08.08.2025 - 21:40
The Washington Post · Ishaan Tharoor
Durant dècades, una petita comunitat visqué una existència precària, però orgullosa, a la seva terra ancestral. La gent treballava, vivia i retia culte en un territori reconegut per la comunitat internacional dins un país al qual no sentien cap lleialtat, i amb què periòdicament entraven en conflicte. Fins que, un dia, tot es va esguerrar: l’escalada bèl·lica conduí a un blocatge militar que escampà la fam pel territori i, en darrera instància, obligà els residents a abandonar-lo en massa. Va ser una neteja ètnica, i el món no va moure ni un dit per aturar-la.
No és el cas Gaza –encara no. És la història de l’Alt Karabakh, un enclavament de l’Azerbaitjan poblat per armenis fins l’any 2023, quan l’ofensiva azerbaitjanesa els expulsà de casa. Poques setmanes després, l’atac d’Hamàs al sud d’Israel convulsà la política mundial i sumí el Llevant en un conflicte devastador. La despossessió i l’expulsió dels 150.000 habitants d’ètnia armènia de l’Alt Karabakh –que durant dècades havien viscut en un règim d’autonomia de facto sota el paraigua institucional de la república d’Artsakh, no reconeguda internacionalment–, aviat fou relegada a una mera nota a peu de pàgina en una era de conflictes i d’inestabilitat geopolítica com més va més profunda.
Aquesta nota a peu de pàgina promet ara de tornar a primera plana de l’actualitat, després de la reunió d’ahir del president dels Estats Units, Donald Trump, amb el president de l’Azerbaitjan, Ilham Alíev, i el primer ministre d’Armènia, Nikol Paixnian, per a provar de conciliar posicions entre dos veïns enfrontats de fa dècades. El procés –igual que molts altres gests ostentosos de Trump en favor de la pau– pot acabar essent més simbòlic que no pas eficaç. La qüestió central de la reunió, de fet, és econòmica, més que no pas política: la possible creació d’un corredor que ajudi a connectar el gruix l’Azerbaitjan amb un enclavament d’aquell estat a la frontera sud-occidental d’Armènia. Segons Reuters, Armènia té previst de concedir als Estats Units drets especials de desenvolupament per al projecte, anomenat “Ruta Trump per a la Pau i la Prosperitat Internacionals”.
Aquells qui simpatitzen amb la difícil situació dels desplaçats de l’Alt Karabakh tenen la certesa que Trump farà ben poc per ajudar-los. “Esborrar l’Alt Karabakh no és pau”, afirmà Aram Hamparian, director executiu del Comitè Nacional Armeni dels Estats Units, en una declaració publicada abans-d’ahir. “Normalitzar la neteja ètnica no és pau. Abandonar els llocs sagrats cristians no és pau. Renunciar als ostatges no és pau. Acceptar l’ocupació azerbaitjanesa d’Armènia no és pau. La pau aconseguida a punta de pistola no és pau.”
En un moment com l’actual, la pau “aconseguida a punta de pistola” és, com més va més, l’única mena de pau que sembla interessar els dirigents polítics mundials. Després d’abandonar les negociacions d’alto-el-foc amb Hamàs, que molts analistes consideren que ha provat repetidament de sabotar, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, declarà abans-d’ahir que el seu govern té la intenció de prendre el control militar de tot Gaza. El pla posa en risc més d’un milió de palestins desplaçats internament i ha suscitat les crítiques, per exemple, del cap de l’estat major de l’exèrcit israelià, que creu que les seves forces ja han “complert i superat els objectius de l’operació” a Gaza, un territori completament devastat per la guerra.
Netanyahu ha assegurat que no vol que Israel ocupi Gaza indefinidament, i que tampoc no aspira a governar el territori. Però molts dels seus aliats de l’extrema dreta esperen que la conquesta total sigui el preludi de “l’emigració voluntària” de la població de Gaza i la posterior repoblació amb colons jueus. La destrucció israeliana de Gaza ha estat tan exhaustiva que les feines de reconstrucció trigaran anys; l’esperança de Trump, entre més dirigents polítics, és que, una volta acabi el conflicte, l’escalada de la devastació empenyi els residents de l’enclavament a cercar refugi en uns altres territoris. No és forassenyat de pensar que als habitants de Gaza els esperi un destí molt semblant al dels armenis que, ara fa dos anys, es van trobar obligats a anar-se’n de l’Alt Karabakh.
El 2023, la població de l’Alt Karabakh va haver de suportar un blocatge que s’allargà deu mesos, i que començà quan el govern de l’Azerbaitjan decretà el tancament de l’única carretera que connectava el territori amb Armènia i la resta del món. L’escassetat d’aliments, medicines i més subministraments essencials causada pel blocatge desencadenà una situació de fam i escassetat generalitzada que no encara s’accelerarà quan l’Azerbaitjan llançà una ofensiva militar per a capturar i prendre el control d’un territori que sempre ha considerat com a propi.
“Ambdós països consideren els aliments com una eina estratègica per a aconseguir els seus objectius”, explica Stephan Pechdimaldji, un analista nord-americà d’ascendència armènia, en al·lusió a Israel i l’Azerbaitjan. “Gran part del món guardà silenci quan l’Azerbaitjan matava de fam els armenis a plena llum del dia. Això mateix passa avui a Gaza.” Les autoritats azerbaidjaneses rebutgen les acusacions d’Armènia, i insisteixen que la població d’ètnia armènia de l’Alt Karabakh sempre ha estat convidada a romandre al territori.
L’enemistat entre l’Azerbaitjan i Armènia és un dels molts llegats espinosos de l’esfondrament de la Unió Soviètica. Poc després de la caiguda del règim soviètic, ambdós països –que en aquell moment tot just s’acabaven d’independitzar– lluitaren repetidament pel control de l’Alt Karabakh, un territori que es troba íntegrament dins les fronteres de l’Azerbaitjan.
Els armenis van guanyar el primer assalt del conflicte, que acabà l’any 1994. Es consolidà l’autonomia d’Alt Karabakh i Armènia prengué el control dels territoris circumdants. Però en la segona guerra, que esclatà l’any 2020, l’Azerbaitjan recuperà el control d’alguns territoris gràcies a la superioritat del seu exèrcit, finançat amb l’enorme riquesa petroliera del país. El conflicte deixà els armenis de l’Alt Karabakh cada vegada més aïllats de la resta d’Armènia, a la mercè dels atacs dels drons azerbaitjanesos subministrats per Turquia i Israel (un altre paral·lelisme amb el cas de Gaza).
L’esclat de la guerra d’Ucraïna, paral·lelament, debilità el paper històric de Rússia com a pacificador del Caucas, cosa que oferí a l’Azerbaitjan una oportunitat única. Quan el país llançà l’ofensiva final a l’Alt Karabakh, l’any 2023, Europa es limità a respondre-hi amb una condemna moderada.
A la campanya de les eleccions presidencials de l’any passat, Trump prometé de protegir els “cristians perseguits” d’Armènia i criticà durament el govern Biden per no “haver fet res mentre 120.000 cristians armenis eren horriblement perseguits i desplaçats a la força”. Menys d’un any després d’aquestes paraules, el desplaçament dels armenis de l’Alt Karabakh es presenta com un fet consumat i irrevocable.
“Aquest acord de pau no és sinó el darrer exemple que demostra que l’Azerbaidjan continua aprofitant els seus recursos naturals i la seva geografia com a moneda de canvi geopolítica, en què els drets humans i l’estat de dret són relegats a un segon pla i esclafats sota el pes de la realpolitik i el petroli”, sentencia Pechdimaldji.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
