Àlex Pastor: “Vivia una doble vida, de dia era un alcalde que liderava i a la nit m’enfonsava”

Àlex Pastor López (1979) va ser el batlle de Badalona pel PSC del 2018 al 2020, quan va dimitir del càrrec. Els Mossos d’Esquadra l’havien detingut perquè conduïa ebri i perquè va mossegar un dels agents. La detenció d’un batlle que, en plena pandèmia, trencava el confinament, va obrir portades de diari. Ara el senyor Pastor ha escrit un llibre dur i valent, Fuego. De alcalde en la cima a juguete roto, publicat per l’editor independent Adrián Naranjo. Hi explica l’alcoholisme i la depressió que tenia, hi demana perdó i dóna les gràcies. L’ex-batlle, en aquesta obra que d’ací a pocs mesos es traduirà al català, també fa un repàs de la seva vida. De nen gras que era objecte de bromes cruels dels companys a nen en forma gràcies al karate. De nen que ho suspenia tot, a jove amb dues carreres. De jove polititzat sense padrins, a batlle de la ciutat. Però, com explica bellament al llibre, una cosa és superar les expectatives que els altres han posat en tu i l’altra és complir amb tu mateix. Pastor va arribar a batlle al mateix moment que es va divorciar, va començar a veure massa poc les dues filles, va tornar a viure a casa de la mare, bevia d’amagat a les nits i gairebé es va suïcidar llançant-se a les vies del tren. Avui el senyor Pastor viu amb la seva nova parella, ha tornat a l’antiga feina de tècnic municipal de l’ajuntament que va dirigir i trenca el silenci després de cinc anys. Dimarts VilaWeb va entrevistar Àlex Pastor a Badalona.

—Comencem per les coses boniques. Quant temps fa que no beveu?
—Doncs ja fa cinc anys que no bec.

—Frase del llibre: “Deixo enrere l’addicció, la depressió, no.”
—Sí, el que em diagnostiquen és una patologia dual: per un costat, una malaltia mental, que és la depressió, i per un altre costat, l’addicció, en aquest cas alcoholisme.

—Expliqueu que vau arribar a beure de deu a dotze cerveses diàries, però no durant el dia.
—Vivia una doble vida. De dia era un alcalde, era una persona que liderava aquesta ciutat i la institució, una persona forta, amb un caràcter potent, i a la nit m’enfonsava. La nit la recordo com un pou fosc, on em dedicava a plorar, em dedicava a beure. Però era beure no com una activitat social, sinó per poder oblidar, per poder oblidar fins i tot qui era.

—Per què creieu que us passava, això?
—Bec per oblidar i per ser una altra persona o, com a mínim, per oblidar-me de qui era en aquell moment. Era una persona divorciada, una persona que havia tornat a casa de la mare, una persona que no podia veure les seves filles tant com volia perquè era l’alcalde d’aquesta ciutat i era una persona a qui el que menys importava en aquell moment era jo mateix. Crec que allò, d’alguna forma, va ser el detonant perquè comencés a beure a les nits i a plorar desconsoladament fins al punt de beure aquestes deu o dotze llaunes, que em deixaven etílic, pràcticament.

—He plorat dos cops llegint el llibre. En un tros en què parleu de les filles i en un tros en què parleu de la mare. Quina mare…
—Li ho dec tot, a ma mare. Jo crec que ma mare no es mereixia això. En el moment en què estic malalt, que estic pitjor, una de les coses que dic i verbalitzo amb ma mare és que em penedeixo de ser el seu fill perquè no es mereixia tenir un fill amb aquesta malaltia després d’haver lluitat tant per ell. Però al final, si vols que et digui la veritat, el màxim error no va ser caure en la beguda i en la depressió, sinó pensar que no me’n sortiria. I vaig demostrar a ma mare que també me’n podia sortir. I a les meves filles, que al final són el meu pal de paller.

—De fet, expliqueu el dia que ho teniu tot preparat per a llançar-vos a les vies del tren.
—És un suïcidi en tota regla, però no vaig ser capaç d’executar-ho, al final. Estava tot planejat. Al final, un suïcidi no és que vulguis llevar-te la vida, sinó que vols fugir d’allò que et pertorba la vida. Jo no veia cap més sortida que sortir de la meva vida, deixar que la resta del meu entorn pogués descansar. Al final, quan tens una depressió, també veus, egoistament que la gent del teu entorn pateix. I pateix per culpa teva. Llavors, la millor forma que no pateixin és que surtis d’aquest entorn llevant-te la vida.

—Quina importància hi doneu als abusos de quan éreu al col·legi?
—Crec que són importants. Els nens a vegades són molt cruels, som molt cruels. I l’única manera de treure’s aquest estigma, aquest bullying –com es coneix avui–, és ser més fort que ningú. I, llavors, la política sí que és aparença, però és que la vida diària també és aparença.

—Idea del llibre: els professors no creien en vós? Heu tingut dues carreres. Els altres no donaven un ral per vós? Batlle de la ciutat. Davant dels altres heu triomfat. Davant vostre, no.
—La primera que has de fer no és treballar per la resta. Aquest ha estat  un dels meus errors. Demostrar tot el dia, a totes hores. El fet més important és estar convençut i creure en tu mateix. Digui el que digui la resta. Cada vegada que he aconseguit un èxit, ho he celebrat, però ho he celebrat dient a la resta “ho he aconseguit”. I potser aquest ha estat un error, perquè ho havia d’haver celebrat amb mi mateix i veure que soc capaç d’aconseguir-ho.

—Per a qui no recordi el vostre cas: us van detenir i vau mossegar un mosso d’esquadra. On anàveu? Què va passar? On era?
—Jo tinc dues filles i a la gran li vaig prometre que adquiriria una gosseta, que vaig anar a buscar a Barcelona. Anant cap al centre d’animals de companyia vaig aturar-me a comprar cerveses. Per què ho vaig fer? Perquè, com a alcohòlic, el meu dia a dia girava entorn de poder adquirir, de poder consumir alcohol. Aquest és el gran secret de qualsevol persona addicta: que tot gira entorn d’això. Vaig beure pel camí, reconec aquesta errada. Una vegada al cotxe, ja amb la gosseta, em va aturar la policia, en aquest cas els Mossos d’Esquadra, i em van demanar fer la prova d’alcohol i m’hi vaig negar. No hi ha hagut mai cap prova d’alcohol, tot i que admeto que anava amb símptomes d’alcohol. I ells em deien el meu nom de pila sense haver vist la meva cartera. De fet, la meva cartera va desaparèixer i va aparèixer dues setmanes després a la bústia del meu pis. Va ser tot una miqueta estrany d’explicar. Sí que és veritat que ho vaig posar molt fàcil perquè anava begut i, evidentment, hi havia confinament i no vaig respondre com calia, però és que no era jo. És a dir, en aquell moment no era l’Àlex.

—Creieu que us van parar una trampa? Com s’explica que sabessin el vostre nom d’entrada?
—Jo crec que ho vaig fer massa fàcil. La trampa hi era, però jo ho vaig fer fàcil.

—M’ha impressionat, d’aquella nit, que expliqueu que els Mossos van enregistrar en vídeo la detenció dins el cotxe i la van passar a una periodista.
—Sí, van agafar el mòbil directament i van dir “grava el pallasso aquest”. I jo estava bocaterrosa, al seient de darrere. En aquell moment estava totalment fora de si. Els vaig insultar, vaig dir tot el que s’ha filtrat i que, evidentment, no ho nego. I això ho van enviar directament a una periodista. No en diré el nom, crec que la periodista va fer la seva feina. Li va arribar una informació i la va divulgar. Però jo crec que la poca professionalitat dels Mossos d’Esquadra també reflecteix que no tan sols a la política, sinó a qualsevol poder, hi ha una part fosca, hi ha una part bruta. Potser no ens n’assabentem, però que hi és. I potser per culpa d’això el sistema no és del tot net.

—Arribeu a explicar que us peguen. Sabent que éreu alcalde i tot?
—Tenia el cos destrossat, directament. Tenia sis o vuit agents de Mossos d’Esquadra sobre meu. Fotent-me puntades de peu, cops de puny, de tot. Però jo no puc demostrar res. Anava begut…

—L’altra cosa que impressiona és que al mateix moment que arribeu a  batlle, aneu a viure a casa de la mare, després del divorci.
—Això és un dels contrastos que tinc a la meva vida. Que de dia sóc l’alcalde i de nit sóc aquell adolescent de quinze anys que vivia a casa de ma mare, i que evidentment no tinc una vida independent, en aquest sentit. Tot això a mi em va trinxant, he de pair tota aquesta situació, i acabo explotant aquell dia.

—El títol, “Foc”, té a veure amb un somni recurrent que teniu des que éreu petit.
—Foc és un somni que tinc de petit: començo a caminar pels carrers de Badalona, carrers més foscos, i noto que un estrany comença a seguir els meus passos. Cada vegada que començo a accelerar el pas, ell s’acosta més, fins que arriba un moment que es tira sobre meu i m’arrenca un amulet que porto i em cala foc directament, a ell i a mi. Aquest home, aquest estrany, diria que sóc jo mateix, de gran. Sóc aquesta persona que no està bé, que l’enxampen els Mossos d’Esquadra, i precisament el foc és totes les pors i tots els complexos que tinc. I que ens cremen.

—És un somni que encara teniu avui?
—Cada vegada el tinc menys, però l’he tingut molt sovint. I l’amulet és un índalo. A Almeria hi ha teories que diuen que és l’home que ho pot dominar tot. I és el que vaig aparentar, que ho podia fer tot. El barbut [l’home del somni] me l’arrenca per demostrar que no ho puc dominar tot.

—Hi ha un nom que no surt al llibre: PSC. Per què?
—Al final, aquest llibre no és un llibre polític. És una carta d’amor a la fragilitat meva. Al que jo he patit, al que jo he gaudit. I el PSC és part important de la meva vida.

—A l’entrevista que va fer Sara Muñoz al Punt Avui parleu bastant de com pot ser que, amb el tracte rebut per la cúpula del PSC, encara hi militeu.
—El PSC per mi no és un nom ni uns noms concrets. Són unes sigles, són uns valors. Ara que fa cinquanta anys de la mort del Franco, doncs a la meva família va morir molta gent per culpa del Franco. I jo crec que la memòria històrica s’ha de tenir també i va més enllà d’unes sigles.

—Crim i càstig sí que hi surt.
—Va ser un dels llibres que vaig llegir a la planta de l’hospital [per desintoxicar-se]. Vaig llegir-ne un altre que es diu Open, d’Andre Agassi, on parla de la constància, de l’esforç, del sacrifici que va haver de fer per poder arribar a ser un professional del tennis. A banda l’ombra que té allargada sobre seu, que és la del seu pare, que no va entendre gaire bé amb ell.

—Quins consells donaríeu a gent que es pugui trobar en el vostre cas?
—El primer consell que puc donar pot semblar un estereotip, però és que pots sortir-te’n, de qualsevol addicció. Que de les malalties mentals, tot i que no es curen d’avui per a demà, si et deixes ajudar, pots sortir-ne. És important, això: t’has de deixar ajudar. Jo no em vaig deixar ajudar. Encara més, negava la meva malaltia. Però això va passar el que va passar. Cal aturar-se, agafar forces, curar-se i, a partir d’aquí, començar. De fet, després de cinc anys i mig, parlo perquè ara és quan ja em sento amb forces i em sento curat.

—En aquest llibre hi heu estat cinc anys. Què ha significat l’escriptura per a vós?
—L’escriptura ha estat la meva teràpia. I la veritat és que ara que estic en un estat d’ànim tranquil i serè, sí que puc dir i ajudar persones que estiguin en la mateixa situació. I és important fer valer la gent que tens al costat. Aquestes persones que pateixen en silenci, que quan tu plores, ells ploren. Que quan tu necessites ajuda, ells hi posen l’esquena. Aquestes persones són les que realment val la pena de tenir al costat. Primer t’has de cuidar tu mateix, després el teu entorn i després la resta.

—Viviu a casa de la mare?
—Ja no, ara ja no. Visc amb la meva parella, que és d’aquestes persones anònimes que ha patit aquests alts i baixos que he tingut. Perquè al final, no surts d’aquesta addicció d’avui per a demà, de la nit al dia. És un procés en què vas recaient i vas sortint.

—Ara on treballeu?
—Vaig estudiar Relacions Laborals i faig de tècnic de Recursos Humans. Vaig agafar excedència per la meva aventura política i després vaig tornar a la meva plaça.

—Un alcalde torna al seu lloc de feina, com a tècnic a l’ajuntament d’on ha estat batlle. Poc habitual.
—Va costar moltíssim, però va ser una de les coses que vaig fer com a teràpia. Una teràpia de xoc, si vols. Va haver-hi gent que em recomanava que sortís de la ciutat. I jo no. Aquesta és la ciutat que estimo, són els meus veïns i veïnes. Ho vaig fer malament, demano disculpes sincerament, però crec que tothom es mereix una segona oportunitat, socialment, i crec que me l’han donada els veïns i veïnes.

—Aquells dies passejàveu i us deien “Mira, l’alcalde borratxo! Visca el vi!” Això encara us passa?
—Ja no em passa. Des que ha sortit el llibre i s’han fet entrevistes, els comentaris que m’arriben són positius. Jo crec que és important també diferenciar el polític de la persona. La persona mereix sempre segones oportunitats. El polític jo crec que sempre ha de donar exemple.I igual que he demanat disculpes i sé que no tornaré a l’esfera política, per mi qualsevol polític que estigui investigat o que tingui una sentència ja està inhabilitat políticament per a tota la vida. Perquè és la manera de demostrar que la política paga la pena.

—Res a afegir?
—Que aquest llibre no el pot llegir un adolescent. És un llibre per a la gent que tingui aquesta malaltia mental o tingui una addicció, perquè els puc ajudar. I si es volen posar en contacte amb mi a través de les xarxes socials o d’un correu electrònic, jo em poso a la seva disposició perquè ja he dit que no sóc terapeuta, però qui millor que una persona que ho ha patit? Aquesta escolta activa, per part meva, la tinc des de sempre.