La repressió i la censura pretenen silenciar la revolta popular democràtica dels algerians nascuda el 2019. El govern ha prohibit per segona vegada Le Monde Diplomatique i molts mitjans europeus concedeixen poca importància a la revolta algeriana. Un curiós contrast amb l’interès informatiu que semblen despertar segons quines protestes al món. I més, si tenim en compte la important relació política, comercial i cultural que tenen els països europeus amb Algèria, especialment l’estat espanyol.

Les protestes multitudinàries anomenades Hirak, en què la població algeriana, d’ençà del febrer del 2019, s’enfronta permanentment al règim als carrers, van forçar l’enderrocament de l’històric militar i president Abdelaziz Buteflika l’abril passat, després de vint anys al poder. L’Hirak va mobilitzar als carrers molts centenars de milers de manifestants contra Buteflika, quan pretenia presentar-se a una cinquena reelecció, malgrat el seu precari estat de salut.

De llavors ençà, l’Hirak cada divendres duu als carrers de les principals ciutats desenes de milers de persones. Es defineix com a revolta transversal sense líders, ni color polític o religiós. Rebutja radicalment la violència que va assolar el país durant la guerra civil del 1992 al 2002. En deu mesos de manifestacions no hi hagut ni el mínim senyal de violència.

Entre més figures del món de la política i la cultura, es destaca popularment la cantant Raja Meziane, advocada de formació. La seva cançó ‘Alló le système‘ ha esdevingut l’himne del moviment pro-democràcia a Algèria. Ja ha tingut més de quaranta-un milions de visualitzacions a YouTube.

La BBC ha triat Raja Meziane entre les cent dones més influents del món del 2019. Les seves cançons antigovernamentals, contra la injustícia social, la corrupció i la desigualtat la van forçar el 2015 a anar-se’n d’Algèria i exiliar-se a Praga. Allà, en contacte permanent amb els seus, ha esdevingut un puntal de les protestes del 2019.

Abdelaziz Buteflika.

Aquests mesos de protestes, la repressió ha estat constant. Hi ha presos polítics i d’opinió. Activistes, manifestants, periodistes i polítics han estat detinguts i empresonats sense càrrecs i l’espai mediàtic ha estat considerablement censurat, fins al punt –com dèiem– de prohibir mitjans de comunicació estrangers com Le Monde Diplomatique. Ho ha denunciat Human Rights Watch.

Cada divendres és més difícil de sortir al carrer per manifestar-se, però la gent persisteix. El 2019 hi ha hagut un torcebraç permanent entre l’Hirak i el poder, és a dir, entre la ciutadania i l’exèrcit. Una revolta pacífica permanent que, de moment, ja ha tombat el president Buteflika, el gran puntal del règim, i s’oposa fermament a tot continuisme sense garanties democràtiques. Aspira a expulsar militars i corruptes del poder, fer eleccions lliures per redactar una nova constitució de la República i recuperar les llibertats.

Què explica el censurat Le Monde Diplomatique?

Què passa que les autoritats algerianes no volen que se sàpiga? ‘Hirak, el desvetllament del volcà algerià’ és el títol del reportatge d’Arezki Metref que ha motivat la prohibició d’aquest mitjà a Algèria. És la segona vegada que el prohibeixen en dos anys. Per contrarestar la prohibició, el Diplo el publica amb accés lliure.

Manifestacions a Algèria.

L’article descriu l’ambient al carrer, a les manifestacions del novembre, explica els fets del 2019, les vinculacions històriques amb les velles lluites contra el colonialisme, i dóna notícia dels lligams de la cúpula del poder amb el tràfic de cocaïna, per exemple. També denuncia la censura i les manipulacions a internet i els mitjans en general i s’endinsa en la cara fosca de la repressió, amb dades significatives, malgrat el silenci absolut del govern i els mitjans oficials.

És el funcionament d’una dictadura militar, encara que hi ha qui la qualifica de dictadura lleugera. Repressió i corrupció han estat els motors del règim. Segons fonts diverses de l’oposició, a final d’octubre hi havia entre cent i tres-cents presos polítics. També és habitual que es facin detencions arbitràries que duren poques hores, o bé que els detinguts desapareguin durant dies fins que hom els pot localitzar a comissaries i presons.

L’autor del reportatge, l’escriptor Arezki Metref, parla amb dirigents d’associacions que pocs dies després van ser arrestats. Periodistes, opositors, activistes, feministes i joves de l’Hirak expressen idees que aporten llum sobre una revolta que es vol censurar de totes passades. Malgrat que el país va seguir de lluny les protestes de les primaveres àrabs del 2011, ara la còlera dels joves ha esclatat. La humiliació és un sentiment generalitzat. És una revolta pacífica. El país va saturat de la violència de la guerra civil. El poble sembla haver superat les fractures socials dels anys noranta del segle passat. És un moviment unitari que aplega tendències polítiques diverses. Ara com ara, ja han forçat Buteflika a retirar-se, però encara hi ha moltes coses a eliminar en la cúpula aferrada al poder, que, segons l’Hirak, ha fet fracassar el projecte polític que tenia Algèria quan assolí la independència.

Una fi d’any decisiva: l’Algèria post-Buteflika, a la cruïlla

A aquestes informacions, podem afegir-hi que la fi del 2019, l’any de les protestes imparables de l’Hirak, ha estat moguda. El mes passat hi ha hagut dos fets importants que han aguditzat la crisi. El primer és la mort d’infart del general Ahmed Gaïd Salah, l’home que forçà la renúncia de Buteflika. Malgrat aparentar ser una figura de transició, era molt criticat per l’Hirak que, en les protestes cridava: ‘Fora Gaïd Salah, volem un estat civil, no militar!’

Segons els crítics, el general aparentava treballar pel canvi que demana l’Hirak, sense que, en realitat, canviés substancialment res, com deia el Tancredi d’El guepard de Lampedusa. Va endegar, això sí, una campanya ‘mans netes’ que ha significat la destitució i empresonament de militars, polítics, empresaris i periodistes de primera línia afins al clan Buteflika. Una mesura que l’oposició considera una revenja interna del clan. Al mateix temps desfermà la repressió contra alguns dirigents de l’Hirak, ordenant detencions i empresonaments arbitraris.

També hi ha hagut eleccions, amb molt poca participació, i ha estat investit president un home de l’aparell afí al difunt general Gaïd Salah, Abdelmaid Tebun, que ha nomenat primer ministre Abdelaziz Ierad, també inacceptable per a l’Hirak. L’Hirak va contra Tebun i Ierad, com anava contra Gaïd Salah. ‘No em representes’, criden els joves als carrers. El desembre fou un mes de manifestacions continuades per a demanar l’alliberament dels detinguts i empresonats i la sortida del poder de ‘Le Pouvoir’, la cúpula político-militar continuista del clan Buteflika. Als carrers es criden lemes com ‘No al diàleg amb els fraudulents’, ‘Poder per al poble’ i ‘Sistema fora’.

L’advocat Mustafà Buchachi, considerat com un dels principals líders de l’Hirak, ex-diputat i ex-president de la Lliga Algeriana per la Defensa dels Drets Humans, ha declarat que les darreres presidencials del 12 de desembre van ser un frau. L’Hirak les va boicotar perquè eren imposades i sense garanties democràtiques. El govern estableix la participació en un 40%, mentre que l’Hirak diu que no ha votat ni el 10% de la població.

En declaracions a El País, sobre l’actitud passiva i distant de molts països orientals i occidentals, Mustafá Buchachi va dir: ‘Aquesta revolució és dels algerians i no volem que ens ajudin des de l’estranger. No conec cap revolució que hagi triomfat seguint una agenda estrangera. Per això hem dit no a les ingerències. Hi ha països a Occident i a Orient que no volen que siguem una democràcia perquè afectaria els seus interessos. Una dictadura és sempre més complaent amb l’estranger perquè la deixin tranquil·la.’

La visita de Grande-Marlaska per a enfortir lligams amb el règim

Algèria és fonamental per a l’economia espanyola. El 54% del petroli i gas que consumim és algerià. Les relacions econòmiques bilaterals són molt fortes. Per això, el mes de novembre passat el ministre d’Interior espanyol en funcions, Fernando Grande-Marlaska, visitava Alger enmig de les protestes contra el règim.

Va ser una de les poques visites oficials de dirigents europeus d’ençà de la renúncia de Buteflika a l’abril. L’objectiu era enfortir les relacions bilaterals, precisament, amb el ‘règim militar corrupte’ que denuncia el moviment democràtic Hirak.

Segons el ministre d’Interior algerià, que qualificà les relacions bilaterals i en política interior d’excel·lents, l’objectiu de la trobada era ‘reforçar l’estratègica cooperació entre ambdós països en la lluita contra la immigració irregular, el terrorisme i la delinqüència organitzada, a més de la cooperació en l’àmbit de la protecció civil i la seguretat viària’.

En què deu consistir la cooperació en l’àmbit de la protecció civil entre Espanya i la dictadura algeriana?

Val a dir que la visita de Grande-Marlaska va ser el 28 de novembre. Dues setmanes abans Human Rights Watch havia denunciat, amb noms i cognoms, una onada de detencions arbitràries per a afeblir l’oposició abans de les eleccions presidencials del 12 de desembre. Tretze dirigents del moviment democràtic, uns quants periodistes i molts activistes: en total, una quarantena de detinguts per haver dut a les manifestacions la bandera dels amazics, la important comunitat ètnica del nord del Magrib.

Per contra, Grande-Marlaska va declarar que Espanya feia costat al procés electoral del 12 de desembre i que considerava que la situació d’Algèria era un ‘afer intern’.

L’estat espanyol és el segon client d’Algèria i el quart millor proveïdor

De la revolta algeriana per a enderrocar la dictadura se’n parla poc. És tractada amb una estranya distància que contrasta amb l’entusiasme amb què ens informen de més protestes que hi ha al món. Sembla haver-hi un consens per a relativitzar o fer invisible l’Hirak. Darrere podria haver-hi els importants interessos econòmics d’Espanya, França i Itàlia.

De fa anys, Algèria és un laberint, però, a més a més, i fonamentalment, Espanya i Algèria són unides físicament per un gasoducte submarí. El 54% del gas i el petroli que consumim prové d’Algèria. L’estat espanyol n’és el segon millor client. I el quart millor proveïdor.

Els interessos econòmics espanyols passen per damunt de les aspiracions democràtiques del poble algerià. Repsol hi té cinc camps de producció de cru i participa en el macroprojecte Reggane que inclou sis camps de gas. Cepsa hi té tres grans jaciments de petroli i gas.

La clau de volta és el gas. El gas algerià és el principal subministrament de Naturgy, antiga Gas Natural, producte de la fusió de Catalana de Gas i Gas Madrid. Després va ser Gas Natural Fenosa, quan adquirí l’elèctrica Unión Fenosa. I el 2018 passà a denominar-se Naturgy Energy Group, S.A, per agrupar els negocis de la companyia a Espanya i a l’estranger. Un dels paquets més grans d’accions de Naturgy (20’8%) és propietat de Criteria Caixa.

Naturgy, a més, té el 49% de les accions de la infrastructura del gasoducte submarí que transporta el gas algerià a Europa, passant per Espanya. El 51% restant és de l’empresa oficial algeriana Sonatrach que, a banda de ser la principal proveïdora de Naturgy, hi té accions.

De Gas Natural Fenosa a Naturgy, la dinàmica de portes giratòries entre el negoci i la política ha estat constant. Si al principi eren benvinguts a l’empresa polítics franquistes com ara Nemesio Fernández Cuesta, després ho van ser destacades figures de la transició com ara Felipe González, Josu Jon Imaz i Narcís Serra. O altres polítics, com Heribert Padrol Munté, ex-diputat de CiU i marit d’Elsa Artadi; i Jordi Garcia Tabernero, director de comunicació de Naturgy i ex-director de Comunicació del Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat.

En el negoci de les dessaladores d’aigua hi ha interessos importants d’Aqualia, Acciona i Abengoa. En els transports, hi ha Construcciones y Auxiliar de Ferrocarriles (CAF), Transmediterrània, Baleària, Ibèria, i Vueling; a més del paper important que hi tenen Inditex, Dulcesol, Pastas Gallo i la Gallina Blanca de la família Carulla. Valgui també com a dada que dues entitats bancàries estrangeres de les set que hi ha registrades al Banc d’Algèria són el Banc de Sabadell i Caixabank.

Gairebé el 80% de les importacions espanyoles del país magribí, fonamentalment gas, es poden pagar amb exportacions de productes espanyols, equilibri econòmic que fonamenta una estabilitat comercial que potser pot resultar afectada si hi ha canvis democratitzadors al règim algerià.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.