguir el domini .ct eren molt complicades. Bàsicament s’havia de tenir un estat independent. Fixeu-vos que Kosovo encara està en aquesta fase. Han aconseguit abans el prefix telefònic internacional que no pas el domini. Les úniques oportunitats, tal com estaven les regles per a tenir un .ct, era tenir un estat independent o ser una illa del Pacífic o l’Índic. També ens deien que podíem sortir de la Unió Europea o sortir de l’euro, de manera que hi hagués una frontera on estadísticament es comptessin les importacions d’un país a l’altre de manera diferent. Cap d’aquestes condicions no es donaven. Per tant, va arribar un moment que va quedar clar que amb les regles que hi havia ni tan sols si el govern espanyol o el francès donaven permís per un .ct, no es crearia.

—Com se us va acudir la idea del .cat? Ara sembla òbvia, però no ho era gens.
—Si no podem anar amb el passaport perquè no en tenim, de català, anem per una altra via. I vaig començar a pensar en la comunitat d’interessos. L’exemple que ens va inspirar era el .museum.

—I va ser quan vau pensar: “Si no anem amb el passaport, anem amb el diccionari.”
—Exactament. De cara a l’interior, el missatge que vam donar va ser: “Hem de canviar la idea del passaport pel diccionari i presentar-nos com a llengua.” De cara a la ICANN, de cara a la gent d’internet, era canviar la cartera pel diccionari. És a dir, els dominis genèrics són organitzats segons quina activitat fas: comercial, no comercial, ets un museu, ets una cooperativa. Nosaltres vam dir: en comptes de referir-nos a la cartera, a l’activitat professional, a l’activitat econòmica, el que volem és fer-ho segons el criteri de com ens relacionem entre nosaltres mitjançant el català, el diccionari.

—Coneixíeu bé el món de la ICANN?
—Els anys vuitanta treballava a la Comissió Europea i era un usuari d’internet que necessitava que un enginyer m’anés dient què havia de fer. Més tard, vaig dir: jo vull saber com funciona això i estar organitzat. Va ser quan em vaig apuntar a l’Internet Engineering Task Force, que són els que fan els protocols tècnics d’internet. Vaig començar amb qüestions d’encriptació, però sóc jurista de formació i em costava d’entendre aquella gent quan parlava. Però, de cop i volta, el juliol del 1995, va passar una cosa extraordinària: els dominis .com, .org i .net van deixar de ser gratuïts.

—Com va influir aquest canvi?
—De cop i volta, es van crear grups de discussió sobre dominis; tothom va començar a preguntar-se com es feia això. Per a mi era molt més fàcil que el món de l’encriptació i m’hi vaig posar per curiositat intel·lectual, per poder veure com emergia la normativa, la forma de governar, una cosa que jo feia servir. A còpia d’estar en aquests grups vaig començar a tenir contactes i coneixement. Llavors em vaig preguntar què podria fer jo per aconseguir un domini per a Catalunya.

—I què vau fer?
—En aquella època, hi havia un senyor que gestionava les qüestions d’internet, Jon Postel, un científic americà que de manera desinteressada dedicava mitja jornada el dia amb un assistent a gestionar dominis i adreces IP. Era qui tenia el registre dels protocols que es creaven. Va ser ell qui em va aconsellar que no fes una petició formal perquè llavors ell l’havia de publicar, arxivar i respondre ( dient que no era possible). El que volia dir Postel, tot i que no ho va escriure així és que no ens convenia “aixecar la llebre”. Em va dir que havia d’estudiar i treballar més fins a trobar la manera de fer-ho perquè l’aprovessin.

—I ja no vau parar.
—Una de les primeres coses que vaig fer, va ser convèncer la Fundació Catalana per a la Recerca de crear una empresa per registrar noms, que va ser Nominalia. Així, hi havia una estructura de servei on apuntar-se; també permetia d’estar atent per a quan es creés el domini .cat. Llavors hi va haver un canvi important: Jon Postel va dir prou i després d’un llarg procés es va crear la ICANN. Jo vaig ser escollit per a formar part del Consell d’Administració.

—A què us dedicàveu en aquell moment?
—A banda de fer la meva feina d’advocat i de fer classes, també treballava per entitats d’aquest sector, tant d’aquí com d’Europa, per la qüestió dels dominis. Tenia coneixement professional i personal de com funcionava i de com estava organitzat tot. Per tant, jo era allà quan es creaven les normes per a obtenir un nom de domini. I per això vaig saber que l’any 2000 no era el moment per a presentar la candidatura, i que l’any 2004 ho seria. A partir del 2002, quan es veia que un dia o un altre hi hauria aquesta nova ronda d’aprovació de dominis, vam crear un grup que pogués promoure el projecte. És a dir, jo tenia la idea, però faltava el projecte.

—I vau trobar la gent?
—Vaig pensar que s’havia de fer amb el suport de les entitats culturals potents d’aquest país. Vaig intentar de veure si la Generalitat podria trucar a les portes que calia perquè donessin suport.

—I us van respondre?
—La tercera persona que vaig trucar, sí. Era en Jordi Alvinyà, director general de ràdio i televisió, o de mitjans audiovisuals, del govern. Li va semblar una bona idea. Li vaig dir que no havia de ser un projecte de la Generalitat, sinó que necessitàvem que truquessin a les entitats, universitats i organitzacions i els diguessin que era una bona idea i que hi donessin suport. Anys més tard, Alvinyà em va explicar que quan em va conèixer va pensar que era un una mica rar, i la idea que li havia explicat, també, i què això l’havia fet trucar per a demanar referències. La persona de confiança amb qui va parlar va ser en Manel Sanromà, que em coneixia bé, i li va dir que jo formava part del Consell d’Administració de la ICANN. I això va ser el que va convertir la idea en el projecte, tot i que diu força de com funciona aquest país i tot l’arc mediterrani. Les idees valen per qui les diu, no per les idees en si mateix. És a dir, si en Manel Sanromà no hagués dit qui era jo, no sé què hauria passat.

—Quines va ser les feines que s’havien de fer?
—N’hi havia una que era vestir això, és a dir, aconseguir que les entitats representatives donessin suport a la idea i es volguessin implicar formant part d’una associació que presentaria la candidatura. Per altra banda, hi havia la feina tècnica de crear una candidatura que fos absolutament inatacable quan s’hagués de presentar en el seu moment, i aconseguir el mínim finançament. S’havien de pagar 50.000 dòlars per presentar-se i s’havia de fer una candidatura tècnicament impecable. Finalment, el març del 2004 es va poder presentar. Del març del 2004 fins al setembre del 2005 va ser tot el període d’avaluació, d’ensurts, de silencis i d’aconseguir l’aprovació de la candidatura.

—Canviar el passaport o la cartera pel diccionari va funcionar.
—Aquest canvi jo el discutia amb gent de la ICANN quan parlàvem dels grups d’interessos. És un concepte molt semblant al que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha acabat utilitzant, el GOIP, que es refereix a persones. El que jo discutia en l’àmbit de la ICANN era més aviat comunitat d’interessos, en aquest cas parlants del català. Vam fonamentar la candidatura en el fet que hi havia una associació d’interessos. La part important és que aquests interessos estiguessin estructurats d’alguna forma. Vull dir, no és el mateix el grup de persones que utilitzen el català a la xarxa que els calbs a la xarxa. Tu pots identificar fàcilment un calb, però no està estructurat en un grup d’interessos. Objectivament, una persona és calba o no és calba, però no està estructurada, no té aquesta idea de comunitat de grup identificable. Llavors, aquesta era la idea i no és només d’aquest àmbit, sinó que també és una idea que ha servit, per exemple, al Tribunal de Justícia per a unes altres qüestions de drets fonamentals.

—Va ser clau que tinguéssiu aquesta visió?
—Va ser la clau perquè si tu tens una paret al davant i t’hi llances, xoques. Llavors pots fer tres coses si fracasses. La primera, llançar-te més fort contra la paret. És possible que a l’hora d’arribar et facis més mal i no avancis. La segona, deixar de llançar-te contra la paret. I la tercera, veure fins on arriba la paret i per on pots donar la volta. D’acord?

—És obvi que vau triar la tercera.
—Moltes vegades, el defecte que tenim aquí és que fem l’enginyeria de la desfeta. Veiem una paret i diem: organitzarem un col·lectiu per llançar-nos contra la paret i jugar. Per exemple, això era el que jo discutia amb la qüestió del .ct. Si saps que no ho aconseguiràs, deixa de llançar-te contra la paret, deixa de fer peticions, perquè anar dient a aquesta gent “jo hi tinc dret” no et servirà.

—Us va costar que la gent entengués aquest argument?
—No tan sols em va costar, sinó que encara hi ha gent que creu que el .cat és una traïció.

—No m’ho puc creure!
—Hi ha molta gent que va dir: o .ct o res. I van saltar del carro, inclòs l’únic partit que es declarava independentista en aquell moment, que era Esquerra Republicana. Va ser l’únic partit que va dir: això no és una bona idea. En Jordi Bosch va dir que si no era .ct, no valia la pena de provar-ho. Per sort, després van canviar d’idea i van sortir a la foto, com és natural, i que és la part important. D’aquesta experiència també em fa molta gràcia una cosa que explica la nostra manera de ser, que és el dia que es va anunciar que ja s’havia aprovat el .cat. Doncs, aquell dia, una de les persones que havia estat lluitant va dir: “Ostres, si ens l’han donat és que potser no valia tant la pena.” Això és el que jo defineixo com a enginyeria del fracàs. El que volem, moltes vegades, és animar-nos a fer batalles encara que les perdem.

—Tal com va la conversa és inevitable de fer paral·lelisme amb el procés. No vam saber donar la volta a la paret?
—És molt difícil de saber què va passar; el que sí que em sembla és que tornar a fer el mateix segurament no servirà.

—Per què?
—Perquè el que es va fer, es va fer prou bé, tant a escala de mobilització com a escala de fer-ho el més net i el més tranquil possible. A veure, jo no sóc expert en aquestes qüestions, sóc un ciutadà com un altre, però tinc la impressió que des del 3 d’octubre no n’hem encertat ni una, sincerament.

—Això de l’enginyeria del fracàs, hi heu topat molt?
—Si vols, te’n dono un altre exemple recent i crec que encara més important. L’oficialitat del català a la UE. He de dir que em sembla molt hàbil posar en una negociació que el govern espanyol sigui qui ho ha de demanar, perquè és l’única manera d’arribar allà. Ara bé, no he entès gens l’actitud absolutament naïf quan deien que mai no s’ha negat una petició quan la presenta un estat, i, per tant, si un estat ho presenta, ningú hi vota en contra. El problema és que si no estan d’acord, no es vota; no és que s’hi voti en contra. Simplement, passa el que ha passat: es va retirant de l’agenda perquè no hi ha consens. Però el problema és que per a tenir consens calia fer unes quantes coses.

—Quines?
—Per a tenir consens calia tenir un pressupost, que ara l’acabarem tenint. Però no n’hi ha prou amb el compromís del govern espanyol, perquè pot canviar. Cal que la partida pressupostària es reflecteixi en algun lloc del reglament lingüístic de la UE. No s’ha de dir que el govern pren una iniciativa personal i dir que pagarà els 132 milions que costa. El govern següent pot revocar-ho. S’ha de trobar una manera de formalitzar-ho.

—Què més?
—L’oficialitat del català o del rus vol dir moltes coses diferents. Bàsicament, però n’hi ha una que és la que a nosaltres ens interessa. Parlo de l’estatus que passa a tenir la llengua a partir d’aquell moment: l’etiquetatge dels productes, la participació en les polítiques de defensa cultural i d’excepció cultural d’Europa, etc. Un seguit de coses automàtiques que tens pel fet de ser una llengua oficial de la Unió Europea. També hi ha les relacions amb les institucions. És important, però cal discernir. El Banc Central Europeu i el Tribunal de Comptes no es relacionen amb ningú. En canvi, amb el Parlament i amb el Tribunal de Justícia, i possiblement amb la Comissió, sí.

—Quant al treball dins les institucions. Què proposaríeu?
—Entenc en aquest sentit les reticències que hi ha a l’hora d’ampliar les llengües de la Unió Europea. No són tan sols polítiques, sinó operatives. Sempre hi han estat, no són pel català. Però, enfront d’això, segurament, en el moment de ser imaginatius i dir: molt bé, creem estatus espacials de llengües oficials, el català no pot ser l’alemany.

—Com dieu?
—El català no pot ser una llengua de treball del Banc Central Europeu ni de la Comissió Europea.

—Què voleu dir?
—Vull dir que, en principi, tots els documents interns, abans de ser oficials, abans de presentar-se, han d’estar en totes les llengües, però això ara ja no passa. No es reconeix, però no passa. Crec que hi havia l’ocasió de dir: crearem un nou tipus de llengua que servirà de model per a futures ampliacions, si cal, i potser algunes llengües actuals poden anar aquí.

—Expliqueu-vos més.
—És a dir, Tribunal de Comptes Europeu, Banc Central Europeu, Banc Europeu d’Inversions, aquí no cal que el català tingui cap mena d’estatus. En el Consell Europeu no té per què ser una llengua de treball, perquè el govern català no anirà allà. Hi anirà una vegada cada tres anys i no ho justifica. El Parlament Europeu i el Tribunal de Justícia, aquí sí, perquè és una qüestió de legitimitat important. Llengua de treball, no. Reconeixem la realitat. Llengua de treball només hi ha el francès, l’anglès i l’alemany. Com a molt, sovint només el francès i l’anglès. D’acord? A mi no em cal que en una reunió del comitè agrícola, quan es discuteix de la influència de no sé quina malaltia en els conreus de blat de moro de l’Europa central, hi hagi traducció entre l’estonià i el català. Ni tan sols que hi hagi la possibilitat de demanar-ho. O que l’informe del govern finlandès sobre no sé quin tema intern, pel grup de treball d’experts, també estigui traduït al català.

—Què interessa més?
—Que la legislació estigui traduïda. M’interessa que jo em pugui adreçar al Ombudsman o que em pugui adreçar al Parlament Europeu en català. I, sobretot m’interessa que el català sigui considerat llengua oficial per totes aquestes coses ocultes i automàtiques que succeeixen, que és el que he dit abans.

—Què més hauríeu fet de diferent?
—En l’àmbit tàctic no entenc com no ens vam oferir un període de prova amb el català. Arribar de cop i volta en català, basc i gallec és abocar-se al fracàs, perquè són tres llengües de cop. Tornem a estar amb això dels drets, als altres els interessa més la pràctica que la teoria.

—I tot això ho heu explicat a algú?
—No, perquè tot això apareix com apareix.

—Això que expliqueu és el mateix mètode de fons de com es va aconseguir el .cat.
—Els catalans a vegades tenim la tendència d’exportar els nostres problemes. Resolguem això, sóc català i tinc dret a això, i vull que vostè m’ho resolgui. El que no tenim sempre tan clar és que estem creant un problema i que el primer que hem de fer és minimitzar el problema per aquella gent que ens ha d’ajudar a resoldre’l. Com es va fer amb el .cat. Sovint ens falta la visió que els nostres problemes, malauradament, són nostres; que tenim la visibilitat que tenim, però si volem resoldre’ls, el que hem de fer és proposar maneres de resoldre’ls. No dir-los: aquest és el meu problema, a veure què en fa vostè. I tenim molta tendència a fer-lo.

—Els partits polítics, quina relació van tenir amb el .cat?
—Quan hi va haver la candidatura, cap partit no hi va jugar en contra. Recordo que en el seu moment, fins i tot el PP va votar a favor de la creació del .ct al Parlament de Catalunya. El PSC, en el seu moment, hi va veure una oportunitat. És a dir, si veniu per la via política i demaneu el .ct, el PSC no hi donarà suport, perquè això té a veure amb qüestions de sobirania i política. Però si aneu per la vida via lingüística i cultural, ens sembla una bona manera de donar-hi suport.

—I la ICANN no va demanar res als governs?
—La ICANN ens va dir: què n’opinen, els governs? I els hi vam dir: pregunteu-ho vosaltres. Però van respondre que no podien preguntar a un govern directament. Llavors ens van dir que nosaltres portéssim una carta dels governs dels països on el català era llengua oficial que digués que donaven suport a la candidatura.

—Ui!
—Els vaig dir que no, que, en tot cas, el govern pot dir que no s’hi oposa, però no és la seva feina donar suport a una candidatura que és completament independent i privada. Van dir que d’acord, que això era prou.

—I com van anar les negociacions? En deveu tenir força anècdotes.
—Em van trucar un dia de França, en nom del govern, i em van preguntar si era veritat això que la ICANN demanava cartes de no objecció. Li vaig dir que sí, que era veritat. I em van preguntar si els en demanarien, perquè no havien rebut res. Li vaig dir, que si declaraven oficial el català, els en demanarien. I van dir: deixem-ho córrer [Riu] Vam tenir la immensa sort que la ICANN mai no va arribar a entendre que el català té un estatus legal semblant a oficial, a Sardenya per l’Alguer, perquè si ens arriben a demanar la carta de Berlusconi, encara hi seríem.

—El govern espanyol no hi va posar cap pega? El ministre era Montilla, en aquell moment.
—La gent del seu gabinet va fer la carta. Hi havia gent que hi estava en contra. La història és una mica complicada perquè hi ha gent que diu que no se’n va assabentar, però ell ho va passar pel Consell de Ministres i va arribar la carta a la ICANN. El Ministeri d’Afers Estrangers va dir que se n’ocupaven i la va donar a l’ambaixador d’Espanya als Estats Units, que era Westendorp, perquè en fes el lliurament. Aquest senyor va anar a la ICAAN, a Los Angeles, va donar la carta i va dir: “Aquí tenen la carta en què el govern espanyol diu que no hi ha cap objecció, però si no ho aproven, molt millor.”

—Caram!
—Això va crear una certa confusió a la ICANN, que va estar uns quants mesos sense saber què fer. No tenien molt clar si això era el senyor Westendorp tot sol, si això era el Ministeri d’Afers Estrangers o era l’opinió oficial del govern. I això va durar mesos fins que un membre del Consell d’Administració de la ICANN va dir que els governs tenen una manera d’expressar la seva opinió, que és amb una carta. I que si la carta deia el que deia, no calia donar-li més voltes ni fer més interpretacions.

—Hi va haver cap més guerra bruta per sota?
—Sí que hi va haver una cosa… Nosaltres vam presentar la candidatura el 16 de març de 2004. Això vol dir quatre dies després de l’atemptat de Madrid, a Atotxa. Aquella setmana hi va haver eleccions i canvi de govern. Em van trucar de la ICANN dient que el govern americà els havia dit que el govern espanyol havia anat allà per opinar sobre el .cat, però no els volien dir què havien dit. Llavors vaig escriure al departament corresponent d’allà i vaig presentar-me i demanar hora. Em va rebre una persona del govern dels Estats Units, sense cap problema.

—I què us va explicar?
—Em va dir que hi havien anat persones del Ministeri de Defensa i del Ministeri d’Exteriors a dir-los que no s’havia d’aprovar el .cat, perquè si s’aprovava, després vindrien els dominis del Kurdistan, de l’Islam i això seria un merder. Els vaig preguntar què els havien respost. Els van respondre que anessin a la ICANN, que el govern americà no decidia i que m’ho deien a mi perquè era part afectada, però que no dirien res a la ICANN. No van deixar cap document per escrit i, per tant, ho van considerar una visita de cortesia. Recordo, que també van dir que els senyors que hi havien anat eren d’un govern en funcions. És a dir, que sí que hi va haver pressió, però va ser una visita molt maldestra. No sabien ni amb qui havien de parlar. Després no van fer res més.

—Déu-n’hi-do…
—Aquesta anècdota em fa recordar el comportament tan diferent del govern dels Estats Units i el govern català. De seguida em van rebre i em van donar la informació; en canvi, a Catalunya, quan estàvem acabant la candidatura i va haver-hi canvi de govern, va entrar el tripartit i, per tant, s’havia de tornar a explicar tot al govern actual. Ens van dir que parléssim amb tots tres partits per separat. Amb la meva mentalitat absurda i infantil vaig trucar a la Secretaria General, vaig demanar de parlar amb el secretari, que era Garcia Bragado, i vaig fer tota l’explicació. Em van donar una adreça electrònica i hi vaig escriure. No va passar res i al cap d’un parell de mesos, en un acte amb el ministre Montilla, em va trobar Garcia Bragado per parlar de qüestions d’internet, de quan estava a Localred, i em va dir: “És veritat això que m’han dit del .cat? Perquè no ens heu dit res.” Li vaig explicar que feia dos mesos que havia demanat hora. Llavors ens la va donar i hi vaig anar amb en Salvador Alegret, de l’Institut d’Estudis Catalans, i ens va tornar a preguntar per què no li havíem dit res. Va cridar a la cap de secretaria i li va demanar explicacions. La resposta va ser: “Només van trucar una vegada i no els coneixíem.”

—Allò que m’explicàveu al començament…
—Sí, en aquest país, sense connexions, no funciones, no pots fer res. En canvi, el govern americà rep a qui ha de rebre. Això de “només van trucar una vegada” em va fascinar i vaig aprendre una lliçó. Això també ajuda a entendre problemes que tenim, aquí les coses funcionen per voluntarisme, però també per connexions, i això vol dir que hi ha idees al marge que mai no arribaran enlloc. Seran marginals, no pel que són, sinó perquè no saben qui les ha proposades.

—I després us va trobar amb un problema inesperat, que era el dels gats, oi?
—Quan es va presentar el projecte rebíem molts comentaris positius, però sempre hi havia un comentari recurrent negatiu, fins i tot per part de persones realment molt potents d’internet, com ara Paul Hoffman. Deien que no podien donar el .cat perquè mentíem. Que ningú no volia un domini per raó de llengua, sinó que el volíem per a vendre’l a la gent que té gats, que és molta. Ho deia sincerament i s’ho creia. Moltes vegades no hi ha un problema de mala fe, cadascú jutja amb els seus coneixements i l’experiència que té.

—I vint anys després, com veieu el .cat?
—D’entrada, el domini ha existit i ha aconseguit una altra cosa que era molt important des del començament, que és ser autosuficient. Hi va haver, en el seu moment, el suport de la Generalitat per a trobar la gent i finançament per a pagar els costs de la ICANN, però després el domini s’ha mantingut sempre amb recursos propis. Es va dissenyar el domini perquè pogués sobreviure amb 10.000 dominis i en té més de 100.000. Per tant, no té problemes financers i això és important. Com tot, dius: home, es podrien haver fet més coses amb el .cat? I amb moltes altres coses també. Però el .cat sempre ha tingut una característica i un problema, que és el de la governança.

—Per què?
—El .cat és un domini, però, qui el gestiona? No ha de ser l’administració pública, ha de ser la societat civil. No han de ser els seus treballadors només, sinó que hi ha d’haver un control. Llavors, el problema és que es va crear un patronat amb la idea bàsica que ha de ser altament representatiu, però si vols representació de molts sectors diferents, pots acabar perdent en eficàcia. I aquí us reconec que en gran part és culpa meva. No dic que algú ho va fer malament, ho vam fer tots malament, jo el primer, de no saber trobar una solució més eficaç. Què he volgut dir amb això? Que hi ha hagut períodes en què el patronat ha estat molt actiu. No ha impulsat moltes coses, o no ha supervisat moltes coses. L’avantatge, en canvi, és que aquest tipus de patronat impedeix de fer ximpleries grosses. La Fundació PuntCAT ha pecat sempre una miqueta de conservadora, en el sentit de no arriscada, però això també ha garantit que durant aquests vint anys no ha comès cap gran error que l’hagi posada en perill. Tot té la seva part positiva i la seva part negativa.