Un partit més d’Espanya

El president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, va insinuar l’altre dia que Aliança Catalana és un invent de Madrid. La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, li va replicar si no era pas un agent del CNI, atès que parla tan bé el castellà, i després va fer circular una fotografia del seu carnet de les Joventuts d’Esquerra, quan era adolescent, com dient: “Venim del mateix lloc.” És interessant que tots dos s’acusin de treballar per als espanyols: són perfectament conscients que els seus partits han de resoldre quin paper juguen ara dins d’Espanya, una volta han decidit que l’independentisme no sigui un agent conflictiu. Aliança, com els altres, va en cerca de la seva pròpia manera de participar-hi, i sembla que la comença a trobar.

L’ideòleg del partit, Jordi Aragonès, ho explica en una entrevista recent de Víctor Puig –sense cap pregunta mica punyent: el cor de la seva proposta és d’aplicar millor la legislació espanyola. “Volem l’estat català per aplicar la llei d’estrangeria espanyola que Espanya no aplica”, diu, textualment. És a dir: el problema central de la governança de Catalunya no és que no pugui decidir les seves pròpies lleis, sinó que les espanyoles no s’hi apliquen amb prou força. Cal inferir, d’aquest argument, que si Madrid fos dura i marcial en l’aplicació de la seva legislació ja no caldria la independència? Cal inferir-ne que una Catalunya independent reproduiria les lleis espanyoles, com una còpia més autoritària d’Espanya? Sembla que sí.

En el raonament d’Aragonès es palpa bé l’esperit convergent, tan del segle XX: la cosa important, ens ve a dir, és que Espanya no se sap governar a ella mateixa, de manera que necessita els catalans, més desvetllats. Hi ha una flaire de Francesc Cambó molt resclosida que en el fons revela una pulsió regionalista de dirigir l’estat de Catalunya estant. Fins i tot el sintagma “estat català”, que Aragonès fa servir molt preferentment per davant d’independència, recorda la timidesa del president Artur Mas, que fins ben entrat el procés no gosava dir sinó “estat propi.” Un estat de quina mena? El president Francesc Macià va proclamar la república catalana “com estat integrant de la federació ibèrica.”

L’objectiu d’Aliança no és una Catalunya lliure, ni tan sols una mica més lliure, sinó governar-la en la forma administrativa que tingui. Per això Aragonès envia un missatge a les elits: “Vostè pot pensar el que vulgui sobre la restitució de l’estat català, Espanya i Catalunya. El cas és que Espanya no aplica la seva pròpia llei. Aliança ve per a restaurar l’estat català que aplicarà aquestes lleis de manera molt més eficient, més escrupolosa, i que no el deixarà abandonat davant de les ocupacions, davant del crim, davant de l’impost de patrimoni o de l’impost de successions, o davant d’una sèrie de regulacions que rebenten la poca indústria que queda a Catalunya. […] És un bon negoci, per a aquesta gent, si se’ls explica bé.” Més enllà de les cotilles industrials de Brussel·les, per a cap d’aquests exemples, de fet, no cal un estat independent.

Allò que sí que cal per a aplicar el programa tan incomplet i foradat que presenta Aragonès, en canvi, és que la frontera de l’estat espanyol –la que l’independentisme volia convertir en una frontera catalana– sigui més forta i més vigilada sense deixar de ser espanyola, i que hi hagi més presència de l’exèrcit i de la policia espanyols per a patrullar pels carrers de Catalunya. No és cap especulació. Ho va dir Orriols el gener proppassat: “Vaig reincorporar la policia espanyola a la Junta de Seguretat de Ripoll perquè necessito poder expulsar immigrants que delinqueixen.” Heus ací, doncs: a la pràctica, els immigrants no són la preocupació d’Orriols, sinó la seva excusa per a col·laborar amb l’estat en lloc d’enfrontar-s’hi.

Encara que fanfarronegin amb la unilateralitat, quan Aragonès i Orriols diuen: “Nosaltres incomplirem la llei espanyola una sola vegada”, com van dir ahir, no prometen pas que faran la independència de debò, sinó que comuniquen als votants i al sistema que, mentre la flama no revifi, cosa que sembla ben lluny i que, en tot cas, no depèn d’ells, no seran cap problema per a l’estat. Conquerir sobirania per a Catalunya requeriria un conflicte constant, un estira-i-arronsa sostingut –que, certament, tampoc no van voler Junts, Esquerra i la CUP quan els acompanyava la correlació de forces. Aliança, però, és per damunt de tot partidària de l’ordre i de la llei, encara que sigui de l’ordre espanyol i de la llei espanyola.

De fet, la servitud d’Aliança no s’acaba amb l’estat espanyol. A la mateixa entrevista, Aragonès sosté que la immigració és un desafiament perquè “sempre hi haurà algú disposat a cobrar la meitat d’allò que cobres tu per a fer la mateixa feina”, i, en canvi, ai las, eximeix els empresaris que s’aprofiten de la misèria per a explotar els treballadors de fora. “La culpa no és de la fàbrica ni de l’hotel que pugui contractar un empleat castellanoparlant, o musulmà, o una família que ve amb vuit fills. La culpa no és de l’empresari. Primer, la culpa és de l’estat espanyol que no aplica la seva llei d’estrangeria. I segon, hem de tenir un estat català que pugui fer una moratòria”, declara. És culpa del treballador desesperat, si cedeix com un esclau, però no és culpa de l’empresari tenir esclaus encara que això li trenqui la pàtria.

Amb aquesta carambola, l’ideòleg d’Aliança prova un joc de màgia que pertot arreu se li endevina. Per no barallar-se amb Madrid, sempre pot dir que el mal és la globalització que ens importa treballadors; per no barallar-se amb els empresaris, sempre podrà dir que el mal és Madrid, que no fa bé la feina. Potser això explica que Aliança doni tan poc protagonisme al conflicte nacional. Potser això explica que no badi boca contra el model de monocultiu turístic i parli vagament d’una reindustrialització que defensen tots els partits. I potser això explica el cercle més viciós: que Aliança espera créixer, per exemple, en les parts del país on les càrnies dels empresaris que Aragonès no vol criticar contracten immigrants en canvi de quincalla mentre ells es fan d’or.

Tota aquesta exposició té un risc, és clar, i és que els votants ja ho sàpiguen i tant els faci, però això no els converteix pas en uns valents que protesten contra el sistema –ni contra l’estat ni contra el poder econòmic–, sinó en els col·laboradors necessaris d’una extraordinària impostura. Junqueras s’equivoca quan desnaturalitza l’origen d’Aliança, perquè el problema no està en l’arrel, ben genuïna, sinó en el resultat dels seus discursos, de la seva estratègia i de la seva posició: més regionalisme i més segregació. Els espanyols li tenen tan poca por que Aleix Vidal-Quadras, fundador de Vox, va dir l’altre dia: “Sílvia Orriols salvarà Espanya perquè és qui fa que Puigdemont es mobilitzi [contra Sánchez].” Aliança és tot just el bàndol més xenòfob d’una guerra fratricida dins el vell món convergent, ja del tot esbocinat.