Article de Marta Rojals

Algú votarà per la cultura que ens prometen?

  • La història ens demostra que les propostes culturals que presenten els partits polítics s’arrelen en la repetició del no-res, de les frases fetes i de les contradiccions d’uns, i en el populisme barat d’uns altres

Joan Minguet Batllori
07.05.2024 - 21:40
Actualització: 07.05.2024 - 21:46
VilaWeb

Ja hi tornem a ser: jo fent preguntes que es responen soles. No: ningú o molt poca gent votarà –votarem– a partir d’allò que els programes dels partits polítics que es presenten a les eleccions de diumenge diuen sobre la cultura. Si ho féssim, tinc la impressió que l’abstenció pujaria en percentatge. Per què? Perquè la història ens demostra que les propostes culturals que presenten els partits polítics s’arrelen en la repetició del no-res, de les frases fetes i de les contradiccions d’uns, i en el populisme barat d’uns altres. I en això poca variació hi ha entre els independentistes i els altres.

De la ultradreta, poca cosa a comentar: la seva ràbia cap a l’altre traspua aquest tarannà cultural que podríem definir com la prossecució de la barbàrie que tants autors, com Walter Benjamin, han denunciat al llarg dels temps. No han après res del passat aquesta gent, encegats pel presumpte llinatge nobiliari que reivindiquen. Aquell partit de la Catalunya vella proclama una cultura racial, endogàmica, la qual cosa no deixa de ser un oxímoron, perquè la història de la cultura s’ha caracteritzat pel mestissatge, i el nostre país i la nostra llengua en són exemples.

Quant als partits hegemònics, posem-nos a tremolar. La concepció cultural dels socialistes és tan de dretes com la dels partits més reaccionaris. Ja fa temps que ells no aposten per la cultura, sinó per l’entreteniment: les indústries culturals, els grans fastos… Ja veureu com, si Salvador Illa arriba a ser president de Catalunya, afloraran ràpidament aquests nervis de la cultura (perquè de cultura ho és tot, és clar) que, més que fer pensar, volen distreure el personal. I la cultura de base, la que no cerca l’enriquiment personal, sinó alguna crítica del sistema? Les passaran magres, tan magres com fins ara, vet aquí.

Una altra cosa perillosa dels socialistes (m’hi entretinc perquè les enquestes pronostiquen que els catalans els votaran massivament) és l’ús de la llengua catalana. D’una banda, Illa diu que el seu partit està a favor de la immersió, però d’una altra a tota la campanya fa servir l’espanyol, suposo que buscant els vots de Ciutadans o més a la dreta, si tal cosa és possible. L’altre dia Illa (un enregistrament fet per ell) em va trucar a Cornellà de Llobregat: “Hola, soy Salvador Illa.” Vaig penjar immediatament, perquè donar per fet que al Baix Llobregat no hi ha catalanoparlants és un insult als meus pares (i a tants altres), que en plena dictadura van mantenir el català com a llengua familiar. Els socialistes sempre s’han caracteritzat per la hipocresia: diuen una cosa, però en fan una altra. Un altre exemple: defensen l’escola pública, però molts dels seus dirigents han portat els fills a escoles privades. Quina barra!

Una coda final sobre els socialistes: si guanyen i governen tots sols (o amb alguns beneits que els facin costat), veurem qui ocupa la conselleria de Cultura. Segur que Xavier Marcé, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, n’és cobdiciós. Un personatge perillós, com vaig escriure fa unes quantes setmanes. Molt més dialogant és Rocío García; la conec perquè va ser molts anys regidora de Cultura de Cornellà. I Illa, si no m’erro, la va nomenar consellera  de cultura en el seu govern a l’ombra (sic). En tot cas, la tremolor persisteix perquè, com ja he dit, els socialistes volen una cultura acomodatícia, res que destorbi les seves poltrones.

Dels partits independentistes favorables al sistema capitalista (Junts i ERC, vull dir), ja em direu quina diferència heu trobat en les seves polítiques culturals quan han ocupat la conselleria de Cultura de la Generalitat. Ja us ho dic jo: cap ni una. Les mateixes propostes –o antipropostes–, el mateix capteniment funcionarial, cuidar els equipaments grossos i descuidar els nervis últims de la cultura, allà on es couen les propostes més originals, les quals és difícil que es propaguin sense suport institucional. Una altra cosa uneix aquestes dues formacions que s’esbatussen entre elles precisament perquè s’assemblen –ara almenys– com dues gotes d’aigua: mai no pensen en algú de fora de les seves militàncies respectives per modernitzar i sacsejar la cultura del país. Sempre han posat gent servil al capdavant de la conselleria i dels càrrecs de confiança, funcionaris de partit, en comptes de buscar alguna figura independent que miri més enllà de la quotidianitat de les subvencions i les inauguracions.

I, finalment, una referència als partits d’esquerra: la CUP i els Comuns. Altres vegades he reflectit la decepció pel fet que formacions que volen aconseguir un món més equitatiu, repartint les riqueses, posant fi a la salvatgia del capitalisme, no acabin de comprendre que les pràctiques culturals també poden ajudar en aquesta lluita. Però aquesta cultura no pot ser mai la que ve donada dels consensos burgesos ni la de les indústries culturals ni, perdoneu-me, de les tradicions populars. Ha de ser un art de combat –un art del combat, també–, no necessàriament plàcid, que trenqui esquemes. I si provoca incomoditats, encara millor. Perquè resulta una incoherència que llancem proclames revolucionàries de dia i que, al vespre, anem ben engalanats a una estrena del Liceu. O a una exposició del Plensa. En això sempre em ve al cap aquella matusseria que Ada Colau volia perpetrar en ple confinament per la pandèmia: un festival pels terrats de Barcelona. Les esquerres haurien de ser valentes i advocar per la cultura que trenca i esberla, no sempre per la que se’ns beu l’enteniment. Que això les dretes (totes les dretes, fins i tot les que es pensen que no ho són) ja ho fan prou bé.

Nota al marge: Acompanya aquest text una peça de l’artista Xesco Mercé, un dels molts que no ven comoditat al poder. L’obra es titula La maja simbiòtica (1999), una interpretació d’aquell Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, on Patty Hearst va fer trontollar ni que fos momentàniament els esquemes simbòlics del poder nord-americà.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any